TOTES LES CARES DEL PEDRAFORCA

Rutes d'estiu (6) El *refugi Lluís *Estasen, parada obligada *durant el *recorregut d'*aquest *sender * EXCURSIONS VIURE AGOST 2021

Josep *Llusà La Vanguàrdia 22/08/2021 https://www.lavanguardia.com/local/girona/20210822/7674794/todas-caras-pedraforca.html El PR-C 127 és una fantàstica sendera circular que dóna la volta a la qual possiblement és la muntanya més fotografiada del país. Amb sortida i arribada des de la població de Gósol (Berguedà), aquesta sendera permet a l'excursionista conèixer amb profunditat cadascun dels racons de la imponent massa rocosa del *Pedraforca. El recorregut, que discorre per l'espai protegit del parc natural del Cadi-*Moixeró, està perfectament senyalitzat amb marques de pintura i senyalització horitzontal en trams. Iniciem la marxa en la plaça *Major de Gósol (1.428 m), un dels pobles més bonics de Catalunya, que val la pena contemplar i recórrer amb calma. Gósol està situat en l'extrem nord-occidental del Berguedà i és famós, entre altres aspectes, per haver acollit durant unes setmanes de l'any 1906 al cèlebre artista Pablo Picasso. Seguim les indicacions de la sendera per a sortir del poble pel carrer Cerdanya, compartint recorregut amb el *GR 107, el *GR 150 i el PR-C 123. Aquest primer tram d'ascens ens portarà fins al Coll de Font *Terrers i el *Collell (1.844 m; *PK 3,9), el punt més alt de la ruta que avui proposem. Es tracta d'un primer sector de gran bellesa, on predominen les zones de pastura i gaudirem de vistes espectaculars de la cara sud de la serra del Cadi i de la vall de *Cerneres (queda a la nostra esquena). En el *Collell, un ampli serral de muntanya on trobarem un pal indicador, abandonem el *GR 150 i el *GR 107 –el PR-C 123 l'haurem deixat enrere en el *PK 1,8–, per a continuar per l'ampla pista a mà dreta en direcció a Saldes, en sentit descendent, gaudint en tot moment de la desafiadora cara nord del *Pedraforca. Un polsim més enllà del *PK 7, deixem la pista per a agafar a mà dreta una sendera que en forta pujada ens portarà fins a la *Jaça *dels Prats, un bucòlica racó. Aquí està on se situa el refugi Lluís *Estasen (a 1.668 m d'altitud), gestionat per la *Federació d’*Entitats *Excursionistes de Catalunya i obert bona part de l'any en règim de guarda. Un lloc ideal per a detenir-se a descansar una estona o fins i tot degustar el famós arròs de muntanya que prepara al seu guarda, Jordi Gallardo. Inaugurat l'any 1949, dos anys després de la mort de l'escalador català més important de l'època d'entreguerres, Lluís *Estasen. Precisament el dia que va morir, *Estasen anava al refugi a fer la cerimònia de col·locació de la primera pedra de l'edifici. Actualment, l'equipament té una capacitat de 35 places repartides en dues habitacions situades en la primera planta de l'edifici, un bucòlic xalet de muntanya de pedra. Continuem la marxa en direcció sud, passant per enmig d'un espès bosc dominat pel pi vermell. Creuem la *tartera de Saldes ( *PK 8,9) i seguim per la sendera en un tram majoritàriament descendent fins al Coll de Jou (1.540 m; *PK 11). En l'últim tram de la pròpia sendera la protagonista és la paret sud del *Pedraforca, així com les vistes esplèndides que tindrem de la serra de *Ensija. Es tracta de la zona més àrida i seca de la caminada. Seguim la marxa en lleuger descens fins a arribar a la carretera B-400 ( *PK 13,3), molt prop de Sorribes. La travessem i seguim endavant durant 200 metres més, per a agafar una altra vegada una sendera que de manera paral·lela a la mateixa carretera ens portarà una altra vegada fins al poble de Gósol, que és allí on ha començat tota aquesta excursió.

CA L'AMADOR, DE JOSA DE CADÍ

 

Ca l'Amador: la muntanya al plat

Víctor Antich
Foto: V.A.
La Seu d'Urgell. Dissabte, 21 de Agost 2021

 

"El Nacional" 

https://www.elnacional.cat/ca/gastronomia/cal-amador-restaurant-muntanya_637925_102.html 

Fa tretze anys vaig coincidir per casualitat a la llavors acabada d'inaugurar Taverna del Clínic amb un conegut col·lectiu de gastrònoms que publicaven les seves crítiques en un dels principals diaris de l'època. Mig de broma —o bé mig de debò— els vaig dir: "No en teniu ni puta idea, heu d'anar a Ca l 'Amador". Al cap de pocs dies van publicar una crítica de Ca l'Amador que començava: "Fuentes dignas de todo crédito informaron a este colectivo de la interesante cocina que se elabora en Ca l'Amador". Dit i fet. Bé.

Creativitat culinària a la vall de la Vansa

A la cara sud del Cadí, a la vall de la Vansa i dins del parc natural del Cadí-Moixeró, es troba l'acollidora població amb passat càtar de Josa de Cadí, on Diego Alías, juntament amb el seu pare, va obrir Ca l'Amador en una casa pairal dels avis ara fa vint-i-un anys. El Diego va tenir clar des dels sis anys que volia ser cuiner; va estudiar hoteleria a l'Escola Joviat de Manresa —on va tenir companys de la talla de l'Alex Montiel o l'Oriol Castro, amb els quals encara manté relacions—, i més tard va estar perfeccionant-se als restaurants el Bulli, la Broche i Martín Berasategui, entre d'altres. La seva cuina és sobretot creativa, però també personal, atrevida, respectuosa i curiosa. En resum, va del tradicional al més innovador.

Diego Alías i la resta de l'equip de Ca l'Amador. 

Ca l'Amador té segell propi i una personalitat molt marcada que al llarg dels anys, i amb l'ajuda del seu equip, ha anat evolucionant fins a l'excel·lència. De fet, el Diego va ser nomenat Cuiner de l'any 2015 pel fòrum gastronòmic. Aquest jove xef, de caràcter afable i tranquil (lluny queden les pressions dels inicis ), admirador de Paul Bocuse (i de la seva sopa de trufa), culer acèrrim i amant de la música ("el primer que entra a la meva cuina és la música"), ens comenta que el més dur dels vint-i-un anys del restaurant, covid-19 a banda, són els canvis d'equip, que sempre et fan començar de nou i sempre fan que perdis una mica de tu mateix, encara que després et recuperis. Personalment, li dic, recordo especialment i amb enyorança el carpaccio de peus de porc amb formatge d'Ossera, però també molts altres plats que ens van fer somiar, perquè la cuina del Diego és això: et fa somiar, et retorna a la infantesa i t'impregna de sabors i olors que tenies oblidats.

Un menú que voldries repetir

En arribar, el Jordi —el mâitre— ens ofereix una cervesa a pressió dels amics de l'artesana Refu Birreria de la Val d'Aran, elaborada especialment per a Ca l'Amador. Ens explica que l'afinació va ser molt laboriosa, treballada frec a frec amb el mestre cerveser, però que finalment van aconseguir el que perseguien, tant pel que fa al gust com a l'aroma. És a dir, una birra amb vida pròpia, atractiva, suau però alhora amb molt cos i amb aires de muntanya. Ja entaulats, el Diego ens dóna la benvinguda amb un pop de muntanya, que en realitat és orella fresca de porc bullida i saltada, servida en fred amb un rajolí d'oli verge, unes espurnes de pebre vermell i sal maldon amb un resultat absolutament increïble. L'ofici de pulpeiro data del segle XVII, mentre que el d'orelleiro tot just neix ara, a Ca l'Amador, epicentre gastronòmic actual de l'Alt Urgell.

L'orella fresca bullida i saltada, una delícia.

Per recomanació del Jordi, obrim un vi negre jove: Karl Haidle, raïm lemberger de la regió de Wüttemberg, amb graduació mitjana. Té gust de terra de bosc, lleugerament afruitat, en boca té gust de cireres intenses o mores. És suau i picant, potent i elegant. Per menjar demanem ravioli d'ànec a la taronja; la pasta està farcida d'ànec i verdures, tot guisat molt lentament, amb les cuixes salpebrades durant dotze hores i confitades amb el seu greix al llarg de quatre hores a baixa temperatura. S'emplata amb uns talls de pernil d'ànec al costat (una picada d'ullet al tàndem cuinat/cru) i, per sobre, salsa de taronja, soja i cibulet. El resultat és un festival de sabors on predomina el gust de muntanya. El Massimo Bottura, en referència als tortel·linis que ofereix al seu restaurant de Mòdena, Osteria Francescana, ens recorda que "En la tradició hi ha un respecte pels ingredients", exactament com fa el xef de Ca L'Amador.

El ravioli d'ànec a la taronja acompanyat del pernil d'ànec. 

De segon tastem els clàssics canelons amb beixamel de ceps, oli d'alls i sal d'herbes, el plat més antic de la carta. Gratinats i cruixents, servits amb cullera i en terrina de fang, són els canelons de la mama que hem preservat per sempre. El farcit conté galta de porc amb verduretes i el formatge gratinat és de la Cooperativa del Cadí. Per a sort nostra, en aquest cas Josep Pla no la va encertar quan l'any 1972 va dir que "hi ha una certa cuina familiar que, per cert, s'està en aquests dies acabant d'una manera inevitable". Per sort.

Un primeríssim primer pla dels canelons, un dels plats emblemàtics del restaurant.

Seguim amb un arròs de verdures i ceps amb espatlletes de conill. En Diego utilitza arròs bomba, que cuina amb carbassó, ceps i caldo d'au. Les espatlles són confitades a banda i afegides al final. Tenint en compte el resultat, podem afirmar que estem davant de la perfecció dels arrossos de muntanya, per tant venen a tomb les encertades opinions del seus companys, com A. Montiel: "La nostra creativitat no són grans fórmules, sinó grans productes. És el més important, menjar un bon producte està per sobre de tot" i O. Castro, quan diu que "La nostra bandera és la tècnica i el concepte, sense oblidar-nos de les tradicions i les arrels. Una cuina que no té arrels no pot fer cuina moderna.

La bola de drac, un dels postres més creatius i a la vegada tel·lúrics que es poden trobar a Catalunya.

Acabem amb les postres, és a dir, la bola de Drac. Un cop més, el Diego travessa les línies vermelles de la valentia amb aquesta esferificació de saüc amb sake de Tuixén i, com si fóssim Son Goku reunint les boles de drac, demanem un desig: tornar a Ca l'Amador per seguir gaudint de les seves propostes culinàries. Abans de marxar, ens acomiadem amb un finíssim sorbet de llimona amb ratafia. En Diego ens acompanya a la porta i li faig la darrera pregunta: Vaig veure gent plorant a la final de París o Roma, l'altre dia vaig plorar a la Boheme de l'Alex Ollé... t'has trobat algú plorant de felicitat al restaurant? Riu, mentre em confessa que més d'una vegada, cosa que em fa pensar que anem per bon camí.

EL XALET DEL CATLLARÀS

 

Arquitectura

El Xalet Catllaràs

Aquesta genialitat gaudiniana és un veritable experiment despreocupat per l’opinió dels opinadors

Xavier Monteys

Quadern de Catalunya

El País

26 de juny del 2021

https://cat.elpais.com/cat/2021/06/25/actualidad/1624645505_616901.html

 

Xalet de Catllaràs, obra poc coneguda d'Antoni Gaudí, a La Pobla de Lillet.

Com una cosa ressuscitada, ha tornat a escena el Xalet de la Serra de Catllaràs, a la Pobla de Lillet, obra poc coneguda de Gaudí. Deixant al marge les discussions sobre l’autoria, que interfereixen en la seva valoració, aquesta petita casa col·lectiva construïda als primers anys del segle passat per als treballadors de la fàbrica de ciment Asland d’Eusebi Güell fa pensar molt quan es mira amb ulls d’avui. I no tant fixant-se en aspectes que en aquest tipus d’obra posen l’accent en el context que la va fer possible o en les connexions que el xalet té amb altres obres de Gaudí, com simplement preguntar-se: què hi veiem avui en mirar-lo?

En haver estat reconstruït, resulta inevitable veure-hi els senyals que l’actual regulació edificadora deixa en construccions com aquesta, que evidencia la manca d’una concepció més oberta i amb més caràcter en actuar en edificis com aquest. La normativa es basa en una manera d’entendre el que significa posar al dia un edifici d’altre temps. Però, què significa posar al dia? Podem veure-ho en un fet tan simple com la manera com s’imposen les anomenades instal·lacions en un edifici bastit quan no hi havia electricitat, i de fet encara no n’hi arriba. En veure la signatura del nostre temps en un episodi com aquest, és quan podem adonar-nos de com actuem des de la nostra cultura actual sobre un edifici que prové d’una manera de concebre l’arquitectura tan diferent.

Al marge de les consideracions sobre el fet de posar-lo al dia constructivament o sobre quina hauria de ser la seva utilitat, avui emergeix per sobre de tot la seva forma, una forma de la qual, si no fos per les finestres, ens costaria dir que s’hi pot viure. Què pensar i com respondre a aquesta copsadora reunió de solucions fora del que és habitual que trobem en el xalet? Algú podria dir que aquestes formes a mig camí entre un tros del casc d’un vaixell arrencat del mar per un temporal i una delirant fantasia julivernesca, en les quals potser es va inspirar l’antic refugi d’Ulldeter, projectat poc després d’aquest per Jeroni Martorell, són formes que poden sorgir quasi naturalment, com els bolets, en paratges solitaris i apartats, i que per tant estan protegides de les mirades sarcàstiques del gran públic. Potser són la solitud i les condicions extremes que les envolten les que preserven la seva originalitat.

L’estranya construcció té un aspecte difícil d’oblidar: és una volta feta amb tres plecs de maó amb la característica forma de l’arc catenari similar a la que es pot trobar a les golfes de la casa Batlló o a la Pedrera, però sense nervadures a l’interior. És com si s’hagués construït tan sols un tros de les golfes directament sobre el terreny. Té una planta baixa i dues més que delaten les finestres amansardades fruit del mur que recula. Diem mur, però es podria dir coberta, ja que no hi ha una separació clara entre façana i coberta, i si no fos pel carener revestit amb ondulacions de trencadís, no existiria discontinuïtat entre les seves dues cares. L’escala, reconstruïda, és exterior, i és un altra de les seves singularitats, ja que revela que es tracta d’una casa d’habitacions independents malgrat que compartien peces bàsiques, una casa col·lectiva que en lloc d’accedir-hi per una passera, s’hi accedeix per aquest alambinat sistema d’escales.

És un artefacte amb l’aspecte d’un castell de joguina: el primer tram és doble i abraça el darrer i únic tram, aconseguint una mena d’escala imperial a la inversa, més a prop de ser un divertiment d’un jardí extravagant que una casa obrera econòmica... Seria més apropiat dir-li experiment que altra cosa. Un experiment despreocupat per l’opinió dels opinadors. Així, què veiem avui en aquest edifici? Recórrer a la genialitat gaudiniana per contestar no serveix i no respon a la inquietud dels que s’interroguen sincerament com a constructors davant d’aquest estrany edifici.

LA DERROTA DE L'INDEPENDENTISME BASC (ARMAT) I DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ (PACÍFIC)

"Acabem la conversa [amb una amiga basca, 15 anys de presó, de qui l'autor no esmenta el nom] on comença aquest article: la derrota de l’independentisme basc que era armat, i la derrota de l’independentisme català, que és pacífic. Segons el seu parer, el declivi català comença en fer-se enrere la declaració d’independència, punt de màxima acumulació de forces i per tant la situació més òptima per forçar l’Estat a negociar. Parla d’ingenuïtat catalana en pensar que l’Estat no respondria amb virulència, o fins i tot amb l’exèrcit, supòsit que podria haver estat un dels motius de la marxa enrere. Però, argumenta, la lluita no violenta no ha d’excloure la violència que eventualment pugui esmerçar l’adversari que en té el monopoli legal, i aquí, doncs, la capacitat de sacrifici del pacifisme que aguanta sense tornar-s’hi –paradigma Gandhi– no s’hauria considerat prou. Ara, la derrota es consolida amb l’independentisme català dividit, si no obertament enfrontat, la mobilització retornada al seu mode avió de la mani de la Diada i la repressió que ja s’ha cobrat tants anys de presó i exili i que espera ara literalment cobrar-se hisendes, patrimonis i 'modus vivendi'."

Antoni Batista

"Paisatge basc després de la batalla"

Diara Ara, 18/'8/2021  

https://www.ara.cat/opinio/paisatge-basc-despres-batalla-antoni-batista_129_4081950.html

Com acaben totes les revolucions, segons Tomàs Alcoverro

Aquesta tarda, lectura ràpida de Tot està per dir, llibre-entrevista amb preguntes de Plàcid Garcia-Planas i respostes de Tomàs Alcoverro (editorial Pòrtic, gener del 2001).

Interessant afirmació del veterà corresponsal "de guerra" de La Vanguàrdia Tomàs Alcoverro (pàg. 142):

Però hi ha una veritat incontestable, molt clara, i és que, per bé que cada revolució és diferent, totes comparteixen una cosa en comú: el desencís final. 

Perquè les idees, al final, no serveixen per a res. El món no són les ideologies, són les emocions. Per això la majoria de les revolucions acaben no funcionant del tot, perquè les promou l'idealisme. I l'idealisme esdevé el seu propi botxí.