24 d’abril del 2022

Aquesta matinada ha mort el pare Josep Massot i Muntaner (OSB)

 


El pare Massot a la Biblioteca de Montserrat. (13.08.2005) Foto: BNG

 

 

24/04/2022

El filòleg i historiador mallorquí Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, editor de la revista Serra d’Or i director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha mort aquesta matinada als 80 anys. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2012, el pare Massot és reconegut unànimement com un investigador excepcional i un referent per a la cultura catalana, que hi ha trobat sempre un defensor tenaç, disponible i generós. Les xarxes s’han omplert aquest matí de missatges de dol per una pèrdua que molts consideren irreparable. Era un “erudit polifacètic com potser ja no se’n fan”, ha comentat l’escriptor Pere Antoni Pons, i Carles Duarte afegeix que “deixa un gran buit al nostre país”, per la seva “cultura vastíssima”. El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha tuitat: “Mai no oblidaré la teva memòria prodigiosa, la generositat i el compromís, la ironia i la bondat. Has estat savi i model, en rigor i capacitat de treball (il·limitada), en passió pel saber i el coneixement i per compartir-los.”


----------------

Obres del pare Massot relacionades amb el Berguedà:

Resposta al qüestionari Mossèn Armengou, avui, Centre d'Estudis Berguedans, 1986.

Pròleg de Mossèn Francesc Rodergas: Dietari de guerra (1936-1939.  Ateneu d'Avià, 1990.

Text del programa de la Patum de l'any  2014, "La Patum i l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya"..

 ----------

Entrevista

Entrevista al pare Massot publicada a Quadern del Pedraforca  el 30 d'agost del 2005, reproduïda al Full Diocesà Vic-Solsona  i a Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner. Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 10; Institut d'Estudis Catalans, 2015.

Entrevista a Josep Massot i Muntaner

El monjo Josep Massot i Muntaner (Ciutat de Mallorca, 1941) és director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de les revistes Serra d’Or, Randa, i Llengua i Literatura. Filòleg, antic professor de la Universitat de Barcelona, va ser secretari durant vint anys de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual és responsable de publicacions. Ha inventariat el fons de l’Obra del Cançoner Popular, és doctor Honoris causa per la Universitat de les Illes Balears i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres. És autor de centenars d’articles i llibres; els seus temes d’estudi són la història religiosa contemporània i aspectes diversos de la guerra civil i el franquisme a Catalunya i les Illes, passant per la poesia, el teatre...

Sobre el pare Massot llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis, plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.

Al Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de 1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.

Per què Montserrat necessitava editar?
En temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria... Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.

En quin idioma són els primers impresos?
Els primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra va crear el que en ara diríem una editorial moderna.

Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda; traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres religiosos “Saurí”.

Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.

Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.

La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu. El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.

Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després, naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una plataforma del moviment.

El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través de Josep Benet); per això deia 2a època.


Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.

A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.

Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No. Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església, tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple, Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.

El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar, però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant. No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels llibres religiosos i per la cultura del país.

 

20 d’abril del 2022

Es van apuntar Gabriel Ferrater i Josep M. de Martín a la "División Azul"?


 Al llibre de Josep-Miquel Servià  Gabriel Ferrater, reportatge en el record (Editorial Pòrtic, 1978) hi ha dues referències a la qüestió esmentada en el títol d'aquesta nota. Son els testimonis d'Antonio de Senillosa i José Agustín Goytisolo, que transcrivim a continuació.

Antonio de Senillosa (o.c. pàg. 31):

"[...] Ui, sí! En Gabriel tenia un gran menyspreu pels polítics, com gairebé tot intel·lectual. Sempre el sorprenia que jo fos polític [...]. No, ell no era monàrquic. Odiava Alfons XIII. Es devia pensar que jo era monàrquic per estètica, per la mateixa causa que ell i el pintor José María de Martín havien anat a apuntar-se a la División Azul. Cal dir, també, però, que era un ferotge anticomunista."

José Agustín Goytisolo (o. c. pàg. 42):

"Quant a la seva admiració per Alemanya jo m'imagino que és pròpia  d'un sector e la intel·lectualitat d'un país com la Catalunya d'aleshores, on el wagnerianisme havia trepitjat fort. Això no sé si pressuposa una cosa que m'agradaria que tu esbrinessis parlant amb en Senillosa: si ell i un pintor de la província de Lleida [sic]: José María de Martín, es volien apuntar a la División Azul. El que sí que sé és que Ferrater era absolutament antidomàtic i dubto molt que ell es volgués apuntar a la División Azul per anar a favor d'en Hitler."

 

 

19 de març del 2022

ÉS A PUNT DE SORTIR EL LLIBRE "LLIRI D'AIGUA. POESIES I CANÇONS POPULARS", COORDINAT PER QUIRZE GRIFELL

 


Lliri d'aigua. Poesies i cançons populars
320 pàgines. 
Edicions de l'Albí, Escriptors del Berguedà, Grup de Viver. 
 
Prefaci d'August Bover, volum coordinat per Quirze Grifell. 
 
Un total de 126 composicions classificades en 10 apartats temàtics: amor, jocs de paraules, oficis, dones, lladres i bandolers, humor i sàtira, festes populars, paisatge, goigs, i encara més coses. Recull també poesies de to popular d'autors berguedans: Climent Forner, Climent Peix, Jaume Huch i Guixer, Madrona Oncins, Montserrat Ballarà, Àngel Pons i Guitart, Agustí Ferrer, Josep Maria de Martín, Marcel·lí Massana (Panxo), Jaume Huch i Camprubí, Jordi Cussà i Francesc Ribera (Titot), entre d'altres.  
Hi trobareu els gèneres musicals més populars: caramelles, sardanes, goigs, cobles, corrandes, nadales, danses i jocs. Un viatge a les arrels per saber d'on venim i projectar-nos cap al futur.

VAGA DE MESTRES

Deu haver estat la ventada d'aquesta nit que s'ha emportat la pancarta que un sindicat de mestres havia penjat a la plaça dels Països Catalans de Berga, davant del magatzem del Josep Canal. Jo l'havia fotografiada per comprovar si algú s'adonava de l'error i el corregia. La natura és sàvia: ho ha fet el vent. La pancarta ja no hi és.


 

12 de març del 2022

Solsona: PRESA DE POSICIÓ DEL BISBE FRANCESC CONESA

Aquest matí ha iniciat el seu pontificat solsoní el bisbe Francesc Conesa. Com que des d'aquella comarca també es veu el Pedraforca i som del mateix bisbat, aquest quadern en vol deixar constància.

La cerimònia, retransmesa per a tot l'estat per la televisió dels bisbes, "Cadena 13", ha estat tota en català, fins i tot els parlaments del Nunci del Sant Pare, el filipí Bernardito Cleopas, que ja és mèrit. 

Els cants han anat a càrrec de l'orfeó Nova Solsona i monsenyor Valentí Miserachs, director i mestre de capella de Santa Maria la Major de Roma, ha interpretat les peces a l'orgue de la capella del Claustre (el de la catedral està en procés de restauració).

Acabada la cerimònia religiosa, les comparses festives de Solsona han acompanyat el bisbe i demés personalitats fins a la plaça major, on, en honor del nou prelat, ha ballat l'Àliga. 

Fotos: BNG







 


20 de febrer del 2022

LES IMMATRICULACIONS DE L'ESGLÉSIA SEGONS EL POLÍTIC I ESCRIPTOR SOCIALISTA JOAN ROMA

 

Joan Roma

DE TOT PLEGAT

Joan Roma Cunill    

Publicat al diari  |

Immatriculacions

En les darreres setmanes han aparegut novetats, discussions i algunes polèmiques a l’entorn d’un tema que he tractat, en aquestes pàgines de Regió 7. Pels qui no ho van seguir i per posar al dia alguns conceptes, em permeto, aclarir alguns dubtes i controvèrsies.

Aquesta paraula es refereix a donar d’alta en el registre de la propietat, béns que secularment pertanyien a l’Església catòlica, però que mai havia considerat necessària la seva immatriculació, perquè era de domini comú, aquesta titularitat. Ningú posava en qüestió la pertinença de catedrals, palaus episcopals, esglésies parroquials, cementiris, rectories, monestirs, santuaris, etc. Entre els anys 1946 i 2015, primer, i molt especialment entre el 1998 – 2015, mitjançant una normativa estatal, del temps del president Aznar, es va autoritzar una via extraordinària perquè l’Església catòlica podés immatricular milers de béns que tenia i té a tota la geografia espanyola, i amb ella, a Catalunya.

En un resum, necessàriament curt, concreto que en aquest període s’inscriviren 34.961 béns, dels quals 3.722 corresponien a Catalunya, i d’aquests 951, a les comarques de la Catalunya Central. Malgrat aquestes xifres puguin semblar elevades, no sumen tots els béns. En absolut. Aquests son els béns immatriculats per aquesta via extraordinària, però l’Església continua donant d’alta béns, clarament seus que documenta degudament per ser donats d’alta en el registre.

Per posar un exemple, en aquests moments es procedeix a donar d’alta la Catedral de Vic, que suposo ningú negarà que des de fa 1.000 anys, pertany al Bisbat. Bé, doncs, com aquesta catedral queden molts altres béns que es van donant d’alta, per evitar controvèrsies i disputes i deixar clara la titularitat per sempre més.

De fet, fa dos anys, ERC i algun dirigent d’UP, més per interès personal que no pas públic, van afirmar públicament que totes les immatriculacions de l’Església catòlica, eren indegudes, és a dir no ajustades a llei. Recordo que les immatriculacions fetes son un total de 3.722, de les quals 1.855 corresponen a llocs de culte, 1.518 a terrenys i 349 a edificis civils.

Aquest qüestionament de la legalitat, va portar fins i tot a ERC a muntar una Oficina de Mediació, adscrita al Departament de Justícia per “fer de mediadora “ entre els suposats autèntics propietaris i l’Església catòlica. Sé per informació extraoficial que el resultat és d’un total fracàs, perquè no hi ha hagut compareixences. Tant és així que no gosen contestar la petició via Parlament que hem fet, per justificar aquesta oficina.

Amb tot, com tota obra humana, i vista la polèmica, aquí i en altres indrets, el president del Govern, Pedro Sánchez, es va reunir amb el President de la Conferència Episcopal, per reclamar total claredat i transparència. D’aquella reunió en va sortir una xifra de possibles errors, fins un total de 965, a tot Espanya, i dintre d’aquests de 101, a nivell català. He estudiat al llarg dels anys, i més detingudament, en els darrers temps, aquest tema, i puc afirmar que les immatriculacions fetes a Catalunya son fidedignes a la realitat. Igualment les fetes a la Catalunya central. Poden haver-hi alguns pocs errors, que si es demostren seran corregits, però queden moltíssim béns per immatricular. I no hi veig cap mala fe, ni cap apropiació indeguda en totes les fetes fins ara. Estem davant una polèmica artificial i interessada.

18 de febrer del 2022

El Primer Emperador i la Reina Lluna, de Jordi Cussà

Consol Rafart

Londres

 EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA | JORDI CUSSA | Casa del Libro


 
Jordi Cussá va néixer a la ciutat de Berga i hi va morir l'11 de juliol de 2021. Va deixar enrere una considerable quantitat d'obres: poesia, teatre, novel·la, relats i finalment la novel·la històrica 'El primer emperador i la reina lluna'.
   El llibre és un ressò de l’antiga Xina que ens aporta la fèrtil imaginació de Cussá.  Recordo que Marcel Proust va dir: "L'obra d'art és l'únic mitjà per reconstruir el passat".  I Cussá ha fet un treball excel·lent.
   Qin Shi Huang és el personatge principal;  la seva ambició és unir els set regnes de l'antiga Xina... i aconseguir la immortalitat.  Es casa amb la Reina Lluna i ella és un símbol de la mare Terra.  La unió produeix un fill molt estimat i la reina Lluna intenta mantenir Qin Shi fonamentat en la realitat. Dissenya grans projectes humanístics com la salut i l’educació per a dones.
   Malhauradament, el noi mor, Qin Shi, que també havia perdut el seu pare a una edat primerenca, s’enfonsa en un estat d’ira, desesperació i bogeria.  No és més que un obús buit que només es pot presentar amb violència.  Humanista de Queen Moon, "s'acumula a la cistella de la història".  La seva ment se separa de les seves emocions i s'allunya cada cop més de qualsevol persona que pugui oferir unes quantes llavors de saviesa.
  L’estructura del llibre es basa en fets històrics que omplen els buits amb personatges que tenen vides i conflictes dominats pel poderós emperador.  La novel·la ha estat escrita des del punt de vista d’ull d’ocell. Tot i això, Cussá és capaç d’excavar profundament la vida emocional de l’emperador.
   El llenguatge de Cussá és poètic, ben arrelat a la natura i esquitxat de bells símils i metàfores com "retrocedia entre el seu cap com un cargol" o “cabells rogents com els roures a la tardor”.
   La narració està ben tramada, introdueix nous personatges, punts de vista i obre noves perspectives.  Un conflicte en segueix a un altre i la vida dels personatges flota al voltant de la poderosa imatge de l’ambició de l’emperador sense que cap pàgina resulti mai avorrida.
 




21 de desembre del 2021

HA MORT M. DOLORS SANTANDREU

 

M. Dolors Santandreu amb els historiadors Josep Noguera i Pere Anguera a la sala d'actes de l'Ajuntament de Berga, el 30 de març del 2007, amb motiu de la presentació del llibre dels acords reservats de la Junta de Berga,de Manuel Santirso.  Foto: BNG

----------------------------------

La M. Dolors Santandreu (66 anys), que avui ens ha deixat, era historiadora. Pertanyia a una família molt arrelada a la ciutat de Berga: el seu avui havia estat director de la sucursal de Berga de l'antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, i el seu pare, de l'oficina del Vall.

La M. Dolors es començar a interessar de ben jove en el món de la història a través de l'amic el seu pare, el medievalista Dr. Manuel Riu i Riu (@ el Manel dels ossos), amb qui va participar, entre altres actuacions, en les excavacions del monestir de Sant Sebastià de Sull, a Saldes.

Professionalment, es va dedicar a la docència com a professora d'Història a l'Institut Guillem de Berguedà. És autora de nombrosos treballs sobre aspectes de la història berguedana en publicacions diverses (revista L'Erol, butlletí dels Amics de l'Art Romànic, programes com el de la Festa dels Elois o del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, etc.). El 2010 va publicar, amb la també historiadora Rosa Serra, el llibre Berga, una història per conèixer, que resumeix 12.000 anys d'història de la ciutat.

El Dr. Manuel Riu li va dirigir la tesi doctoral "La vila de Berga a l'edat mitjana. La família dels Berga", que aporta valuosa i inèdita informació sobre com era la vida a la ciutat des de finals del segle XIV fins a mitjans del XV. Aquesta tesi roman inèdita.

 

 


2 de desembre del 2021

MONTCLAR DE BERGUEDÀ: EL PRIMER RECITAL DE JOAN MANUEL SERRAT

                              Salvador Escamilla i Joan Manuel Serrat a l'estudi                                                                                      "Toresky" de Ràdio Barcelona (1965).


Ara que ha anunciat que es retirarà dels escenaris, és un bon moment per recordar que el primer recital amb públic de Joan Manuel Serrat el va fer a Montclar de Berguedà, el 19 de setembre del 1965. Amb ell van actuar, aquell dia, Delfí Abella, Xavier Elies, Guillermina Motta, Joan Ramon Bonet i Enric Barbat.

La "crònica" que el mànager dels Setze Jutges, Carles Pedrerol, va escriure de l'acte és aquesta:

"Observacions: viatge accidentat. Errada de camí. Arribada a un quart de dotze. Públic impacient i cantants irritats. Una sola tirada de tres cançons. Èxit franc. Públic de colònia estival i molts pagesos".

D'aquest mateix any és la seva actuació al programa "Ràdio-scope", que presentava Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona, i el primer disc vinil, que és com eren els d'aquella època, a la casa Edigsa, amb quatre cançons: Ella em deixa, El mocador, La mort de l'avi i Una guitarra, . 

30 de novembre del 2021

VILAWEB ENTREVISTA L'AVIANÈS EDUARD BARCONS, DE CAIXA D'ENGINYERS

La cofundadora de VilaWeb, Assumpció Maresma, entrevista avui l'avianès Eduard Barcons.

Enllaç a l'entrevista  

--------------------------------------------

Eduard Barcons: “Les finances sostenibles es quedaran per sempre”

Entrevista al director de Banca Institucional de Catalunya i les Illes de Caixa d'Enginyers


Eduard Barcons és el director de Banca Institucional de Catalunya i les Illes de Caixa d’Enginyers. Vinculat al Berguedà al llarg de la seva trajectòria professional, li agrada de poder fer compatible el seu càrrec amb el fet de viure a Berga. Si pot, abans de començar la jornada laboral s’escapa a caminar o a fer esquí de muntanya. El seu llenguatge és una mica engavanyat, amb paraules massa tècniques, massa fredes o massa de màrqueting, però que transforma quan les acompanya d’unes altres que les travessen amb sentit regenerador. Sobretot la paraula “conseqüent”, que sembla ser el seu nord. En un moment tan crític com aquest, es mostra optimista. Creu que la banca cooperativa té futur i posa Europa d’exemple.

Caixa d’Enginyers continua creixent, és a punt de tenir 210.000 socis. Quina és la clau d’aquest èxit?
—La Caixa d’Enginyers no és nova, l’any que ve fem cinquanta-cinc anys. I durant tots aquests anys hem anat fent les coses bé.

Fer les coses bé no sempre és prou.
—En el cas de la Caixa d’Enginyers, fer les coses bé vol dir que som una banca cooperativa, cosa que, entre més coses, implica una governança absolutament diferent. Vol dir transparència, perquè el client és alhora soci i, per tant, propietari del capital. Això trenca les dinàmiques entre clients i accionistes. Si hi afegim molt bona gestió, fa que siguem un model i referent de solvència en qüestions de fiabilitat i de qualitat de servei. Som una entitat resilient, i ser cooperativa fa que ho siguem més. S’ha d’anar creixent de manera ordenada i orgànica. Tenir uns valors de gestió molt propis i uns de relació amb els socis ens fa diferents i ens fa tenir un recorregut de futur segur.

Tal com va el món de les finances, creieu realment que la banca cooperativa és un model de futur?
—Sí. Tot i que és veritat que a Espanya representem el 10%, si ho mirem en un context comparat, veiem que a la resta d’Europa la banca cooperativa té un pes important. A França representa el 60% del mercat financer, a Alemanya és el segon grup després del “big bang”. I hi ha més dades i exemples. Qui no coneix el Rabobank d’Holanda?

El moviment cooperativista a Catalunya té un passat importat, però és en un bon moment, ara?
—No ho puc valorar. Som una part de l’economia social i la covid ha posat de manifest, una vegada més, que aquests valors són en alça, i també altament positius a l’hora de poder resistir de manera resilient. El model cooperatiu és totalment complementari a més models d’organització que hi ha a la nostra societat. Les dades europees assenyalen que tenim un recorregut.

Com es tradueix aquesta economia social i sostenible al dia a dia?
—No som un banc tradicional, som una caixa conformada per socis. Això es tradueix en el fet que posem el soci al centre i donem serveis de valor afegit. No parlem mai de les relacions a curt termini, sinó a llarg termini en què la confiança i la professionalitat dels companys i companyes són bàsiques. Jo, per exemple, sóc responsable del segment de banca institucional i això vol dir treballar transversalment i buscar acords amb més actors en l’àmbit socioeconòmic i treballar per intentar de crear sinergies. Treballem transversalment buscant acords, i també territorialment.

Això de la sostenibilitat i les renovables, a vegades sembla un missatge buit, de tant que el fa servir el màrqueting. Com el feu creïble?
—Caixa d’Enginyers va crear l’any 2006 el primer Fons d’Inversió Socialment Responsable. El 2019 se’n va crear un altre d’específic per complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Estem absolutament adherits a tot allò que fa referència al compliment de l’Agenda 2030. Més enllà de ser una entitat financera i que ens deguem al resultat i a la viabilitat econòmica, tenim cura de l’impacte ambiental i social de les nostres activitats. No som una entitat que simplement té una interacció de fluxos econòmics, sinó que volem ser un actor per mirar de construir un desenvolupament sostenible més bo, intel·ligent i cohesionat amb el territori. Actuem d’acord amb això. Com s’aconsegueix que sigui realitat? Doncs, entre més coses, fent finances sostenibles. En el fons, és una estratègia que va més enllà dels productes i serveis financers. Més enllà de la viabilitat o de l’impacte econòmic, es té en consideració l’impacte a escala social i ambiental, i també la governança. I això es fa, per exemple, amb una gestió com la nostra, que fa 25 anys que tenim 75 productes SGE. Les finances sostenibles es quedaran per sempre. És un nou paradigma i a la casa ens el creiem.

Finances sostenibles que vol dir a l’hora de la veritat?
—Són quinze anys de finances sostenibles, es diu aviat. El concepte de finances sostenibles va començar aquí. Això vol dir tenir fons d’inversió articulats amb aquests criteris, mantenir una oferta de crèdit i que la nostra xarxa comercial es formi per tenir criteris SGE. La societat cada vegada està més sensibilitzada sobre qüestions de sostenibilitat i canvi climàtic. Els bancs ara han pujat al carro d’aquest afer, però nosaltres fa vint anys que hi som. No som oportunistes. Fa vint anys que ens ho creiem i que és al nostre ADN. No és una eina de màrqueting per a vendre més. A la nostra cartera és impossible que hi hagi afers de joc, d’armes, de tabac, i això vol dir que som conseqüents.

Sou una banca ètica?
—Ens definim com a banca responsable, però intentem de ser tan ètics com sigui possible. Ens agrada ser curosos, també amb les paraules.

Heu parlat de governança unes quantes vegades, per què la considereu tan decisiva?
—Sóc al banc d’ençà del 15 de febrer, però, per mi, assistir a una de les nostres assemblees és força paradigmàtic. No són d’accionistes, sinó de socis, que és molt diferent. Això és important per a entendre com funciona una entitat cooperativa, en què una persona pot alçar la mà i interpel·lar respecte de les decisions que es prenen, pot votar i hi ha una transparència absoluta. Quan hi ha qualsevol queixa, no és d’un client, sinó d’un soci. És clau i defineix la nostra governança.

És un model de futur?
—Aquest entramat de comunitat ens fa molt més forts. No sóc economista com per dir què passarà o si passarem del 10% en el pes del sector. Però sí que tinc clar que creixerà perquè la gent cada vegada més vol poder participar, poder tenir informació i poder interpel·lar.

El creixement que fa Caixa d’Enginyers el 2017 és influït pel fet que la societat catalana interpreta que és un projecte català, sobretot perquè no canvia de seu. Però el vostre president sempre nega cap caràcter polític a l’entitat. En algun moment d’aquesta conversa, heu fet esment a Espanya i Catalunya. Què passa amb aquesta qüestió?
—El 78% dels socis, si no vaig errat, són de Catalunya, i el 22%, d’Espanya. El meu segment és de Catalunya i Balears i per això parlo a vegades de Catalunya i Espanya. En allò que fa referència al meu segment, tenim la filosofia de ser a tot arreu. A les Balears, que és un lloc molt interessant, tenim una oficina d’ençà de fa set anys.

El nostre marc com a mitjà de comunicació no és l’estat espanyol, són els Països Catalans. Teniu oficines al País Valencià?
—N’hi tenim tres. A València n’hi ha una, i una altra dins la universitat, molt pensada per al jovent. També en tenim una a Alacant.