1 de desembre de 2010

Ernest Maragall i la independència

M'han explicar que el nét del poeta i conseller -ara provisional- d'Educació va dinar l'altre dia en un restaurant de la comarca, que un familiar seu molt directe té caravana al càmping i puja sovint... Provincians com som, de vegades, necessitem que ens visiti gent famosa per sentir-nos més importants -Oh, vaig veure el Maragall! -. Cosa que no ha canviat gaire des del 1966 quan "en persona" va pujar el celebèrrim general Franco.

De l'Ernest nét del poeta he trobat un interessant document escrit
(agost del 2010) abans de les eleccions . Anterior, per tant, a la deblacle socialista. Té paràgrafs, com el que transcric, plens de bon sentit. És una opinió.


El sobiranisme com a concepte genèric sembla capaç d’expressar la frustració col•lectiva en relació a l’auto-govern questionat i també de dibuixar una fita de plena independència per un futur més o menys llunyà, però no ho sembla tant d’oferir solucions i respostes per un present d’alta complexitat i, encara menys, d’explicar amb quins ritmes i procediments ens acostaríem a la “terra promesa”.

I, al mateix temps, cal registrar el canvi qualitatiu que s’ha produït en aquest camp: la independència de Catalunya ja no queda limitada a l’aspiració utòpica d’una minoria significativa, i a vegades decisiva per configurar majories de govern, sinó que mereix la consideració d’orientació estratègica plausible per el nostre país si no es modifiquen apreciablement algunes pautes de comportament en la relació Catalunya-Espanya.