Picasso a Gósol (2.a)

El Museu Picasso de Barcelona adquireix el “Carnet Català” (12 de març del 2001)


El Museu Picasso de Barcelona ha adquirit tres noves peces de l’artista. Són el dibuix “Dona i nen a la vora d’un veler”, del 1903; l’escultura “Cap de dona (Fernande)” i el “Carnet català”, del 1906. Aquí ens referirem a aquesta última, que és un quadern amb dibuixos i anotacions realitzades a París i Gósol.

La compra d’aquest quadern pel museu barceloní no deixa de tenir el seu misteri. Pertanyia a la col·lecció privada de Dora Maar, fotògrafa, model i companya del pintor . D’ella va dir Picasso: “Dora, per a mi, ha estat sempre una dona que plora” i així la va plasmar repetidament. El quadern va ser subhastat l’octubre del 1998 a París. El Museu Picasso de Barcelona va participar a la subhasta, però tenia un límit en la licitació i finalment se’l va quedar un particular anònim. Sobre aquest fet, l’historiador de l’art Xavier Barral i Altet va publicar un interessant article, “Dispersar Dora Maar i no comprar” (“Avui” 3/11/98). El desembre passat, “La Vanguardia” va informar de l’existència de negociacions entre el Museu Picasso i el comprador. Negociacions que han acabat feliçment: el museu l’ha adquirit pel mateix preu, 50 milions, de la subhasta.


És sabut que Picasso ho guardava tot: fotografies de les seves amants i fills, milers de fulls amb dibuixos... i quaderns, que se n’han inventariat cent setanta-cinc. Una quarentena, provinents de les col·leccions particulars de tres hereus del pintor, es van poder veure al Musée des Arts Décoratifs, a París, en una exposició que es va inaugurar el 28 de setembre del 1989. Anteriorment s’havien exposat a Nova York (1986) i altres ciutats dels USA i d’Europa. Breerette Genevieve va escriure sobre aquesta exposició parisina “Els quaderns són sorpreses que el pintor guardava en secret, com per estar segur de sobreviure’s. Picasso s’hi identificava totalment, fins al punt d’arribar a escriure a la coberta d’un d’ells: ‘Jo sóc el quadern’, fent ús de la seva peculiar idea de l’espontaneïtat més absoluta” (“Le Monde”, 30/9/89). Nou anys després, també a França, l’Institut des Textes et Manuscrits Modernes va organitzar un col·loqui per fer balanç del treball realitzat durant més de dues dècades. En ell, Brigitte Léal, conservadora del Musée National Picasso de París, segons la crònica (“Le Monde”, 18/11/98), “va establir una tipologia dels quaderns de dibuixos de Picasso, demostrant que els esbossos no són pas només, com voldria la història de l’art, estadis preparatoris, preliminars, anteriors a l’acte creatiu pròpiament dit: no és possible de separar l’obra final de tot allò que l’envolta en el seu procés de creació”.



De l’estada de Picasso a Gósol (maig – agost 1906) acompanyat de Fernande Olivier se’n coneixen dos quaderns. Un és al museu Picasso de París, l’altre és el que ara ha adquirit el Museu Picasso de Barcelona. El de París té més pàgines i la característica dels tancadors daurats. L’ha estudiat Brigitte Léal (1996) al catàleg dels dibuixos dels quaderns del museu francès. El que des d’ara serà a Barcelona és més conegut, perquè el 1958 va ser reproduït en facsímil per Douglas Cooper amb el títol CARNET CATALAN DE PICASSO / PARÍS - GÓSOL – 1906 / 1958. Consta, aquesta publicació, de dos llibrets: la reproducció facsímil i un llibre en francès de mida idèntica, de 34 pàgines, que n’explica breument el contingut. Cooper en va editar 500 exemplars numerats destinats a la venda, més 50 pels seus amics. A la Sala Picasso del Museu de Gósol n’hi ha un d’exposat.



El Carnet catalan té una mida de 120 X 75 mm. A la coberta hi ha l’adreça del seu fabricant, “A la Chope Montmatre, / 3, rue Grange Batelière”. A l’interior de la coberta, pàgina dreta, l’itinerari de Gósol a París, mig en català i mig en espanyol:
Gósol
Vallvé matxos
Puixcerda coche
Ax coche
Paris tren
A les pàgines del quadern hi ha croquis i anotacions diverses, algunes de ben curioses. Així, a la pàgina 3, Picasso hi va anotar “Armoills / Tenazas”. A la 4 hi va copiar l’últim cant de les “Vistes al Mar”, de Joan Maragall, en català, que a les pàgines 72 – 73 va traduir a francès per tal que l’entengués Fernande Olivier. L’itinerari “Gosol, Vallvé, Puixcerda, matxos, coche” el trobem sota una anotació de colors “Oro ocre / Rojo vermillo / Verde”, a la pàgina 9. A la 13 hi va anotar “farigola = timó”. A la 40, sota l’adreça d’Apollinaire, hi va escriure “Un tenor que dá una nota más alta que esta escrita en la partitija. Yo!”. A la 54 hi ha quatre versos inspirats en una dona gran que ha conegut a Gósol : “O, Herminia, / la virgen vieja / en sus últimos momentos / llega el amor”. A l’ultima pàgina hi va escriure, sense fer gaire cas com ja hem vist anteriorment de les normes ortogràfiques, la fórmula d’un analgèsic: “opio, azafran, alcool, laudano”.



Un dels aspectes d’aquest quadern al qual generalment es fa esment és la inclusió de la poesia de Maragall. De fet, la coneixença entre el poeta i el pintor és força versemblant; com a mínim s’havien d’haver vist a l’època dels Quatre Gats. I cal tenir present que la primera col·laboració de Picasso a la premsa com a il·lustrador, l’any 1900, consisteix en un dibuix per a “El Clam de les Verges”, de Joan Oliva, publicat a “Joventut”, que segons transcripció d’A. Cirici Pellicer (Picasso antes de Picasso; Barcelona, 1946) fa:

Els homes ens cerquen, les mares ens vetllen;
nosaltres, somnioses, pensem en l’Amor...
La túnica blanca que el cos embolcalla
és feble mortalla
que amaga un tresor.
La carn fresca i sana les formes modela,
esplèndides formes que pures guardem...
Som verges! Som verges! Som verges forçades
per lleis avorrides que esclaves ens fan.
. . . . . . . .
No és l’ànima verge, i el cos té de ser-ho?
Oh! No! Fem-nos lliures! Gosem de l’amor!
La túnica blanca que el cos embolcalla
rompem-la: és mortalla
que amaga un tresor."

A nivell semàntic, aquesta poesia pot relacionar-se amb el cant Vè de la de Maragall, que és el que va copiar i traduir Picasso. La versió completa de les “Vistes al mar” és aquesta:

De la nit per lo pregon,
entre cants i llum estranya,
baixaven de la muntanya
al Dolor com rei del món.
Nit del Divendres Sant
Caldetes, 1901.

I
Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.

II
Degué sê un dia així que el bon Jesús
caminà sobre el mar: el cel i l’aigua
serien, com avui, llisos i blaus...
I la Visió anà ràpida a l’encontra
dels encantats deixebles en la barca.

III
El cel serè
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.

IV
El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L’onada s’adreça,
venint s’ageganta,
avança i s’acosta
callada que espanta.
L’escuma enlluerna,
el sol l’abrillanta,
l’onada s’esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumenajta!

V
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s’allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

La transcripció de Cooper fa començar tots els versos en majúscula, quan Maragall i Picasso només en posen després de punt. Una altra diferència és en el signe d’admiració i la coma del vers sisè: “Oh! Cel blau oh! Mar blau, platja deserta,”.

“Vistes al mar” és un tema recurrent a l’obra de Maragall. A més del poema que ens opcupa, publicat al llibre Enllà, el trobem a Seqüències, amb el títol “Seguit de vistes al mar”, i al plec de poesies “Altres vistes al mar”, no inclòs en cap dels llibres publicats en vida del poeta però que és al primer volum de les Obres Completes (1929).


L’estada a Gósol segons Fernande Olivier
Fernande Oliver era la companya de Picasso quan va ser a Gósol. La seva visió d’aquella estada és al llibre Souvenirs intimes (1988) del qual hi ha la traducció espanyola Recuerdos íntimos escritos para Picasso (Parsifal Ediciones; Barcelona, 1990).

“Després de passar algunes setmanes a Barcelona, on la vida era tan agradable -sobretot es vivia de nit-, en aquella ciutat on tot semblava alegre, animat, colorista, entre amics encantadors i delicats per als quals m’havia convertit en la ‘mona de Picasso’, amb la meva amiga Bernadetta Canals, amb Canals i Casanova, amb Gargallo, l’escultor d’inesgotable humor, amb Jacint Reventós, que ha arribat a ser un gran metge, amb Soto i Utrillo, el pare adoptiu de Maurice, Pablo decidí d’anar a Gósol, un poblet dels Pirineus, per sobre les valls d’Andorra, que ens havia recomanat Casanova, escultor que s’havia fet famós i que hi havia passat un estiu.
Per arribar-hi calia fer un recorregut d’unes quantes hores a l’esquena d’una mula, passant per viaranys vorejats, en un costat, per una paret vertical on hom s’esquinçava els genolls i les mans, mentre que a l’altre, un avenc profundíssim m’obligava a tancar els ulls per tal d’evitar el vertigen. Aquells precipicis que semblaven no tenir acabament no inquietaven gens a les mules, acostumades a la prudència i de les que ens podíem refiar. En un moment donat, vaig sentir que es desenganxaven les cingles que aguantaven la meva cadira i vaig relliscar perillosament cap enrere. Sortosament, el muler, una vegada assabentat, va venir a assegurar-nos a la cadira, a la mula i a mi.
Gósol va resultar una meravella. Allà a les altures, enmig d’un aire d’increïble puresa, per sobre dels núvols, rodejats dels seus amables habitants, hospitalaris, desinteressats, contrabandistes gairebé tots, vam trobar allò que tal volta sigui la felicitat.
M’agradava aquella vida senzilla entre éssers a qui la civilització encara no havia fet malbé, en aquell alberg rústec i net, d’amfitrions hospitalaris i previsors, amb els qui, malgrat això, quan Pablo estava treballant només em podia fer entendre amb gestos.
Sota el sol que daurava les cases de color ocre, el sòl pedregós, l’arena completament blanca, sota un cel d’un blau tan suau, tan pur, tan nou per a mi, rascant les plantes silvestres on s’enredaven, no sense dolors per les meves cames, els meus peus calçats amb espardenyes, tot em semblava encantador, fins i tot els llangardaixos verds o de color de roca que desapareixen de cop cap a les invisibles escletxes només que un s’hi acostés.
Però també nosaltres semblàvem agradar a tothom. Ens estimaven, buscaven la nostra companyia, ens portaven perdius o tords per donar més solidesa als nostres menjars de ‘bullit’; ens deixaven participar en els curiosos jocs d’aquells muntanyencs.
Picasso retratava a un avi que tenia més de noranta anys i una vella mandíbula de dents gastades fins a les genives, però que no li’n faltava cap i que no tenien ni una sola càries
En aquell poble es guiaven pels vells costums. Per exemple, les dones mai no menjaven a la taula amb els homes, sinó que s’acontentaven de menjar dretes a la cuina o bé en un racó allò sobrer que ells deixaven. Un dia de festa, indignada contra aquest costum, vaig insistir en què la nostra amfitriona mengés amb nosaltres. Després de dubtar una bona estona, vaig veure que posava el seu plat a l’extrem de la llarga i estreta taula i menjava quasi amb vergonya. Sovint vaig constatar que, en aquella època, a Espanya, la dona no comptava per a l’home i que s’acomodava força a aquella situació que per a mi resultava despectiva: costum acceptat inclús per les classes superiors. Degut a una altra tradició dictada per l’esperit religiós que animava aquells camperols, els sants més importants es festejaven amb un dia de descans i no era estrany que n’hi hagués un o dos per setmana. Em sembla que a Gósol sempre era festa. Hi havia pocs agricultors en aquell territori muntanyós. Uns quants horts donaven les verdures necessàries per a cada família, la majoria d’homes es dedicaven al contraban: mistos, tabac, jo què sé... També el contraban formava part dels costums del lloc.
Recordo malament el treball que Pablo va realitzar allà, només alguns bonics dibuixos força treballats que es va emportar. Entre altres, el de l’avi, que més tard va vendre. També va fer un retrat de la néta dels nostres amfitrions, una nena d’uns deu anys que va ser la causa de la nostra precipitada sortida de Gósol. Va agafar la febre tifoide i la curaven amb fulles de tabac amarades de vinagre. En aquell lloc perdut no hi havia metge, s’havia de fer unes quantes hores a l’esquena d’una mula per anar-ne a buscar un a la ciutat més propera. A l’hivern els malalts greus es morien, perquè, a causa de la neu i el gel, resultava impossible d’travessar la muntanya. Molt a pesar meu, ens vam veure obligats a marxar; Picasso tenia una por quasi patològica a les malalties. Jo enyorava el poble, la gent, l’avi de les dents tan curiosament gastades, de rostre solcat per mil arrugues, que volia venir amb nosaltres a París de totes maneres i a qui els seus familiars per fi van aconseguir dissuadir, no sense gran dificultats.
Ja ens tens de nou a l’esquena de mules fent el viatge al revés.
(...)
¡Quin bonic record he conservat d’aquella breu temporada a Gósol, on cap núvol no va enfosquir l’harmonia entre Picasso i jo, ja que, en no haver-hi motius per a la gelosia, la seva inquietud s’havia esfumat!".

Picasso a Gósol (2)

Publicat al diari Regió7

Picasso a Gósol

Època negra i intuïció

En aquests apunts em referiré al suposat “primitivisme intuïtiu” de Picasso.
a) L’art negre, que pròpiament s’hauria de dir africà, perquè no existeix pas un art blanc, començà d’interessar al darrer quart del s. XIX, però no fou “veritablement apreciat” sobretot per literats i pintors -escriu Santiago Alcolea (GEC, vol. I, pàg. 250)- fins a principis de XX.

b) A Gósol (1906), Picasso va fer diversos rostres a la manera de màscares negres, com el mateix retrat de Fernande Olivier.

c) La mateixa Fernande (Recuerdos íntimos escritos para Picasso, Parsifal Ediciones, BCN, 1990; pàg. 180) ens explica el següent detall, que transcriué íntegrament, situant-lo amb posterioritat a l’estada a Gósol: “A su regreso a París se le ve dedicado a la busca de las obras ‘negras’ que los ‘Fauves’, Matisse, Derain, Vileminck, alzaron ante el arte para obstruir definitivamente el camino a los seguidores de los impresionistas. Encontró allí una nueva fuente que armonizaba con su ‘cubismo’ y bebió absolutamente de ella”. En aquest sentit sí que es podria parlar de “cubisme inruïtiu”.

d) Gabriel Ferrater (Sobre pintura, Seix Barral, BCN, 1981; pps. 274-276) fa una diferència entre escultura ibèrica i escultura negra. Sobre la primera, explica que el Louvre n’adquirí la primavera del 1906, i Picasso s’hi va interessar molt; ara bé, el mateix Ferrater diu dels rostres de Gósol “el hieratismo arcaico de los rostros, parece deberse a la influencia de la escultura ibérica”. Com li podien influir, si encara no els havia vist? Intuïció? Sobre l’escultura negra, parlant de Les Demoiselles d’Avignon, escriu Ferrater: “...en primer lugar, no representan -es refereix a dues figures de Les Demoiselles- rasgos ‘ibéricos’, sinó que recuperan más bien a la escultura negra, que Picasso dice no haber conocido hasta fines de 1907, después de pintadas Les Demoisselles(...) De todos modos, es muy posible que la memoria le falle al pintor en este caso...” Un altre cas d’intuïció?