La crítica de Ponç Puigddevall a "Les muses", de Jordi Cussà, al "Quadern" d'"El País"

 

Llibres

‘Les muses’, de Jordi Cussà: El poder de les tenebres creatives

És una novel·la densa, plena de giragonses arravatades que reclama una lectura lenta

Ponç Puidevall

El País, 17 de maig  del 2022

'Les muses' no és rodona com les anteriors, però és una ambiciosa cloenda de la trilogia. John Singer Sargent

Les Muses

Les muses

Jordi Cussà

Comanegra, 2022

360 pàgines. 19,50 euros

El primer que sobtava de La serp (2001), segona novel·la de Jordi Cussà (Berga, 1961- 2021), amb la qual encetava una trilogia continuada amb El Ciclop (2017) i conclosa ara amb la pòstuma Les muses, era que, malgrat presentar-se com una novel·la històrica, l’autor prescindia de l’ornamentació “d’època”, deixava de banda la recreació postissa a la recerca de la versemblança “històrica”, i s’enfrontava a la geografia humana com si els grecs i els romans de la nissaga d’Empúries que protagonitzaven la novel·la, del segle VI aC al II de la nostra era, fossin contemporanis del lector: la vida quotidiana de les diverses generacions que poblen La serp apareixia sense que es remarqués l’aspecte distant que proporciona la perspectiva històrica, i l’efecte no era buscar tant el triomf del passat com la persistència d’un present universal. El segon que sorprenia era la manera d’organitzar la matèria narrativa, i, en comptes del narrador omniscient que desgrana la informació obtinguda a través dels historiadors, Cussà es precipitava cap a l’espai de la ficció més pura, cap al centre de les il·lusions, les esperances i els drames d’una gent anònima que no sol ocupar ni una sola nota a peu de pàgina en els compendis històrics. Ells eren els que parlaven, els que redactaven cartes privades i cartes de negocis, alguna narració o alguna obra teatral on es conjuraven maldecaps particulars, els que anaven engrandint l’arxiu familiar, conscients de pertànyer a un llinatge, lleials a una determinada forma de lleialtat, i tot plegat es resolia amb un ús magistral de la metaficció: els personatges, al llarg dels segles, recordaven, ampliaven o modificaven a consciència la memòria dels avantpassats, uns episodis que el lector havia tingut el privilegi de seguir en directe.

Com si partís d’una posició gens allunyada del Martí de Riquer de Quinze generacions d’una família catalana, i també s’hagués proposat, des de la ficció i amb l’ajuda de la fantasia, recuperar la idea d’una identitat nacional i els lligams entre l’art d’un país i el paisatge, per a Cussà la Història són fets, anècdotes i individualitats, i les coses passen, i algunes vegades en queda constància als arxius –“Serem aquell mosaic de cent mil peces del qual algú en troba tres o quatre mil”–, com sembla afirmar tant a La serp com a El Ciclop –on es narren els avatars de la dinastia des del segle IV fins a mitjan segle XIII–, i ara a Les muses. “En realitat hauria de parlar d’una serp familiar que es descabdella al llarg de divuit segles”, diu Ponç Fernandó, cosí germà de Guillem Ponç, àlies el Ciclop, l’any 1265 a Mallorca, hereu d’“un fotimer de documents escrits en diversos idiomes i en distintes èpoques” i, sobretot, custodi de la poció màgica o demoníaca que ocupa el lloc estel·lar de la novel·la, un beuratge que permet l’accés a “l’ànima irracional”, a la recerca de l’absolut, i que estimula l’infinit de la creació pura, “aquell deliri ultrasensorial, aquell viatge astral”, l’aleph de Borges: a Les muses Jordi Cussà introdueix un lleu canvi de sentit en les peripècies familiars, com si en comptes de ser un conjunt de vivències de gent normal i corrent es preferís traçar les peripècies d’una saga de creadors il·luminats –escriptors com Ramon Llull, Dante o Shakespeare, pintors com Leonardo o El Bosco, científics com Galileu, músics com Robert Fripp o Patti Smith o Mike Oldfield–, les baules d’una cadena que es tanca amb Virgili Pardal, alter ego de Jordi Cussà i entusiasta partidari del consum del beuratge màgic que convoca la inspiració i la companyia de les muses: “Els escriptors de debò”, diu, “som mèdiums. Mèdiums que tot el sant dia gaudim del privilegi d’intuir veus, del passat o del futur, que ens estimulen a narrar experiències... o visions. De qualsevol temps i espai”. Les muses, una novel·la densa i plena de giragonses arravatades, reclama una lectura lenta, saber aturar-se de cop i volta en un episodi –el que protagonitza la filla de Shakespeare, o el que es dedica a l’ajudant de Leonardo da Vinci, per exemple–, i assaborir-ne la reconstrucció vívida, la fluïdesa dels segles per sobre de les precarietats de la vida ordinària.

Les muses potser no és tan rodona com La serp o El Ciclop, i no seria estrany que el lector hi trobés a faltar la descripció d’aquell procés constant d’absorció d’altres llinatges i patrimonis que enriquia els llibres anteriors, però també es pot dir que és una ambiciosa cloenda de la trilogia, com si a cada pàgina hi dugués estampada l’arrogància i la ferocitat del poder creatiu de Cussà –no costa veure entre les lletres la seva cara, gairebé coberta per la cabellera i il·luminada amb un somriure de goig immens–, un mèdium capaç d’aconseguir que el lector s’exalti talment com si tingués la sort d’accedir a un torrent de bellesa només entrevist o imaginat fins aleshores en un somni.

LA CRÍTICA DE MANEL OLLÉ A "EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA", DE JORDI CUSSÀ

Crítica de Manel Ollé, professor (UPF), poeta i traductor del francès i el xinès al català, a El primer emperador i la Reina Lluna, de Jordi Cussà, publicada avui a La Lectora. Revista digital de crítica literària. 

---------------------------

Més enllà dels soldats de terracota

• 
  

No li fem justícia a la novel·lassa que és El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà si ens limitem a elogiar-ne el ritme, la fluïdesa i la qualitat de la prosa. O bé la força de convicció i la vivacitat de les escenes i els diàlegs. Tampoc arribarem ni tan sols a començar a donar compte de les virtuts que s’hi congrien si només destaquem que des del primer paràgraf ens embarca en un viatge imaginatiu perfectament travat, que llisca com la seda, sense excursions facultatives innecessàries ni excrecències sobreres. La novel·la és llarga, però no es fa llarga. No para de moure’s a bon pas, i de dur-nos allà on vol sense que ens faci en cap moment la sensació d’estar perdent el temps. Totes aquestes són qualitats infreqüents i molt meritòries en qualsevol novel·la, però que en el cas de Jordi Cussà gairebé les donem ja per descomptades.

Potser algú (si sap de quin peu calça qui escriu això) ja haurà arrufat al nas atribuint l’entusiasme que miro de transmetre al biaix que pot venir del fet que bona part de la novel·la es passegi pels territoris de la Xina antiga, però en realitat aquesta és una circumstància que d’entrada li podria haver jugat més aviat en contra: hi havia el perill que, mirant-la des d’aquest angle, la novel·la es fes inversemblant, que les nombroses invencions que explícitament es barregen amb la versió que es fa de l’imperi dels Qin es tornessin puerils, orientalistes, ucròniques o mancades de sentit i amb errors de detall. Però no és el cas: de seguida es veu que Jordi Cussà hi toca, i sap el que es fa: també amb els materials que li arriben de la Xina. No es queda en l’obvietat, ni en els esquemes, ni els exotismes. De tot allò que ha llegit sobre la Xina antiga i el primer emperador n’ha sabut copsar les línies de força que li fan sentit, i en acabat n’ha fet literatura. La saviesa narrativa de Jordi Cussà també és per aquesta banda com per treure’s el barret.

Sense carregar-ho amb minúcies decoratives ni haver de contractar tot de figurants disfressats de xinesos professionals, Jordi Cussà ens estalvia el diorama de cartó pedra. Ja d’entrada deixa clar que no vol fer una novel·la històrica d’aquelles que intenten alliçonar-te i reflectir una època. Sap treure profit del magnetisme de la figura megalòmana i controvertida del primer emperador xinès i sap convertir-lo en matèria primera d’una incursió essencialment novel·lesca. Que el primer emperador xinès Qin Shi Huangdi té un potencial literari inabastable ja ens ho havien fet saber, entre altres, Jorge Luis Borges (La muralla y los libros), Franz Kafka (La construcció de la muralla xinesa) o Jean Levi (El gran emperador i els autòmates). Cadascú per allà on l’enfila.

El primer Emperador i la Reina Lluna és una fabulació mig històrica mig llegendària que arrenca amb un heroi adolescent carregat d’il·lusions i expectatives de poder, que cerca la immortalitat i que entra en contacte amb l’horitzó utòpic d’uns emperadors savis com Alexandre Magne i Ashoka, l’emperador indi «que va derrotar la guerra». Enmig de la seva aventura hi apareixen batalles, traïcions, violencia de tota mena, estratagemes, purgues polítiques, manipulacions, conxorxes de palau, apòlegs, debats i reflexions sàvies. Tendim injustament a mirar-nos les novel·les d’aventures, que habitualment serven una llavor mítica, un ressò de viatge iniciàtic i d’heroicitat, amb un punt de condescendència. Les considerem mostres d’una subcultura que pot arribar a ser com a molt entretinguda, postrondallística i postadolescent, que tot just pot aspirar a satisfer-nos, a fer-nos passar una bona estona, a atrapar-nos i subjugar-nos. Però, evidentment, com a tots els barris, també per aquesta banda hi ha de tot. I en aquesta novel·la de Jordi Cussà hi ha literatura de la millor.

L’heroi de Jordi Cussà no lluita contra el mal, ni contra cap enemic o cap monstre. Com els grans herois tràgics lluita contra si mateix, i acaba ell mateix convertint-se en el monstre. De fet, assistim a la degradació, a la destrucció de l’heroi. En aquest procés hi veiem també l’ensulsiada d’una utopia moral. Jordi Cussà no tan sols es basa en les peripècies històriques i biogràfiques del primer emperador i els seus temps. Potser el que és més important a la novel·la és com hi posa també els debats filosòfics que van moure aquell període. Pot semblar excessiu o pretenciós, però la novel·la ho integra sense que enfarfegui ni soni a farcit pedant. Entre els protagonistes hi ha dos dels filòsofs i consellers reials més importants d’aquell període: Xunzi i Li Si. Parlar de filosofia a la Xina antiga és parlar de l’art de governar i l’art de governar-se (o de l’art de no governar i l’art de no governar-se) i aquest rerefons ètic i polític hi batega de cap a cap.

L’epopeia de la construcció de l’imperi que havia de segellar per sempre una guerra sagnant i secular entre regnes germans parteix a la novel·la de la utopia meritocràtica confuciana i del pacifisme jainista i budista, però acaba derivant cap a un malson totalitari. A banda de fer-se un gran mausuleu protegit per l’exèrcit dels soldats de terracota, i a banda de fer la gran muralla, el primer emperador va cremar tots els llibres i els lletrats que no li servien per enfortir l’exèrcit i enriquir l’estat…

A través de la Reina Lluna, que comparteix el títol i el protagonisme de la novel·la, Jordi Cussà hi introdueix un contrapunt narrativament molt eficaç. Li permet no tan sols obrir-hi una dimensió amorosa i una reflexió de gènere, sinó també reforçar la dimensió sapiencial de la novel·la. També li permet conectar aquest relat xinès amb els àmbits de Grècia i de l’Índia. A la novel·la es parla d’Homer, Plutarc, Aristòfanes, Buda, Sòcrates… La reina Lluna i el seu clan taiwanès també contribueixen a convertir la novel·la en la crònica d’un fracàs que no és només personal: és el fracàs d’un horitzó polític i moral que albirava la superació de l’ordre aristocràtic i el desvetllament de la consciència. La utopia inicial de la cerca dels immortals (que els savis que obren la novel·la saben que de fet són només al·lucinacions provocades pel consum d’herbes ben governades, de les que ajuden a créixer) acaba degradant-se, convertida  en una addicció tòxica i destructiva.

El filòsof alemany Karl Jaspers va plantejar que entre els segles viii i iii aC, a diferents zones d’Euràsia, es va produir un període excepcional per al pensament i la consciència que va definir com l’Era Axial (Achsenzeit). Van aparèixer en aquell lapse de temps una sèrie de pensadors i mestres religiosos que, en contextos molt diferents i sense influències directes entre ells, hi aportaven un salt qualitatiu. Narraven, racionalitzaven, repensaven i alteraven les atàviques tradicions míticoreligioses. Des d’Homer a Zarathusta, des de Confuci a Sòcrates, des de Buda a Jeremies, des d’Heràclit a Laozi, des d’Aristòtil al mestre jainista Nataputta Mahavira, aquest període marcava un canvi de paradigma equiparable al que es va obrir entre el Renaixement i la Il·lustració. Sense forçar la nota, El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà arrenca d’aquest paisatge: narra com aquest desvetllament de l’horitzó s’acaba tancant aparentment en fals en el relat de l’Emperador ensuperbit, però es manté viu en el relat de la Reina Lluna.

 

LA CRÍTICA DE PONÇ PUIGDEVALL ("El País") A L'ULTIM LLIBRE DE JORDI CUSSÀ, "El primer emperador i la reina Lluna" (Ed. Comanegra)

Del diari El País (05.03.202199)

---------------------------------------

 

LLIBRES

Amb l’ímpetu de Scheherazade

Qin Shi Huangdi, emperador pare de la muralla i de l’exèrcit de Xi’an, és l’eix de l’obra de Cussà

L'emperador Qin Shi Huangdi.

Una de les virtuts de Jordi Cussà (Berga, 1961) és que posseeix la llibertat d’una escriptura que s’inventa llibre rere llibre: és un escriptor que no ha esquivat en cap obra la temptació del joc, la metaliteratura, la investigació de la forma, la necessitat d’anar sempre a la recerca del mètode que li permeti atrapar l’atenció del lector més enllà del relat lineal, convertint en necessitat divagacions i digressions.

'EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA'

Jordi Cussà
Comanegra
584 pàg.
22,90 eu.

De manera paral·lela, a cada una de les seves novel·les hi apareix arreu la convicció que narrar significa encantar el lector, impedir que s’avorreixi a través de qualsevol argúcia, ja sigui gràcies a la creació d’un suspens, a les revelacions truculentes, al fet extraordinari, al detall efectista, a l’habilitat de convertir en versemblant i indispensable el que en un principi no ho és gens: “D’una història n’extreia l’essència, de l’essència en feia un elixir, i amb l’elixir de nou es dedicava a compondre una història”, deia d’Isak Dinesen la novel·lista Eudora Welty. I alguna cosa semblant podria opinar de Cussà amb molta raó el lector que s’encari al seu nou repte, El primer emperador i la reina Lluna, novel·la històrica que ho és i, sobretot, no ho és, com si la realitat real no contaminés la ficció, tal com passava amb els grecs i els romans de La serp, els medievals d’El ciclop o Guillem de Berguedà a El trobador Cuadeferro, personatges del passat que semblaven ser estrictament contemporanis.

El punt de partida que agafa Cussà a El primer emperador i la reina Lluna és la vida del primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi (259-210 aC), l’artífex de la unificació dels set grans reialmes i de l’alfabet, impulsor de la muralla i de l’exèrcit escultòric de Xi’an, de la fi del feudalisme, i a la vegada responsable directe de “saquejos, espolis, suborns, xantatges, tortures, mutilacions i assassinats. Per no parlar de perjuri, malversació de fons i maltractament dels enemics vençuts”. Se centra en els usos i abusos del poder i les seves derivacions, l’ambició i les obsessions que maduren al seu voltant, els deliris i les mentides, en les conspiracions de palau i en la constància de la traïció, en la soledat i l’afany de sobreviure a la mort, en “l’arrel de l’egolatria i les inclinacions més nocives: por, enveja, cobdícia, odi, ira, perfídia, etcètera”. I descriu prolixament les evolucions (l’esplendor i la catàstrofe d’un combat primitiu hi ressona de dalt a baix) de les campanyes bèl·liques incessants; o la rutinària i burocratitzada vida quotidiana de la cort en el seu transcórrer íntim, com si l’èpica guerrera es vestís de seda i la matèria narrativa (l’amor i el plaer, l’alegria i l’espera d’alguna felicitat) fos elaborada amb una cal·ligrafia suau, o com si Cussà pintés amb els colors més escaients personatges i paisatges d’una aquarel·la que oferís una sensació absoluta de plenitud: no és melodramàtic ni moralista, i només el preocupa fer interessant cada episodi d’aquesta odissea imperial i omplir cada frase (i no només les principals) de bellesa.

I és així com el lector va avançant pàgina rere pàgina, d’aventura en aventura, de sorpresa en sorpresa dins de la sorpresa, amb personatges que no vacil·len davant de l’horrible i que fan tot el que els és possible de fer, com si Cussà, en escriure una novel·la tan extensa com El primer emperador i la reina Lluna creés, en el fons, un món de conte, un món on la fantasia hi ressona i s’hi desplega amb un ímpetu semblant al que exhibia Scheherazade nit rere nit, un món on tothom escolta i s’explica històries i, com el lector, s’evadeix de la realitat mitjançant un monumental miratge de ficcions.

Al final, més enllà de la reconstrucció d’unes circumstàncies històriques i de la invenció d’una trama, el que s’imposa a El primer emperador i la reina Lluna és la necessitat de la continuació, com si fos un conte etern on res no acaba, on els personatges no moren, on els escenaris no es dissolen i on els esdeveniments no s’interrompen: com tots els contes, o com totes les faules de debò, El primer emperador i la reina Lluna continua endavant fins i tot quan s’arriba a l’última pàgina, com si a pesar de la brevetat de la vida no es pogués deixar mai d’escriure, com si Cussà no tractés exactament del temps pensat convencionalment sinó d’un temps que es fes infinit tornant sobre si mateix en forma d’espai.