20 de desembre de 2015

Antoni Bassas entrevista el caputxí fra Mateu Sancliments, fill de la colònia Prat, de Puig-reig, a l'"Ara"




ENTREVISTA

“N’hi ha que temen el Nadal. Com si fos més fàcil compartir el dolor que l’alegria”

Fra Mateu Sanclimens, franciscà caputxí, afirma que “antisistema vol dir anar contra corrent. El primer radical va ser Jesús”



¿Ha sentit que els polítics li parlessin a vostè, en aquesta campanya?
No gaire. Aquesta vegada m’he sentit molt poc interpel·lat. M’hauria agradat que fessin autocrítica de com han anat fins ara les coses. Cal foc nou. Que hi hagi honestedat a la vida social, començant pels polítics. Que hi hagi ganes de respectar el que és diferent. I que es veiés una mica més de compromís.
Som a tocar de Nadal. Què té de nou i què de sempre aquest Nadal del 2015?
Em sap greu que es perdi el sentit més religiós del Nadal. I, des del punt de vista familiar, em sap greuque hi hagi gent que temi el Nadal, que voldria que ja hagués passat. Hi ha gent que no està gaire disposada a compartir l’alegria. Diuen que és més fàcil compartir el dolor que l’alegria. Quan hi ha un dolor, quan es mor algú, encara hi corren. Però felicitar per un èxit costa molt.
Quin és aquest sentit religiós que li sap greu que es perdi?
El sentit religiós de celebrar la proximitat de Déu d’una manera que no imaginàvem. Gairebé és desmuntar una certa idea que molts tenen de Déu. Un Déu totpoderós, a les altures, i pum, resulta que neix com un nen. Això va fer que la societat romana tractés molts cristians d’ateus perquè negaven els déus i donaven culte com a diví a un home. Un home pobre i nen. Per a mi és el que té més valor.
Per la gent que ve a demanar ajuda al convent Pompeia, com veu la societat vostè?
Són dues classes de gent: la gent immigrant i la gent del país. Entre la gent nouvinguda, molts han vingut enganyats perquè pensaven que aquí hi trobarien qui sap què, i no hi han trobat els mitjans de vida. I els que són d’aquí són els que han anat en decadència, els que han quedat sols a casa i no saben com viure i pagar el lloguer. Em fa patir la gent que està sola, i la gent jove per dues coses. La primera, per la falta de feina quan han acabat els estudis; pateixo per l’atur i perquè no agafen aquest ritme de treball que s’ha d’agafar de jove. I la segona, per la poca capacitat que tenen de trobar-se a si mateixos, sempre connectats, amb falta de capacitat de concentració i amb ganes de passar-s’ho bé com sigui. Sempre han d’estar en moviment i connectats. Això no és bo.
Quin profit li fa el silenci?
Sembla que el silenci em digui el que he de fer. Jo sóc més aviat actiu, i el dia que puc tenir lliure sense feina concreta, respiro. Quan dic silenci vull dir temps lliure per reflexionar. Tampoc és allò de dir que faig net de la meva ment, no sóc d’aquests. A mi em costaria molt el que els agrada a alguns, a part dels cartoixans, que si poguessin passarien 8 dies sols en una ermita.
Ha fet vot de pobresa?
He fet vot de pobresa. En broma, els que vénen ens diuen que nosaltres fem vot de pobresa i ells el compleixen. Molta gent compleix la pobresa sense fer el vot. I nosaltres el fem i no ens falta de res. Una comunitat és com un comunisme: si algú em dóna o guanya alguna cosa, va a la comunitat, no tinc bossa pròpia. És la comunitat la que et dóna, amb un respecte, la teva llibertat i iniciativa perquè no et falti de res. Els vots religiosos són tres: pobresa, obediència i castedat. El vot de pobresa, segons els defineix una frase de les nostres mateixes constitucions, diu: “Acontentar-me amb el mínim necessari i no permetre’m pas el màxim permès”, o sigui, quan et donen permís per fer alguna cosa i hi renuncies per tarannà personal.
I a algú que ha fet vot de pobresa què li sembla el concepte d’austeritat?
Austeritat és una paraula que, com tantes altres, s’ha fet malbé. Alguns demanen austeritat potser perquè algú altre pugui tenir més. Et demanen austeritat a tu perquè els grans negocis puguin fer la seva. I això no. Penso com el González Faus, que diu: “El llenguatge és extremadament prostituïble. I com més alta sigui la realitat que intenta designar, més prostituïble. Fa quatre anys que en diem austeritat, que és el nom d’una virtut, d’una deixalla. El nom d’un dret trepitjat. Si no et donen el que et mereixes i has de viure en l’austeritat, no és el nom d’una virtut”. Si no em permeto el màxim permès sí que és virtut. Quan no m’ho puc permetre és prostituir la paraula.
O sigui que hem manipulat conceptes nobles.
Exacte. Com caritat. Què vol dir fer caritat? És l’amor altruista al màxim, com el que Déu ens té a nosaltres. Caritat no és almoina.
Vostès, a la seva revista Catalunya Franciscana , van entrevistar l’ara exdiputat de la CUP David Fernàndez. Una mica abans, l’Antoni Puigverd, a La Vanguardia , havia parlat del “franciscanisme de la CUP”, en referència a la vida d’uns diputats que, entre altres compromisos, decideixen viure amb 1.400 euros al mes. ¿Hi veu alguna relació, entre sant Francesc i l’esquerra anticapitalista?
El primer radical va ser Jesucrist. Per a la seva època, la dels romans, estar a favor de la misericòrdia i de la dona era una mica antisistema. Se’n va al temple i s’enfada pel comerç de les coses santes. I sant Francesc també, a la seva època i al seu nivell. Què vol dir antisistema, al meu entendre? Vol dir anar contra corrent. Sant Francesc va anar contra corrent per mil detalls: venir d’una família rica, donar-ho tot, que el seu pare el portés a judici i ell es tragués el vestit i es quedés despullat davant la gent... Aquella vida itinerant i que es casés amb la pobresa és antisistema. Això sí, sant Francesc va ser un antisistema respectuós amb la manera de pensar i de fer dels altres. Tenim la sort de tenir un papa que vol imitar sant Francesc com a exponent de l’Evangeli com més pur millor. Veig sant Francesc i el Papa en aquesta línia. No s’inventen res, volen ser evangèlics. L’Evangeli diu moltes coses si se sap llegir. Antisistema és parar la galta quan t’han pegat. I quan tu perdones l’enemic és com posar-li foc als cabells, el desconcertes. No has de ser esclau del teu enemic, has de ser lliure. Has d’estar per sobre de la violència. La violència és una gran desgràcia. No has de voler tenir res a veure amb la violència. Pau i bé. O a qui et vol robar el mantell, dóna-li la túnica però no facis la guerra. És dintre del cor d’un mateix on un venç la guerra. Si vols ser lliure pots ser-ho. Sant Francesc deia que no volia tenir res per poder ser lliure. Si tenia possessions les hauria de defensar perquè algú les voldria robar.
¿Haver renunciat al màxim permès l’ha fet feliç?
Felicitat és estar bé amb tu mateix. Amb tu mateix i amb Déu. Comença per tu mateix i els que estan amb tu. L’amor és el motor de la vida, no l’austeritat. És l’amor que et fa fer això. Jo estic en una comunitat i no he de gastar més del que necessito, perquè potser ella ho necessitarà. Potser pot ajudar uns altres. I la devoció a sant Francesc i l’amor a Jesucrist, a Déu, és qui m’inspira aquest desig.
Vostè va entrar al seminari quan tenia 13 anys. Tota la vida ha viscut igual.
Sí, venia d’una família pobra i, per tant, agraeixo molt a casa meva l’austeritat obligada que teníem a la Colònia Prat de Puig-reig, El meu pare, tota la vida, durant els 50 anys que va treballar, ho va fer a la mateixa fàbrica i amb escassetat. De possibilitats d’estudiar jo en tenia poques, perquè al poble no hi havia ni escola, i molts anaven al seminari. I jo des de petit que tenia una sensibilitat que d’altres no tenen. No és cap gràcia ni cap mèrit, és com la música, a mi m’agrada i a d’altres els deu avorrir. Jo he tingut sensibilitat religiosa des de petit. Els avis resaven, la meva mare també. El meu pare no era tan practicant i creient, més aviat poc. Però, en canvi, quan vaig dir si podia anar al seminari dels frares, que m’havien dit que no s’havia de pagar, em va dir que sí, que al de la diòcesi no, perquè no el podia pagar i no volia anar a llepar ningú. Em van fer la reflexió, em van fer esperar un any a veure si me n’oblidava, si hauria estat disposat a dir que no. Va passar l’any i vaig dir que sí. Em van tenir assegut en un banc, abans de prendre la decisió, i em van dir que pensés dues coses. La primera: que amb la guerra a molts frares els van matar. I la segona: que pensés que molts capellans no són com haurien de ser. Que els sabria greu que fos dels que els maten i encara més que fos dels que no són com han de ser.
¿I vostè què va entendre amb 13 anys?
Tot. Amb 13 anys s’entenen moltes coses. Però era un impuls. Després vaig tenir els tres anys de seminari menor, un any de noviciat a Arenys, tres anys de filosofia a Olot amb el pare Llimona, quatre anys de teologia a Sarrià i 4 anys més a Roma. Tens temps de replantejar-t’ho. I no me n’he penedit mai. De vegades t’hauria agradat organitzar-te més la vida amb el teu criteri, i no amb el que t’imposa la comunitat, com quan et demanen que canviïs de convent. A vegades penses si hauries tingut una família o uns fills. Però tant com penedir-me’n, no.