Foto: BNG
30 d’octubre del 2022
21 d’octubre del 2022
UNA CASA DE SUBHASTES DE BARCELONA VEN UN PERGAMÍ DEL SEGLE XIV REFERENT ALS LÍMITS DEL CASTELL DE BLANCAFORT (CERCS)
Ahir es va vendre a la casa de subhastes SoleryLlach de Barcelona un pergamí del 1380 que aclareix els límits jurisdiccionals de les terres del castell de Blancafort (municipi de Cercs) que eren sota el domini de Pere de Berga.
És un pergamí de 78 X 65 cm, escrit amb cal·ligrafia cortesana, en llatí amb girs en català, i signatura notarial.
El lot tenia un preu de sortida de 90 euros i el remat final es va fer per 650.
20 d’octubre del 2022
EL 27 D'OCTUBRE, INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ "JOSEP M. DE MARTÍN. PASSIÓ INTEL·LECTUAL"
El divendres 27 d'octubre, a les 7 de la tarda, al claustre de Sant Francesc de Berga, s'inagurarà l'exposició "Josep M. de Martín. Passió intel·lectual", segons idea i realització de Salvador Vinyes i Jaume Capdevila (CAP).
19 d’octubre del 2022
NOU LLIBRE DE QUIRZE GRIFELL SOBRE ANNA MURIÀ AMB EDICIÓ, PRÒLEG I NOTES DE D. SAM ABRAMS
Anna Murià, viure, escriure
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams
Edicions Saldomar
222 pàgines
Anna Murià, una clàssica moderna indiscutible, va recórrer gairebé sencer el tumultuós segle xx, i en va ser testimoni i protagonista privilegiada amb la seva fabulosa capacitat d’observació i anàlisi. Va fer contribucions eminents a tots els gèneres que va conrear, des del relat i la novel·la fins a les memòries, la crítica o la traducció literària.
Afortunadament, en els últims temps estem assistint a un autèntic «revival» d’interès per l’obra de Murià, gràcies a les noves lleves lectores desacomplexades i encuriosides, reforçades pels efectes positius del feminisme literari.
A Anna Murià, viure, escriure, Quirze Grifell recupera unes llargues converses amb l’escriptora i dona forma a un document amb un elevat valor testimonial. Amb les seves paraules, construeix un matisat retrat biogràfic que va més enllà de la crònica personal i que permet conèixer «les tres vides d’Anna Murià»: a Barcelona abans i durant la guerra; amb Agustí Bartra a l’exili i de nou a Catalunya, i finalment la que va viure en absència de la seva parella.
«Aquest llibre és una peça clau per aclarir la trajectòria vital i literària d’una de les grans figures de les lletres catalanes del segle xx». —D. Sam Abrams
11 d’octubre del 2022
14 de setembre del 2022
26 de juny del 2022
22 de juny del 2022
17 de juny del 2022
L'Àliga de la Patum. Dibuix d'Antoni Utrillo
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Fons: Adquisició de la col·lecció Casellas, any 1911
16 de juny del 2022
10 de juny del 2022
8 de juny del 2022
EL 1979, JOAN FUSTER ES VA NEGAR A INCLOURE EL SEU "APÈNDIX" A LA "JUSTIFICACIÓ DE CATALUNYA" DE MN. JOSEP ARMENGOU
Devem a Joaquim Auladell el coneixement de l'autor del l'Apèndix que va aparèixer a les últimes edicions clandestines i anònimes de la Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou: l'assagista valencià Joan Fuster.
Ara bé, aquest Apèndix no figura a les edicions legals de la Justificació, i l'explicació és que Fuster no va autoritzar la seva inclusió. A la carta que ho comunica a l'editorial La Magrana (any 1979) és ben taxatiu: "No vull que el meu apèndix a la Justificació del mossèn de Berga aparegui en el mateix volum". Explica que al seu moment el va escriure perquè li ho va demanar Joan Ballester "i perquè potser podia anar obrint camí a la idea de PPCC".
De la Justificació, Fuster en recorda la primera lectura "ja aleshores, em va semblar poc convincent i escassament afí a la meva manera de veure el problema nacional". Encara que el considera "un document curiós, allò que ara en dieu testimonial", no s'està d'aprofitar l'avinentesa per deixar constància del seu anticlericalisme: "I, a sobre, i per principi, estic en contra de qualsevol opinió de qualsevol capellà. Els capellans sempre van a la seva, i Catalunya serà cristiana o no serà i etc. ¿Entesos?".
17 de maig del 2022
La crítica de Ponç Puigddevall a "Les muses", de Jordi Cussà, al "Quadern" d'"El País"
Llibres
‘Les muses’, de Jordi Cussà: El poder de les tenebres creatives
És una novel·la densa, plena de giragonses arravatades que reclama una lectura lenta
Ponç Puidevall
Les muses
Jordi Cussà
Comanegra, 2022
360 pàgines. 19,50 euros
El primer que sobtava de La serp (2001), segona novel·la de Jordi Cussà (Berga, 1961- 2021), amb la qual encetava una trilogia continuada amb El Ciclop (2017) i conclosa ara amb la pòstuma Les muses, era que, malgrat presentar-se com una novel·la històrica, l’autor prescindia de l’ornamentació “d’època”, deixava de banda la recreació postissa a la recerca de la versemblança “històrica”, i s’enfrontava a la geografia humana com si els grecs i els romans de la nissaga d’Empúries que protagonitzaven la novel·la, del segle VI aC al II de la nostra era, fossin contemporanis del lector: la vida quotidiana de les diverses generacions que poblen La serp apareixia sense que es remarqués l’aspecte distant que proporciona la perspectiva històrica, i l’efecte no era buscar tant el triomf del passat com la persistència d’un present universal. El segon que sorprenia era la manera d’organitzar la matèria narrativa, i, en comptes del narrador omniscient que desgrana la informació obtinguda a través dels historiadors, Cussà es precipitava cap a l’espai de la ficció més pura, cap al centre de les il·lusions, les esperances i els drames d’una gent anònima que no sol ocupar ni una sola nota a peu de pàgina en els compendis històrics. Ells eren els que parlaven, els que redactaven cartes privades i cartes de negocis, alguna narració o alguna obra teatral on es conjuraven maldecaps particulars, els que anaven engrandint l’arxiu familiar, conscients de pertànyer a un llinatge, lleials a una determinada forma de lleialtat, i tot plegat es resolia amb un ús magistral de la metaficció: els personatges, al llarg dels segles, recordaven, ampliaven o modificaven a consciència la memòria dels avantpassats, uns episodis que el lector havia tingut el privilegi de seguir en directe.
Com si partís d’una posició gens allunyada del Martí de Riquer de Quinze generacions d’una família catalana, i també s’hagués proposat, des de la ficció i amb l’ajuda de la fantasia, recuperar la idea d’una identitat nacional i els lligams entre l’art d’un país i el paisatge, per a Cussà la Història són fets, anècdotes i individualitats, i les coses passen, i algunes vegades en queda constància als arxius –“Serem aquell mosaic de cent mil peces del qual algú en troba tres o quatre mil”–, com sembla afirmar tant a La serp com a El Ciclop –on es narren els avatars de la dinastia des del segle IV fins a mitjan segle XIII–, i ara a Les muses. “En realitat hauria de parlar d’una serp familiar que es descabdella al llarg de divuit segles”, diu Ponç Fernandó, cosí germà de Guillem Ponç, àlies el Ciclop, l’any 1265 a Mallorca, hereu d’“un fotimer de documents escrits en diversos idiomes i en distintes èpoques” i, sobretot, custodi de la poció màgica o demoníaca que ocupa el lloc estel·lar de la novel·la, un beuratge que permet l’accés a “l’ànima irracional”, a la recerca de l’absolut, i que estimula l’infinit de la creació pura, “aquell deliri ultrasensorial, aquell viatge astral”, l’aleph de Borges: a Les muses Jordi Cussà introdueix un lleu canvi de sentit en les peripècies familiars, com si en comptes de ser un conjunt de vivències de gent normal i corrent es preferís traçar les peripècies d’una saga de creadors il·luminats –escriptors com Ramon Llull, Dante o Shakespeare, pintors com Leonardo o El Bosco, científics com Galileu, músics com Robert Fripp o Patti Smith o Mike Oldfield–, les baules d’una cadena que es tanca amb Virgili Pardal, alter ego de Jordi Cussà i entusiasta partidari del consum del beuratge màgic que convoca la inspiració i la companyia de les muses: “Els escriptors de debò”, diu, “som mèdiums. Mèdiums que tot el sant dia gaudim del privilegi d’intuir veus, del passat o del futur, que ens estimulen a narrar experiències... o visions. De qualsevol temps i espai”. Les muses, una novel·la densa i plena de giragonses arravatades, reclama una lectura lenta, saber aturar-se de cop i volta en un episodi –el que protagonitza la filla de Shakespeare, o el que es dedica a l’ajudant de Leonardo da Vinci, per exemple–, i assaborir-ne la reconstrucció vívida, la fluïdesa dels segles per sobre de les precarietats de la vida ordinària.
Les
muses potser no és tan rodona com La serp o El Ciclop, i no seria
estrany que el lector hi trobés a faltar la descripció d’aquell procés
constant d’absorció d’altres llinatges i patrimonis que enriquia els
llibres anteriors, però també es pot dir que és una ambiciosa cloenda de
la trilogia, com si a cada pàgina hi dugués estampada l’arrogància i la
ferocitat del poder creatiu de Cussà –no costa veure entre les lletres
la seva cara, gairebé coberta per la cabellera i il·luminada amb un
somriure de goig immens–, un mèdium capaç d’aconseguir que el lector
s’exalti talment com si tingués la sort d’accedir a un torrent de
bellesa només entrevist o imaginat fins aleshores en un somni.
30 d’abril del 2022
Sobre les dues setmanes que Gabriel Ferrater va passar a Berga, a casa de Josep M. de Martín
"Eran muy distintos -Martín [Josep M. de Martín] más sosegado, más asilvestrado Gabriel [Gabriel Ferrater]-, pero se quisieron bien y compartieron muy buenos ratos, En una ocasión, Martín incluso lo invitó a su casa de Berga a pasar un par de semanas y pensó que tardaría mucho en volver a hacerlo. Entre otras cosas, recuerda que un mediodía trajeron a la mesa unos pastelitos y ante el asombro de sus anfitriones, los padres del pintor, Gabriel empezó a engullirlos diciendo que estaban buenísimos, sin dejar ni una migaja."
Mª Ángeles Cabré. Gabriel Ferrater. Editorial Omega. Col·lecció "Vidas liteararias". Barcelona, 2002. Pàgines 96-97.
24 d’abril del 2022
Aquesta matinada ha mort el pare Josep Massot i Muntaner (OSB)
El pare Massot a la Biblioteca de Montserrat. (13.08.2005) Foto: BNG
24/04/2022
El filòleg i historiador mallorquí Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, editor de la revista Serra d’Or i director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha mort aquesta matinada als 80 anys. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2012, el pare Massot és reconegut unànimement com un investigador excepcional i un referent per a la cultura catalana, que hi ha trobat sempre un defensor tenaç, disponible i generós. Les xarxes s’han omplert aquest matí de missatges de dol per una pèrdua que molts consideren irreparable. Era un “erudit polifacètic com potser ja no se’n fan”, ha comentat l’escriptor Pere Antoni Pons, i Carles Duarte afegeix que “deixa un gran buit al nostre país”, per la seva “cultura vastíssima”. El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha tuitat: “Mai no oblidaré la teva memòria prodigiosa, la generositat i el compromís, la ironia i la bondat. Has estat savi i model, en rigor i capacitat de treball (il·limitada), en passió pel saber i el coneixement i per compartir-los.”
----------------
Obres del pare Massot relacionades amb el Berguedà:
Resposta al qüestionari Mossèn Armengou, avui, Centre d'Estudis Berguedans, 1986.
Pròleg de Mossèn Francesc Rodergas: Dietari de guerra (1936-1939. Ateneu d'Avià, 1990.
Text del programa de la Patum de l'any 2014, "La Patum i l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya"..
----------
Entrevista
Entrevista al pare Massot publicada a Quadern del Pedraforca el 30 d'agost del 2005, reproduïda al Full Diocesà Vic-Solsona i a Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner. Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 10; Institut d'Estudis Catalans, 2015.
Entrevista a Josep Massot i Muntaner
Sobre el pare Massot llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis, plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.
Al Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de 1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.
Per què Montserrat necessitava editar?
En temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria... Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.
En quin idioma són els primers impresos?
Els primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra va crear el que en ara diríem una editorial moderna.
Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda; traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres religiosos “Saurí”.
Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.
Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.
La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu. El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.
Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després, naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una plataforma del moviment.
El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través de Josep Benet); per això deia 2a època.
Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.
A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.
Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No. Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església, tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple, Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.
El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar, però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant. No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels llibres religiosos i per la cultura del país.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)