2 de gener de 2009

Mor Ermengol Passola, difusor de l'obra de mossèn Armengou

Llegeixo al 3cat.24cat que ha mort Ermengol Passola, mecenes (discos Edigsa i Concentric, llibreria Ona...) i empresari (Mobles Maldà).
De les moltes activitats de Passola en el camp patriòtic, des d'aquí cal recordar la difusió que va fer de la clandestina Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou i Feliu, en les primeres versions (a partir del 1958, edicions primer en còpia mecanogràfica i després en multicopista ciclostil). També va donar a conèixer el conjunt de l'obra del capellà berguedà a través de frases escollides publicades en anuncis a la premsa de Barcelona a través de l'entitat "Amics de Joan Ballester i Canals". (El llibreter Joan Ballester va ser responsable de la publicació clandestina de les Idees i pensaments de mossèn Armengou).
--------------
Aquest 21 de gener farà 99 anys (i l'any que ve en farà 100!) del naixement de mossèn Armengou
Esbós de biografia
Mossèn Armengou va néixer i morir a Berga (1910 – 1976). Una vocació tardana (tenia 21 anys) el va dur a ingressar al Seminari de Solsona. A Berga, ja havia pertangut als moviments catòlics i nacionalistes (federació de Joves Cristians, Congregació Mariana...), col·laborant en publicacions locals. També era músic. Però coneixia més món. Per tal de perfeccionar el seu ofici de sastre, havia viscut dues temporades a Barcelona (anys 1926 i 1931), on va fer amistat amb el també sastre Josep Casals, que el 1933 signaria, amb Ramon Arrufat, el llibre Catalunya, poble dissortat. Aquests dos personatges eren activistes d’Estat Català i pertanyien a la lògia maçònica de l’Ateneu Humanitat.
La sublevació feixista del general Franco va atrapar mossèn Armengou encara seminarista a cal Rovira, de Sagàs, on feia classes d’estiu. Aquí, a la zona republicana, els incontrolats es van fer amos de la situació i l’estament eclesiàstic va ser el que més va rebre. Segons uns càlculs propis, el 85 % de capellans i religiosos assassinats al bisbat (en total quasi foren 160) ho van ser durant els mesos de juliol a desembre de 1936, especialment el d’agost. No cal dir que la vida del “capellà de cal Rovira” va arribar a córrer perill; el seu antecessor en les tasques docents de la casa, mossèn colom, va ser occit a Tarragona.
Mossèn Armengou va passar la frontera el desembre i, per França, va entrar a Donosti, on hi havia el bisbe de Solsona, Valentí Comellas. Va acabar els estudis eclesiàtics al Seminari de Logronyo, on convivia amb estudiants bascos. El 1937 hi va ser ordenat sacerdot pel bisbe de Santander. Aquell dia va escriure al seu dietari : “Jesús meu, per tants màrtirs com us ha donat la nostra Pàtria, per tants sants com us ha portats al cel, per la Mare de Déu de Montserrat, per Sant Jordi, salveu Catalunya!”. El primer càrrec que li donaren fou el de capellà militar en una unitat que refeia ponts. A Durango es veia amb diversos sacerdots bascos; alguns d’ells eren presos, els visitava al convent del Carme. A Gernika escrigué una nota que parla d’Euzkadi i el poble enemic. Les amistats que tenia no van plaure els seus superiors militars i al cap d’uns mesos el destinen al front de Terol. El 6 d’abril de 1939 va tornar a Berga; les tropes de Franco hi havien arribat el 2 de febrer. Aquest pas per l’exèrcit franquista va ser silenciat en les primeres notes biogràfiques que van sortir arran de la seva mort. Sobre aquest aspecte és de justícia citar, per la seva veracitat, allò que van escriure Joan Triadú (“en lloc de servir per espanyolitzar-lo o almenys fer-li fer el paperot, com feren més de quatre, [l’estada a l’exèrcit franquista] el portà de dret, si calia, a ‘Justificar Catalunya’”) i mossèn Josep Perarnau (“cantó misa en Logroño y volvió a Cataluña en pos de las tropas de Franco. En aquellos momentos de turbulencia en que tantos se desalentaron, quedó radiante su espíritu, además de los valores religiosos, su conciencia de catalanidad”).
Un cop acabada la guerra va ser capellà de la colònia Palà de Torruella (1939), organista del Claustre de Solsona (1942), mestre de capella de Berga (1946) i organista de Berga (1954). Era un berguedà tan radical que quan el van destinar a la ciutat de la Patum va dir “Ja m’han fet Papa”. Ulisses havia tornat a Ítaca.
Aquells anys de la postguerra mossèn Armengou era un excombatent que anava a les trobades anyals del 2 de febrer, dia de la “Liberación” local, i fins i tot es queixava de la mala qualitat del vi que servien. Va deixar escrit que per ell i els qui la van patir, el dia del final de la guerra va ser el dia més feliç de la seva vida, que marcava un abans i un després. Però també va escriure, el mateix 1939, “Trobo una pau trista”. Com el passà a molts altres catalans que s’havien passat a l’España nacional, la nova situació tampoc no era allò que esperava.
El 1958 va fer circular la primera versió mecanografia de la seva obra Justificació de Catalunya, que havia anat madurant i escrivint des d’uns anys abans. És una llàstima que encara avui ningú no hagi afrontat l’edició crítica de totes les versions (s’ha editat dos cops l’última) estudiant-ne la seva evolució ideològica.
En l’aspecte estrictament religiós és autor de tres obres. Són el recull d’articles “senzills i a vegades simplistes, sempre plens de bon sentit”, segons el pare Massot) aplegats a Escrits de temps incerts (1965), La llibertat de consciència i encara més coses (1965) i la compilació d’escrits publicat en aquest Full Homilies de mossèn Armengou (1988).
De caire polític tenim, a més de la Justificació, El silenci de Catalunya (1970), que és la resposta a uns articles del filòsof espanyol Julián Marías, i Nacionalisme català. Idees i pensaments de mossèn Armengou (1979), editat posteriorment dues vegades, que sempre ha circulat clandestinament. Són un recull de pensaments de caire nacionalista extrem, que no defuig temes com l’ùs de la violència.
També és autor de tres monografies locals: La Patum de Berga, L’escut de la ciutat de Berga i El Santuari de la Mare de Déu de Queralt. I, encara hi ha la Crònica menuda de la ciutat de Berga, dietari manuscrit que repassa la vida berguedana des del 1948 al 1975. Resta, incomprensiblement, inèdit.
Sobre mossèn Armengou hi ha, a més, ultra una munió d’articles d’interès, les respostes d’una trentena llarga de personalitats (Pujol, Batllori, Cahner, Tarradell, Triadú...) a un qüestionari, aplegades a Mossèn Josep Armengou, avui (1986), i un monogràfic de la revista L’Erol (1987).
Un altre dels aspectes interessant d’Armengou són les dues peticions públiques als bisbes per tal que no apareguessin tan implicats amb el règim de Franco. La primera és anònima (Lletra als Excle·lentíssims i Reverendíssims...), redactada a mitges amb mossèn Ramon Muntanyola, biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, i data de 1958. L’altra és del 1960; sota el títol Pro episcopo, va ser publicada, per bé que només la primera part, a la revista Queralt. Al llavors bisbe Tarancón aquest escrit li va causar problemes (“Su último escrito ha desagradado positivamente en las altas esferas eclesiásticas y me llaman la atención...”) i Armengou va deixar de signar durrant una temporada. Els amics li demanaven que ho fes; ell els responia que era fidel a l’Església “i si me’n treien, hi tornaria a entrar vestit de sac, a genollons, amb un ciri a la mà (...) i faria foc de tots els meus escrits”.

1 comentari:

Alexandre ha dit...

M'has fet assabentar d'aquesta trista nova. Precisament ahir fullejava el primer número de L'Erol que la meva tieta va regalar-me aquest Nadal (és de 1982!) i llegia dels afanys de l'Àmbit de Recerques del Berguedà per seguir la tasca començada per Mossèn Armengou, i on de ben segur l'Ermengol va deixar-hi una forta empremta.

Per altre banda, els qui ens estimem la música i el llegat cultural del país no podem deixar de retre homenatge a homes com ell que hi van esmerçar temps i recursos en un moment on això era anar ben a contracorrent.

Per cert, les meves salutacions i la meva felicitació per aquest bloc teu que acabo de descobrir i que tan aviat com pugui penso afegir a la meva llista de favorits.