"Acabem la conversa [amb una amiga basca, 15 anys de presó, de qui l'autor no esmenta el nom] on comença aquest article: la derrota de l’independentisme basc que era armat, i la derrota de l’independentisme català, que és pacífic. Segons el seu parer, el declivi català comença en fer-se enrere la declaració d’independència, punt de màxima acumulació de forces i per tant la situació més òptima per forçar l’Estat a negociar. Parla d’ingenuïtat catalana en pensar que l’Estat no respondria amb virulència, o fins i tot amb l’exèrcit, supòsit que podria haver estat un dels motius de la marxa enrere. Però, argumenta, la lluita no violenta no ha d’excloure la violència que eventualment pugui esmerçar l’adversari que en té el monopoli legal, i aquí, doncs, la capacitat de sacrifici del pacifisme que aguanta sense tornar-s’hi –paradigma Gandhi– no s’hauria considerat prou. Ara, la derrota es consolida amb l’independentisme català dividit, si no obertament enfrontat, la mobilització retornada al seu mode avió de la mani de la Diada i la repressió que ja s’ha cobrat tants anys de presó i exili i que espera ara literalment cobrar-se hisendes, patrimonis i 'modus vivendi'."
11 d’agost del 2021
LA DERROTA DE L'INDEPENDENTISME BASC (ARMAT) I DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ (PACÍFIC)
29 de juny del 2021
Com acaben totes les revolucions, segons Tomàs Alcoverro
Aquesta tarda, lectura ràpida de Tot està per dir, llibre-entrevista amb preguntes de Plàcid Garcia-Planas i respostes de Tomàs Alcoverro (editorial Pòrtic, gener del 2001).
Interessant afirmació del veterà corresponsal "de guerra" de La Vanguàrdia Tomàs Alcoverro (pàg. 142):
Però hi ha una veritat incontestable, molt clara, i és que, per bé que cada revolució és diferent, totes comparteixen una cosa en comú: el desencís final.
Perquè les idees, al final, no serveixen per a res. El món no són les ideologies, són les emocions. Per això la majoria de les revolucions acaben no funcionant del tot, perquè les promou l'idealisme. I l'idealisme esdevé el seu propi botxí.
25 de juny del 2021
Les tres novel·les policíaques de Josep M. de Martín (i 3)
La segona novel·la que Gabriel Ferrater i Josep M. de Martín van escriure a mitges és inacabada. El poeta de Berga va escriure’n el guió en cinc folis mecanografiats. Els personatges són els mateixos que els d’Un cuerpo o dos; l’acció transcorre en un poble imaginari, Riubrogent, situat a la falda dels Pirineus. Només en van escriure la meitat, una cinquantena de folis mecanografiats, i ho van deixar davant la impossibilitat de publicar la novel·la anterior, Un cuerpo o dos.
Fragment d’aquesta novel·la inconclusa:
La verja estaba abierta y los dos amigos entraron en el jardín. Ferrán pulsó el timbre junto a la puerta. Abrió una camarera.
-Los señores están ahí fuera. En la parte de atràs.
Y les condujo a la parte trasera del jardín. Allí, resguardados del sol por unos sauces, había mesitas verdes rodeadas de sillones de mimbre. Sobre las mesas se veían unas tazas, copas y botellas de licor.
A una de las mesas estaban sentados Soler, de veinticinco alfileres y lleno de brillantina, y Prax con su perro dándole escolta.
El resto de la reunión estaba en un rincón, mirando, con gran expectación al parecer, algo que debía haaber bajo unos recortados bojes.
La criada, poco ducha en su oficio, abandonó a los visitantes y volvió al interior de la casa.
Ferrán y su amigo se encaminaron a la mesa de Prax y Soler. Les saludaron y Tormo acarició al perro, que gruñó, desconfiado.
-Ruhig, Rat –ordenó el alemán-. Están contemplando una lucha de insectos. –Señalaba al grupo-. A mí me gusta el espectáculo.
-Es repugnante –corrobró Soler con una mueca de desagradado.
De Josep M. de Martín encara hi ha d’haver en algun lloc, si no s’han perdut, la vintena llarga de guions de narracions policíaques que va escriure per Ràdio Berga els anys 1953 i 1954.
18 de juny del 2021
El 10 de juliol l'ANC il·luminarà el Pedraforca
Presentació de la Via Pirinenca
Acció conjunta per la llibertat dels pobles català i basc.
El pròxim 10 de juliol, es presentarà la primera mobilització organitzada conjuntament per entitats socials catalanes i basques, a favor de la llibertat i el dret d’autodeterminació.
A la presentació, es donaran a conèixer els objectius polítics, les claus i les característiques principals d’aquesta gran mobilització prevista per a l’estiu del 2022. Serà sense dubte una iniciativa espectacular, participativa i de gran simbolisme.
La presentació serà en si una petita mostra de la mobilització conjunta prevista per a l’estiu del 2022. Aquesta presentació serà doble i simultània: es farà al mateix temps en dos punts diferents, un situat en terra catalana i l’altre en terra basca.
En terres catalanes, la presentació constarà de dos actes:
-Per una banda, al vespre del 10 de juliol, s’il·luminarà l’emblemàtica muntanya del Pedraforca.
-D’altra banda, es durà a terme un acte polític per presentar la mobilització del 2022, en un mirador amb vistes al Pedraforca, situat a Els plans de Molers.
En terres basques, la presentació també constarà de dos actes:
- Al vespre del 10 de juliol, s’il·luminarà la Peña de Aia / Aiakp Harria de forma que les llums enceses puguin veure’s des de molts llocs.
- Simultàniament, es desenvoluparà un acte polític per presentar la mobilització del 2022, en un mirador amb vista a la Peña de Aia / Aiako Harria situat a prop de la ikastola Orereta.
Els actes polítics als miradors seran oberts al públic.
La participació en l’acció d’il·luminar el Pedraforca serà restringida. En el cas de la Peña de Aia / Aiako Harria serà a través d’inscripció prèvia (www.gureesku.eus/denda).
Es reserva la possibilitat que hi pugui haver modificacions en les convocatòries en funció de les condicions meteorològiques.
Els horaris concrets de les presentacions i els detalls tècnics per als mitjans de comunicació es faran saber més endavant
Organitza: Assemblea Nacional Catalana, Gure Esku, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).
Amb el suport de: Òmnium Cultural i Artistes de la República.
25 d’abril del 2021
SANT MARC: XOCOLATINA A QUERALT
Vot de poble a Queralt, Sant Marc. Dia plujós. L'ascensor a mig gas, només per casos de necessitat. Al bar, la cafetera espatllada.
Abans de l'inici de la processó des de les Tres Creus, arriben de Solsona el bisbe Novell, conduint el cotxe, i mossèn Ramon Barniol, de cal Barranc, d'Avià. Quasi vint-i--set anys capellà custodi del Santuari de Queralt. Substitut de mossèn Ballarín.
Puja la processó. Ofici al Santuari. A l'homilia, paraules d'agraïment del bisbe a mossèn Barniol. I una advertència: potser no té sentit un capellà resident a Queralt, amb l'escassetat que n'hi ha. Cant del Virolai de mossèn Pere Tuyet: "Mare de Déu que regneu en l'altura / sobre un altar de muntanyes i pins / feu arribar algun alè de llum pura / a l'ombra amarga dels nostres camins".
Parlaments d'homenatge i obsequis a mossèn Ramon. Primer, de l'alcalde accidental de Berga, Ivan Sànchez (CUP): "Queralt, a més d'un lloc religiós, és un lloc tel·lúric".
La pandèmia ha convertit la xocolata i coca en una xocolatina petita dins un sobre de plàstic amb aquesta inscripció a la targeta: "Vot de poble al Santuari de Queralt. Festivitat de Sant Marc. 2021. Ajuntament de Berga".
A la plaça del santuari plovia una mica.
10 d’abril del 2021
LES TRES NOVEL·LES POLICÍAQUES DE JOSEP M. DE MARTÍN (2)
En el segon capítol, el pare del desaparegut fa venir de Londres el detectiu més famós del món, Sherlock Holmes "El cual Holmes llegó y dedicose acto seguido a examinar los alrededores de la ciudad [de Berga] consumiendo en tales excursiones grandes cantidades de longaniza, cosa que el pueblo produce bien y en abundancia para regalo de propios y extranjeros."
Ja a Berga, el detectiu, Sherloch Holmes, es troba, en el capítol següent, amb l'autor de la novel·la, Josep M. de Martín: "Había malas costumbres el detective y era una de ellas tomar café todos los días y frecuentar malas compañías, otra. La primera llevóle a un antro do se despachaba bebida negra; la otra le condujo a tratar al Autor de la presente historia. Y por poder practicar las dos a un tiemp, reuníanse Autor e investigador todas las tardes, luego que llenado sus estómagos habían."
Deixem aquí aquesta obra, que no es tractava en aquestes ratlles d'explicar-la sinó de deixar constància de la seva existència.
(continuarà)
----------
Enllaç al primer escrit de la sèrie:
5 d’abril del 2021
HA MORT EMÍLIA SERRA, MAJORDONA I CIUDADORA DE MOSSÈN BALLARÍN
Emília Serra a Gósol durant la celebració del centenari de mossèn Ballarín (09-02-2020). Fragment d'una foto de Pilar Márquez.
Avui s'ha conegut la notícia de la mort d'Emília Serra, que fou majordona , col·laboradora i cuidadora de mossèn Josep M. Ballarín durant els últims anys de la seva estada al Santuari de Queralt com a capellà custodi i després com a vicari de mossèn Ramon M. Anglerill, a Saldes i Gósol, en qui es va inspirar, Ballarín, en escriure la novel·la Mossèn Tronxo.
Emília Serra era vídua de l'advocat berguedà Josep M. Puig i Pou, mort d'accident de cotxe a Tuixén el juliol del 1971. L'advocat Puig havia estat director de la revista Queralt i militava en el catalanisme de l'època. Va participar en moltes iniciatives, una d'elles la frustrada d'editar un diari en català que, entre altres, promovia l'activista Josep Espar Ticó, i en el qual l'Emília havia de participar.
L'Emília va ser mestra d'educació especial a l'Escola Santa Eulàlia de Berga i de l?Institut Guillem de Berguedà, on es va jubilar als 60 anys. Tenia un pis llogat a Gósol, on feien llargues estades amb mossèn Ballarín. Descansi en pau.
29 de març del 2021
MONTSERRAT NEBRERA: SOBRE EL RESTAURANT "NIU NOU", DE BAGÀ
Article publicat a l'última pàgina de El Punt Avui d'avui (29/03/2021):
Montserrat Nebrera
Tribuna
Romà, Carme
“El títol d’aquesta peça parla de dues persones, que regenten un local, cuinen i serveixen els àpats, les begudes, els cafès i el pa. Però que ho fan sobretot amb la voluntat d’aconseguir donar sentit a la paraula ‘restauració’
Eren bons o dolents? Si els pensem com heretges del catolicisme, potser hi haurà qui no els veurà amb bons ulls, però crec que en temps d’un necessari ecumenisme cristià els matisos de la discrepància teològica de fa segles resulten irrellevants. Sigui como sigui, avui els “bons homes”, expressió que es refereix als càtars que durant l’edat mitjana recorregueren la ruta pirenaica que uneix el castell de Montsegur (a la francesa Ariège) i el santuari de Queralt a Berga, experimentarien la frenètica sensació de fer en poques hores el camí que al segle XI els ocupava no menys de vuit jornades d’esforçat viatge. I probablement anant tan de pressa es perdrien, a més, l’ocasió d’aturar-se al Niu Nou de Bagà, i això sí que seria una llàstima.
Potser qui llegeixi això pensarà que estic fent la recomanació d’un restaurant, i, en certa manera, també ho és, perquè alguns dels seus plats són art gastronòmic de primer nivell. Però el títol d’aquesta peça parla de dues persones, el Romà i la Carme, que regenten el local, cuinen i serveixen els àpats, les begudes (ponderada bodega), els cafès (d’una llista més llarga que la dels plats) i el pa (fet per ells, com abans). Però que ho fan sobretot amb la voluntat d’aconseguir donar sentit a la paraula restauració.
Diu el Romà, de Cornellà de Llobregat, vint anys a pagès i més de vint al restaurant on l’hem trobat en un casual pas per la zona, que restaurar vol dir restablir la força del cos i de l’esperit amb la qualitat i quantitat de l’aliment que ens arriba a la boca (i al nas!). Aquesta seriosa finalitat s’acompleix amb un esforç estudiat de selecció del producte i de coneixement de la física i la química que s’impliquen en una barreja harmònica. És la seva manera d’actuar d’acord amb la màxima, avui ja força coneguda i vorejant el límit del fonamentalisme, que “som el que mengem”.
Diu la Carme que descobrir que Bagà formava part del Camí dels Bons Homes els va induir a la recerca de la gastronomia medieval, i a constatar tot el que de saviesa acumula. Els va passar amb la cuina el que jo havia comprovat amb certes joies literàries (La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, en podria ser un exemple) o senzillament seient en una església gòtica: l’edat mitjana està més plena de llum, sentit de les proporcions i respecte per l’equilibri natural del que la nostra reverència a la modernitat ens permet admetre. Una dada: la cocció a baixa temperatura, avui tan aclamada en els nostres popes culinaris, formava part de la saviesa popular de l’època, com s’adverteix en els diversos ganxos que aplicaven sobre la llar de foc, a diverses altures segons fos la dimensió del producte que volien anar coent a poc a poc. Romà dixit.
Potser a algú se li acudirà pensar que això que escric és un tema frívol. Gran error. Quan es parla de la pobresa i de l’efecte que té sobre la canalla, tan definitiu per al seu creixement físic i psíquic, i, per tant, per a la seva capacitat d’entomar els reptes d’un futur incert, en realitat estem parlant dels temes que voldrien resoldre el Romà i la Carme des del seu projecte gastronomicocultural: si som el que mengem, i mengem malament, necessitarem moltes més medecines. Qui diu que no seria aquesta la primera i millor vacuna? Qui diu que no caldrien menys calés per a hospitals i farmacologia, si el primer medicament, el menjar, fos de qualitat, fos equilibrat, fos autèntic? I això no vol dir despesa inassolible, hi ha molts plats d’una època pobre com l’edat mitjana que no requereixen gaires diners, mentre que molta porqueria moderna, suposadament barata, és verí directe en vena per al cos i l’ànima.
El que sí que costa tot això és temps. El temps del Romà i la Carme, fent-ne els plats, explicant-ne les raons i harmonies, parlant del que és diví i el que és humà. El temps de la gent que faci com ells i en comptes de veure programes patètics en cadenes de televisió que s’acosten al delicte es dediqui a exercir d’artistes del plat i del got, com fa un temps. De la gent que hagi descobert que la riquesa rau en el consum conscient i ponderat dels pocs dies que formen les nostres vides.
23 de març del 2021
LA CRÍTICA DE MANEL OLLÉ A "EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA", DE JORDI CUSSÀ
Crítica de Manel Ollé, professor (UPF), poeta i traductor del francès i el xinès al català, a El primer emperador i la Reina Lluna, de Jordi Cussà, publicada avui a La Lectora. Revista digital de crítica literària.
---------------------------
Més enllà dels soldats de terracota
No li fem justícia a la novel·lassa que és El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà si ens limitem a elogiar-ne el ritme, la fluïdesa i la qualitat de la prosa. O bé la força de convicció i la vivacitat de les escenes i els diàlegs. Tampoc arribarem ni tan sols a començar a donar compte de les virtuts que s’hi congrien si només destaquem que des del primer paràgraf ens embarca en un viatge imaginatiu perfectament travat, que llisca com la seda, sense excursions facultatives innecessàries ni excrecències sobreres. La novel·la és llarga, però no es fa llarga. No para de moure’s a bon pas, i de dur-nos allà on vol sense que ens faci en cap moment la sensació d’estar perdent el temps. Totes aquestes són qualitats infreqüents i molt meritòries en qualsevol novel·la, però que en el cas de Jordi Cussà gairebé les donem ja per descomptades.
Potser algú (si sap de quin peu calça qui escriu això) ja haurà arrufat al nas atribuint l’entusiasme que miro de transmetre al biaix que pot venir del fet que bona part de la novel·la es passegi pels territoris de la Xina antiga, però en realitat aquesta és una circumstància que d’entrada li podria haver jugat més aviat en contra: hi havia el perill que, mirant-la des d’aquest angle, la novel·la es fes inversemblant, que les nombroses invencions que explícitament es barregen amb la versió que es fa de l’imperi dels Qin es tornessin puerils, orientalistes, ucròniques o mancades de sentit i amb errors de detall. Però no és el cas: de seguida es veu que Jordi Cussà hi toca, i sap el que es fa: també amb els materials que li arriben de la Xina. No es queda en l’obvietat, ni en els esquemes, ni els exotismes. De tot allò que ha llegit sobre la Xina antiga i el primer emperador n’ha sabut copsar les línies de força que li fan sentit, i en acabat n’ha fet literatura. La saviesa narrativa de Jordi Cussà també és per aquesta banda com per treure’s el barret.
Sense carregar-ho amb minúcies decoratives ni haver de contractar tot de figurants disfressats de xinesos professionals, Jordi Cussà ens estalvia el diorama de cartó pedra. Ja d’entrada deixa clar que no vol fer una novel·la històrica d’aquelles que intenten alliçonar-te i reflectir una època. Sap treure profit del magnetisme de la figura megalòmana i controvertida del primer emperador xinès i sap convertir-lo en matèria primera d’una incursió essencialment novel·lesca. Que el primer emperador xinès Qin Shi Huangdi té un potencial literari inabastable ja ens ho havien fet saber, entre altres, Jorge Luis Borges (La muralla y los libros), Franz Kafka (La construcció de la muralla xinesa) o Jean Levi (El gran emperador i els autòmates). Cadascú per allà on l’enfila.
El primer Emperador i la Reina Lluna és una fabulació mig històrica mig llegendària que arrenca amb un heroi adolescent carregat d’il·lusions i expectatives de poder, que cerca la immortalitat i que entra en contacte amb l’horitzó utòpic d’uns emperadors savis com Alexandre Magne i Ashoka, l’emperador indi «que va derrotar la guerra». Enmig de la seva aventura hi apareixen batalles, traïcions, violencia de tota mena, estratagemes, purgues polítiques, manipulacions, conxorxes de palau, apòlegs, debats i reflexions sàvies. Tendim injustament a mirar-nos les novel·les d’aventures, que habitualment serven una llavor mítica, un ressò de viatge iniciàtic i d’heroicitat, amb un punt de condescendència. Les considerem mostres d’una subcultura que pot arribar a ser com a molt entretinguda, postrondallística i postadolescent, que tot just pot aspirar a satisfer-nos, a fer-nos passar una bona estona, a atrapar-nos i subjugar-nos. Però, evidentment, com a tots els barris, també per aquesta banda hi ha de tot. I en aquesta novel·la de Jordi Cussà hi ha literatura de la millor.
L’heroi de Jordi Cussà no lluita contra el mal, ni contra cap enemic o cap monstre. Com els grans herois tràgics lluita contra si mateix, i acaba ell mateix convertint-se en el monstre. De fet, assistim a la degradació, a la destrucció de l’heroi. En aquest procés hi veiem també l’ensulsiada d’una utopia moral. Jordi Cussà no tan sols es basa en les peripècies històriques i biogràfiques del primer emperador i els seus temps. Potser el que és més important a la novel·la és com hi posa també els debats filosòfics que van moure aquell període. Pot semblar excessiu o pretenciós, però la novel·la ho integra sense que enfarfegui ni soni a farcit pedant. Entre els protagonistes hi ha dos dels filòsofs i consellers reials més importants d’aquell període: Xunzi i Li Si. Parlar de filosofia a la Xina antiga és parlar de l’art de governar i l’art de governar-se (o de l’art de no governar i l’art de no governar-se) i aquest rerefons ètic i polític hi batega de cap a cap.
L’epopeia de la construcció de l’imperi que havia de segellar per sempre una guerra sagnant i secular entre regnes germans parteix a la novel·la de la utopia meritocràtica confuciana i del pacifisme jainista i budista, però acaba derivant cap a un malson totalitari. A banda de fer-se un gran mausuleu protegit per l’exèrcit dels soldats de terracota, i a banda de fer la gran muralla, el primer emperador va cremar tots els llibres i els lletrats que no li servien per enfortir l’exèrcit i enriquir l’estat…
A través de la Reina Lluna, que comparteix el títol i el protagonisme de la novel·la, Jordi Cussà hi introdueix un contrapunt narrativament molt eficaç. Li permet no tan sols obrir-hi una dimensió amorosa i una reflexió de gènere, sinó també reforçar la dimensió sapiencial de la novel·la. També li permet conectar aquest relat xinès amb els àmbits de Grècia i de l’Índia. A la novel·la es parla d’Homer, Plutarc, Aristòfanes, Buda, Sòcrates… La reina Lluna i el seu clan taiwanès també contribueixen a convertir la novel·la en la crònica d’un fracàs que no és només personal: és el fracàs d’un horitzó polític i moral que albirava la superació de l’ordre aristocràtic i el desvetllament de la consciència. La utopia inicial de la cerca dels immortals (que els savis que obren la novel·la saben que de fet són només al·lucinacions provocades pel consum d’herbes ben governades, de les que ajuden a créixer) acaba degradant-se, convertida en una addicció tòxica i destructiva.
El filòsof alemany Karl Jaspers va plantejar que entre els segles viii i iii aC, a diferents zones d’Euràsia, es va produir un període excepcional per al pensament i la consciència que va definir com l’Era Axial (Achsenzeit). Van aparèixer en aquell lapse de temps una sèrie de pensadors i mestres religiosos que, en contextos molt diferents i sense influències directes entre ells, hi aportaven un salt qualitatiu. Narraven, racionalitzaven, repensaven i alteraven les atàviques tradicions míticoreligioses. Des d’Homer a Zarathusta, des de Confuci a Sòcrates, des de Buda a Jeremies, des d’Heràclit a Laozi, des d’Aristòtil al mestre jainista Nataputta Mahavira, aquest període marcava un canvi de paradigma equiparable al que es va obrir entre el Renaixement i la Il·lustració. Sense forçar la nota, El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà arrenca d’aquest paisatge: narra com aquest desvetllament de l’horitzó s’acaba tancant aparentment en fals en el relat de l’Emperador ensuperbit, però es manté viu en el relat de la Reina Lluna.