11 de febrer de 2009

El doctor Gendrau

Aquest matí han enterrat a Berga el doctor Antoni Gendrau. De molt petit havia quedat orfe de pare. De nen va ingressar al seminari de Solsona on va coincidir amb Antoni Deig. Eren anys de partits de futbol amb sotana, d'excursions, de poca abundància. Quan va decidir abandonar els estudis eclesiàstics i fer la carrera de medecina va regalar la sotana al futur bisbe. "Per l'alçada m'anava bé", em va explicar un dia. A Barcelona es va relacionar amb la gent de les escoles Virtèlia, de mossèn Pere Llumà, de la Nou (Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca...). I amb l'Espar Ticó, que el cita a les seves memòries. Devia ser més o menys del curs del Valentí Fuster. Ja metge, es va establir a Berga. Va freqüentar la penya de cal "Jaume Espardenyer", amb el José M de Martín i tota la colla. Va convertir de casa seva en una pinacoteca d'autors locals, del Manel Grau al De Soto passant pel mateix Josep M de Martín.
Era molt berguedà i patumaire. Tant com per guardar uns quants fuets del mític Safont, fets manualment i embolicats amb papaer de partitures musicals. Diu que, des d'aquells, els fuets no peten mai bé del tot. Gràcies a la seva iniciativa es van editar, a cura de mossèn Climent Forner, la poesia i els dietaris de mossèn PereTuyet, que va morir assassinat el 1937 a Santander. Era una promesa de la cultura berguedana valorada pel mateix president del Comitè de Milicies Antifranquistes, l'anarquista "Ramonet Xic.
El doctor Gendrau va ser el cardiòleg del mau pare. De vegades me'l trobava pel carrer i em feia un breu comentari sobre el seu estat. A ell, al meu pare, li comentava algun escrit que havia llegit "del vostre xicot".
Darrerament passejava per Berga la seva imatge cada vegada més semblant a un altre Antoni, el visionari Antoni Gaudí. Era força de missa, tot i que amb idees avançades. Regidor municipal a la primera legislatura de la democràcia, va tenir un (altre) fill en aquella època. Fill que va protagonitzar una imatge impagable. A l'església de Sant Pere, en un dels concerts de Setmana Santa, el nen seia a la falda del seu pare i es va girar cap enrere, on just hi havia l'Agustí de Semir, que li va fer una tendra carícia a la cara davant la mirada complaguda de donya Conxa Millán. El senyor de Semir ho era tot menys tendre, però aquell dia va coprotagonitzar un gest corprenedor. El doctor Gendrau ni sen devia adonar. A mi me'l va fer notar el Pep Malé i encara el guardo a la memòria. Tot i que no conec aquest nen sé que naturalment s'han fet gran. Que va fer periodisme i ara és a la delegació de l'Avui a Madrid.
Al doctor Gendrau li va caure malament quan va nomenar el bisbe Moncadas per la seu de Solsona. Creia que li tocava al seu amic Deig. Però un dia es van trobar, Gendrau i Moncadas, en uns exercicis al santuari de Miracle. La senyora del doctor va demanar a Moncadas on havia passat el Nadal. L'eclesiàstic menorquí li va contestar que "El bisbe el passa sol". Aquesta confessió de solitut els va tocar molt endins i s'hi van fer amics, molt amics. Casa seva es va obrir de bat a bat al prelat que al fons vivia sol. Es va obrir com a molta gent, entre ells el Salvador Sostres, amic d'un dels fills. El Sostres, tan provocador i descarat com pulcre a l'hora d'escriure -bé s'ha de notar que és deixeble del Joan Triadú, ("Triadú, Triadú, cuando muera que harás tú")- va lloar la família Gendrau i el paper de la mare.
El dia que el bisbe Deig va fer l'entrada solemne a la catedral de Solsona el doctor Gendrau era a primera fila, al cantó de la capella del Claustre. Al final de la cerimònia, quan l'Antoni que veia acomplert el seu desig de jubilar-se a casa seva es va trobar amb l'antic condeixeble de Seminari, en aquesll gest tan estimat pels solsonins d'anar a visitar la Mare de Déu que té les trenes més boniques del món, es van fer una abraçada impagable. Pels dos Tons devia ser un dels moments més feliços de la seva vida.
Era amic de mossèn Ballarín, no cal dir. La primera comunió d'un dels fills la va oficiar el bisbe Deig i el nen, en una espontània i sincera expansió, els va confessar que aquell bisbe li havia semblat "tan divertit com el Ballarín". Un dia la muntanya de Queralt es va incendiar, les flames arribaven a les parets del Santuari i el custodi no hi era. El doctor Gendrau es va emportar la imatge cap a casa seva per salvar-la de la malvestat. Salvar la Mare de Déu. És el gest intuïtiu dels berguedans, com el dels republicans que la van amagar per la guerra del 1936 - 39.
En fi, el doctor Gendrau se'ns n'ha anat amb la barba esblanqueïda cap a més amunt de Castellar de n'Hug, segur que acompanyat d'un bon gos d'atura. I nosaltres ens hem quedat una mica més sols perquè, com deia el Manuel Ibáñez Escofet, en anar-nos fent grans, cada vegada "la memòria és un gran cementiri".
Dencaseu en pau, doctor.

1 comentari:

Pere ha dit...

Gràcies per explicar totes aquestes coses del pare. Segur que, a ell, li hauria fet il·lusió. Bé, segur que n'hi fa.

I gràcies per explicar-me a mi que vaig arrencar una carícia a l'església de Sant Pere. Això, com d'altres coses, tampoc ho sabia.

Una abraçada molt gran.