Cinc anys sense el bisbe Deig

Enterrament del bisbe Deig a la catedral de Solsona

Aquest 12 d'agost va fer cinc anys que va morir el bisbe Deig. Qui se n'ha recordat? Davant de tant silenci, copiem del full Arxiprestat al dia. Pla d'Urgell, núm. 162, agost del 2008:
"(...) l'estil i l'obra del bisbe Antoni que va aportar il·lusió en la grisor del nostre viure eclesial i social, que va esdevenir mediàtic sense pretendre-ho i va ser una veu escoltada per molts, i que, malgrat incomodar a altres, no va defallir en les seves fidelitats. Que la llosa de silenci, tàcitament imposada, i el volgut afany d'esborrar i d'estrafer la seva memòria trobin en nosaltres el contrapunt necessari per vindicar l'home, el bisbe, el patriota".

Els gegants de Saldes

Els gegants de Saldes aquest matí

Festa Major a Saldes en honor a Santa Severina que a la localitat es venera des de que, allà cap al 1700, un capellà de Bagà va lliurar-ne a la parròquia de Sant Martí unes relíquies. La imatge històrica va desaparèixer durant els desordres del 1936 - 39 i l'actual fou encarregada a Olot: porta corona, tot i no haver-hi constància que fos reina, i la palma del martiri.

Ha predicat mossèn Ramon M. Anglerill glossant la digna d'imitar senzillesa de la santa patrona que ni surt al calendari. En un moment donat ha fet una breu referència al passat agrícola i miner i als canvis urbanístics: "S'han fet moltes cases i el poble ha crescut, bé o malament" (la citació és de memòria). En sortir de missa, els gegants i els nans han ballat fins a la plaça sota el Pedraforca emboirat .

Esportistes i guerrillers. A propòsit de Rafael Nadal

Foto: Esteban Cobo, EFE. (La Vanguardia 17.8.08)

Calaix de sastre motivat per la imatge que avui publiquen alguns diaris on el tennista manacorí Rafael Nadal somriu pletòric, embolcallat amb la bandera espanyola, després d'aconseguir la medalla d'or als Jocs Olímpics de Pequín.

1. De 20 minutos (7.8.08):

Rafa Nadal se cabrea ante la pregunta en catalán de un periodista a Robredo

En apenas media hora, nos dio tiempo a hacer unas veinte preguntas, quince de las cuales fueron para el virtual número uno mundial, Rafa Nadal. Jugadoras como Nuria Llagostera o María José Sánchez no abrieron la boca, mientras otros como Nicolás Almagro y Vivi Ruano bromeaban intercambiándose los papelitos con sus nombres. David Ferrer estaba un poco más a su bola, mientras Robredo, otro que no paraba de bromear con Nadal y Almagro, sólo cambió el gesto cuando le quisieron preguntar en catalán y él se quedó en ascuas. Nadal zanjó el asunto: "Mejor en español". El de Manacor se pilló un cabreo importante por la cosa.

La rueda comenzó con un pequeño lío. Ante la invasión de periodistas, Nadal no supo ni cómo empezar: "¿Contesto en español o en inglés?", dijo entre risas.

2. De La Vanguardia (17.8.08):

El próximo número uno del mundo, que reconoció sentirse más deportista que tenista en los Juegos de Pekín, vivió unas sensaciones especiales en el podio, cuando sonó el himno español.

"No me había imaginado estar en el podio. Pero es especial. Cuando gané Roland Garros oí el himno español, y alguna otra vez. Pero nada como aquí. En los Juegos Olímpicos es especial", añadió Nadal.


3. De Josep Armengou: Nacionalisme català. Idees i pensaments. Sense peu d'impremta (1977?) i Edicions de l'Albí (2006):

L’estat franquista ha transformat l’esport en una droga per a anestesiar el poble. I Catalunya ha picat l’esquer. Com si totes les aspiracions nacionals de Catalunya es reduïssin a conquerir un títol ʺnacionalʺ espanyol. Hom té el pressentiment que cada vegada que el Barça ha guanyat un partit de Lliga espanyola, Catalunya ha perdut una batalla.

Sentimentalment, és clar, tots voldríem que el Barça fos campió cada any. I hem de reconèixer que a través dels colors d’un club també hem defensat el país, quan no hem pogut defensar‐lo d’altra manera. Però potser ens hi hem entossudit massa. Si pensàvem amb el cap potser començaríem a escatir la conveniència que tots els equips catalans se separessin de la Lliga espanyola. La independència esportiva també forma part de la independència nacional. Això, ara com ara, sona a utopia. De tota manera, ens convindria deixar de tenir el futbol com a primera vivència comunitària i començar a pensar en coses més importants.

Hem confiat la defensa de Catalunya a uns equips de futbolistes, la majoria dels quals ni catalans no són. A Catalunya, en lloc de pagar futbolistes, potser li hauria valgut més pagar guerrillers.

La Festa Major de Gósol

Actuació de Les Violines


Cant dels Goigs a Santa Maria de Gósol

De festes majors n'hi ha moltes, però la de Gósol llueix amb llum pròpia. Sobre la d'aquest any, aquí van unes notes insignificants.

1. L'amenaça de pluja va motivar el canvi d'escenari i una mica d'endarreriment a l'hora de l'inci del concert de Les Violines. Molt públic i entusiasta. A destacar, les peces del Ferrer de Tuixent, a qui les noies consideren el seu mestre.

2. Sembla que entre els bars i fondes s'hi respira un cert ambient de crisi: no hi ha tanta gent com els anys anteriors. Queixes dels ramaders pels preu escanyat dels vedells. "Ara hi perdem; si no se soluciona, haurem de treure'ns les vaques".

3. Molta gent a la Missa Major. Pregàries a càrrec de mossèn Ballarín. I entre pregària i pregària, els comentaris. "La política separa, la festa Major uneix". "Preguem pel nostre rector: que Déu ens el conservi, però no ens l'augmenti". Al final, cant dels Goigs, amb lletra de Mn. Pere Ribot, música de Mn. Ballarà (i dibuixos del gravador Antoni Gelabert).

4. Passen de les sis de la tarda i diguem que la plaça està plena. Sona El gato montés. No és una plaça de toros, és la plaça de Gósol presidida per la font de la Dona dels plans de PIcasso. No surt cap brau sinó els dansaires del popular Ball de les coces. Després entren els nans, i els gegants que volten al so de l'Islas Canarias. Tinc entès que el pasdoble és una música d'origen castrense -marxa militar- també interpretada a les corridas i als balls populars. A l'època de la globalització jo proposo als gosolans que l'entrada dels dansaires es faci al ritme de galop -que és més airós que el pasdoble i d'origen hongarès, per tant, menys belicós- i que els gegants segueixin els compassos d'una banda de grallers -la gralla, nom d'origen occità, probablement és l'evolució de la xirimia curta, instrument documentat a Europa a partir del segle XIII-.

Els estels del Vladimir de Semir a Sant Jaume de Frontanyà

V. de Semir a la biblioteca de Sant Jaume de Frontanyà. Foto: BNG

Vladimir de Semir va parlar ahir, i seguirà fent-ho avui al vespre, dels estels. La primera part, sobre l'interessant programa informàtic Stellarium, va ser a la biblioteca de Sant Jaume de Frontanyà. El curs va seguir -massa tard per als no residents- a les onze de la nit amb una observació des del turonet de darrere l'absis del monestir. Mirar el cel nocturn amb les llums del poble apagades devia fer el seu efecte.

El Berguedà a l'Expo 2008 de Saragossa

El lema és "Agua y Desarrollo Sostenible". Hi fa molta calor. Per veure-ho tot s'hi deuen haver de passar uns quants dies. Els estands dels països i empreses de vegades són més aviat una excusa publicitària ("Malasia, paraíso de Asia") però també n'hi ha que expliquen bé la seva relació amb l'aigua (Països Baixos). Arquitectura contemporània i disseny. Una gran bandera espanyola. Exotisme (vestits, balls...) de països llunyans. Móns diferents: hi ha qui ofereix artesania africana i qui ensenya un (ecològic) cotxe elèctric.

El Berguedà és als "Pabellones Comunidades Autónomas. Empresas e Instituciones", així com sona, sense preposicions ni articles, tret de la e conjunció copulativa substituta de y per evitar el hiat davant Instituciones. Hi ha la conca del Llobregat, les fonts del Llobregat i el Bastareny (no seria la Dou del Bastareny?), el pantà de la Baells, etc... I als crèdits, els fotògrafs de cal Luigi de Berga.