9 de març del 2021

Gósol a "The New York Times"

 

Spain Dispatch

The Pandemic’s Silver Lining? This Village May Have Been Saved by It.

Gósol, a tiny village on the Spanish side of the Pyrenees, had spent years begging outsiders to come repopulate it. Since 2020, many have come to try the quiet life — and they even saved the school from closing.

The village of Gósol is nestled in a valley on Spain’s side of the Pyrenees.
Credit...Samuel Aranda for The New York Times

GÓSOL, Spain — The castle that crowns the hill above the village of Gósol used to be among the grandest along Spain’s border with France, with views of fertile farms and forests rich in timber that stretched up to the cloudy mountaintops.

But the castle is in ruins now, and until last year, Gósol had fallen on hard times, too. The town census had gone down in nearly every count since the 1960s. The school was on the verge of closing for lack of students. The mayor had even taken to television with a plea to his countrymen: Come to Gósol, he asked, or the town would disappear.

It took a pandemic for Spaniards to heed his call.

Among those who packed their bags was Gabriela Calvar, a 37-year-old who once owned a bar in a beach town near Barcelona, but watched it go under during last year’s lockdowns and decamped to the town in the mountains for a new start.

María Otero, a web designer who found she could telecommute, brought her husband and three children to Gósol, the place where her grandparents had been born, but where she had only spent the summers milking cows on visits.

It was the rare silver lining of a troubled time: About 20 or 30 newcomers to a dwindling town of 140 souls, where even the tiny school on the town plaza got a second chance after parents started enrolling their children there.

“If it weren’t for Covid, the school would have closed,” said Josep Tomás Puig, 67, a retired mail carrier in Gósol who spent his life watching the younger generation depart to Spain’s cities. “And if the school closed, the town might as well have closed too.”

Josep Tomás Puig, a retired postman, doing laundry outside his home.

Image.Credit...Samuel Aranda for The New York Times

Gósol was hardly the first village in the country to be on a the brink of disappearing. For decades in Spain, a landscape of walled cities, stone bridges and ancient winding roads has become mostly abandoned as generations of young people left for cities. La España Vacía, or “the Empty Spain,” is the phrase that was coined to describe the blight.

Elderly pensioners wander empty streets with few shops and no schools. In 2005, a British man bought an entire village in the region of Galicia — one of an estimated 3,000 that are abandoned there — for 45,000 euros, less than $55,000. This year, a local political party that’s made advocating the oft-forgotten province of Teruel its sole aim won seats in Spain’s national legislature. It’s name: Teruel Exists.

Yet tiny Gósol had fared better than many others, residents say.

It sits in the wealthy autonomous region of Catalonia, in a majestic valley in the Pyrenees Mountains that brought tourists and part-time residents in the summer months. Among the notable tenants was Pablo Picasso, who arrived in 1906 when the population stood at about 745 residents. The artist painted much of his famed “Rose Period” work in Gósol, riding the wave of what he called an “epiphany of inspiration.”

But the epiphany wasn’t enough to keep him there — he left Gósol before the end of the year, and so did many others in the decades since.


 
 
Before the coronavirus pandemic, this village school in Gósol was on the verge of closing for lack of students.
Image. Credit...Samuel Aranda for The New York Times

By 2015, the situation had gotten critical. The number of permanent residents was 120 and falling. The mayor went on television warning, among other things, that the school was about to close because it was down to five students. He asked for young families from elsewhere to repopulate the town.

Rafael López, a former renewable energy entrepreneur whose business collapsed in Spain’s 2008 financial crisis, was interested. “My mom said she saw this on TV,” said Mr. López. “And I said, ‘Well, what do you say if we take the car and go have a look, see what’s there?’”

Over the next months, hundreds of people came to Gósol to kick the tires. They said they were impressed by the quaint homes and the ruined castle atop the hill. There was the cool mountain breeze and the tinkling of cow bells heard over the hillsides.

In the end though, only Mr. López and two other families actually moved to Gósol in the years before the pandemic.

Mr. López, who said he was attracted to the isolated village in part because he “doesn’t really like people,” said the new life also came with its downsides. The town fiestas can get loud, he said. Last year, a winter storm left the town without electricity — and many with no heat — for two days. The two other families that volunteered to move with him eventually left.

As the coronavirus began to spread last year, Spain entered another economic crisis, this one on a scale even greater than the collapse that had brought Mr. López in 2008.

In Castelldefels, a seaside town southwest of Barcelona, life was starting to look upside-down for Ms. Calvar, the bar owner who came to Gósol in September. Spain’s lockdowns had decimated her pub. And after flights were canceled, her side-hustle as a flight attendant at a low-cost Spanish airline brought no reprieve.


Gabriela Calvar, right, decamped to the town in the mountains for a new start.
Credit...Samuel Aranda for The New York Times

“I’m a single mother with two kids,” said Ms. Calvar. “I had to say, ‘We’re going to ask the big life question now: What are we going to do?’”

The path seemed clear when, passing through Gósol one day, Ms. Calvar learned that the owner of the grocery store on the plaza was at looking to sell the business.

Ms. Calvar’s arrival heralded big news for the village: The 90-year-old owner was at last able to retire; the grocery store, one of only two in town, stayed in business; and Ms. Calvar enrolled her two sons in the school, which now has 16 students.

The schoolhouse sits along the plaza, a place of kid-sized chairs and tables, paper planets hanging from the ceiling and an incubator warming eggs. The two teachers sat inside the school on a recent day on lunch break. While the adult arrivals seemed to be starting fresh in Gósol, they said, the children seemed to be a bit haunted by the life they left behind.

“There’s a girl, there are two or three of them, who have become so closed, it’s hard for them to relate to others,” said Carla Pautas, the head teacher.

“It’s like they’ve become used to months being alone in the lockdown,” replied Anna Boixader, the other teacher.


María Otero, a web designer who found she could telecommute, brought her husband and three children to Gósol.
Credit...Samuel Aranda for The New York Times

Classes ended at 5 p.m. and Ms. Otero, the telecommuting web designer who had moved to Gósol from Barcelona last June, was waiting for two of her children, 6 and 7. She had something of an advantage over the other new arrivals: Her grandparents were from Gósol and she’d spent summers on their farm. Now her children were actually living in her family village.

There was a note of regret in her voice when she thought about the end of the pandemic, and the pressure that she knew would inevitably build to return to Barcelona. She didn’t want Gósol to disappear yet, she said.

Mr. Puig, the former mail carrier, was asking himself similar questions about how long the new arrivals would stay. So many had come and left over the years.

But he was sanguine. In his years delivering the mail, he says he got a sense of the place and had spoken to just about everyone in Gósol; retirement has allowed him to become philosophical about the fate of the village.

“When I was 10 years old, here in the plaza, when people started to sell their houses in the ’60s, everyone was going to Barcelona,” he recalled. “And people said, ‘If you stay here, who knows what you’ll do, before long there will be squirrels and foxes running around here.’”

He gestured to the street. Not a fox in sight.

“Well, that still hasn’t happened,” he said.


Foxes do not yet roam the village streets, but cats do.
Credit...Samuel Aranda for The New York Times

Roser Toll Pifarré contributed reporting from Barcelona.


5 de març del 2021

LA CRÍTICA DE PONÇ PUIGDEVALL ("El País") A L'ULTIM LLIBRE DE JORDI CUSSÀ, "El primer emperador i la reina Lluna" (Ed. Comanegra)

Del diari El País (05.03.202199)
---------------------------------------
 
LLIBRES

Amb l’ímpetu de Scheherazade

Qin Shi Huangdi, emperador pare de la muralla i de l’exèrcit de Xi’an, és l’eix de l’obra de Cussà

L'emperador Qin Shi Huangdi.
L'emperador Qin Shi Huangdi.

Una de les virtuts de Jordi Cussà (Berga, 1961) és que posseeix la llibertat d’una escriptura que s’inventa llibre rere llibre: és un escriptor que no ha esquivat en cap obra la temptació del joc, la metaliteratura, la investigació de la forma, la necessitat d’anar sempre a la recerca del mètode que li permeti atrapar l’atenció del lector més enllà del relat lineal, convertint en necessitat divagacions i digressions.

'EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA'

Jordi Cussà
Comanegra
584 pàg.
22,90 eu.

De manera paral·lela, a cada una de les seves novel·les hi apareix arreu la convicció que narrar significa encantar el lector, impedir que s’avorreixi a través de qualsevol argúcia, ja sigui gràcies a la creació d’un suspens, a les revelacions truculentes, al fet extraordinari, al detall efectista, a l’habilitat de convertir en versemblant i indispensable el que en un principi no ho és gens: “D’una història n’extreia l’essència, de l’essència en feia un elixir, i amb l’elixir de nou es dedicava a compondre una història”, deia d’Isak Dinesen la novel·lista Eudora Welty. I alguna cosa semblant podria opinar de Cussà amb molta raó el lector que s’encari al seu nou repte, El primer emperador i la reina Lluna, novel·la històrica que ho és i, sobretot, no ho és, com si la realitat real no contaminés la ficció, tal com passava amb els grecs i els romans de La serp, els medievals d’El ciclop o Guillem de Berguedà a El trobador Cuadeferro, personatges del passat que semblaven ser estrictament contemporanis.

El punt de partida que agafa Cussà a El primer emperador i la reina Lluna és la vida del primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi (259-210 aC), l’artífex de la unificació dels set grans reialmes i de l’alfabet, impulsor de la muralla i de l’exèrcit escultòric de Xi’an, de la fi del feudalisme, i a la vegada responsable directe de “saquejos, espolis, suborns, xantatges, tortures, mutilacions i assassinats. Per no parlar de perjuri, malversació de fons i maltractament dels enemics vençuts”. Se centra en els usos i abusos del poder i les seves derivacions, l’ambició i les obsessions que maduren al seu voltant, els deliris i les mentides, en les conspiracions de palau i en la constància de la traïció, en la soledat i l’afany de sobreviure a la mort, en “l’arrel de l’egolatria i les inclinacions més nocives: por, enveja, cobdícia, odi, ira, perfídia, etcètera”. I descriu prolixament les evolucions (l’esplendor i la catàstrofe d’un combat primitiu hi ressona de dalt a baix) de les campanyes bèl·liques incessants; o la rutinària i burocratitzada vida quotidiana de la cort en el seu transcórrer íntim, com si l’èpica guerrera es vestís de seda i la matèria narrativa (l’amor i el plaer, l’alegria i l’espera d’alguna felicitat) fos elaborada amb una cal·ligrafia suau, o com si Cussà pintés amb els colors més escaients personatges i paisatges d’una aquarel·la que oferís una sensació absoluta de plenitud: no és melodramàtic ni moralista, i només el preocupa fer interessant cada episodi d’aquesta odissea imperial i omplir cada frase (i no només les principals) de bellesa.

I és així com el lector va avançant pàgina rere pàgina, d’aventura en aventura, de sorpresa en sorpresa dins de la sorpresa, amb personatges que no vacil·len davant de l’horrible i que fan tot el que els és possible de fer, com si Cussà, en escriure una novel·la tan extensa com El primer emperador i la reina Lluna creés, en el fons, un món de conte, un món on la fantasia hi ressona i s’hi desplega amb un ímpetu semblant al que exhibia Scheherazade nit rere nit, un món on tothom escolta i s’explica històries i, com el lector, s’evadeix de la realitat mitjançant un monumental miratge de ficcions.

Al final, més enllà de la reconstrucció d’unes circumstàncies històriques i de la invenció d’una trama, el que s’imposa a El primer emperador i la reina Lluna és la necessitat de la continuació, com si fos un conte etern on res no acaba, on els personatges no moren, on els escenaris no es dissolen i on els esdeveniments no s’interrompen: com tots els contes, o com totes les faules de debò, El primer emperador i la reina Lluna continua endavant fins i tot quan s’arriba a l’última pàgina, com si a pesar de la brevetat de la vida no es pogués deixar mai d’escriure, com si Cussà no tractés exactament del temps pensat convencionalment sinó d’un temps que es fes infinit tornant sobre si mateix en forma d’espai.

 

3 de març del 2021

"BROMISTES, TRAMPOSOS I MENTIDERS", de Ramon Mas; Ed. Males Herbes. REALISME MÀGIC: RAMON VINYES, GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ...

 

Article de Carles Geli a El País (28.03.2010).

---------------

Realisme màgic a la catalana

Una antologia reuneix una dotzena d’autors pioners que van practicar el gènere en el primerenc període de 1923 a 1945


Massimo Bontempelli (a dalt), Ramon Vinyes i Gabriel García Márquez.
Massimo Bontempelli (a dalt), Ramon Vinyes i Gabriel García Márquez.

Si Dante Alighieri troba la inscripció “Deixeu tota esperança, els que hi entreu” a la porta de l'infern de la Comèdia, hauran d'abandonar tota lògica i raó els que s'endinsin en Bromistes, tramposos i mentiders (Mals Herbes), una sorprenent antologia de relats en català sustentats en el realisme màgic i compresos en unes no menys xocants dates de 1923 a 1945, 44 anys abans de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, tret de sortida oficial del gènere.

Apel·les Mestres (amb un relat de 1928), Pere Calders (1936), Francesc Trabal (1938), Salvador Espriu (1935) i Joan Oliver (1945) són alguns de la dotzena d'autors d'una selecció que té el seu “truc” en dos noms: l'italià Massimo Bontempelli, que va posar una de les primeres pedres literàries del realisme màgic, i Ramon Vinyes, el “savi català” que Gabo citava a la seva novel·la i que va fer de pont del gènere entre Europa i la Colòmbia dels anys 60. Aquesta és la tesi de Ramon Mas, cofundador del segell Mals Herbes i autor del pròleg de Bromistes...

Realisme màgic i lletres catalanes no és una associació tan anòmala perquè algunes “llegendes, cançons i contes populars recollits per Joan Amades i Apel·les Mestres ja mostren un gust per les ocurrències esbojarrades i l'absurd que casa molt bé amb aquesta mena de literatura, hi ha un tarannà popular propici”, assegura Mas a aquest diari. Potser per això no sorprèn que l'antologia s'obri amb un relat de Mestres, El boscater i la mort.

Un segon “parentiu” és el caldo de cultiu cultural d'una Barcelona dels anys 20 molt oberta a l'experimentació, l'avantguarda i la iconoclàstia: Picasso i el cubisme a les galeries Dalmau; el resident Francis Picabia editant la revista dadaista, Joan Salvat-Papasseit publicant la seva Columna vertebral: sageta de foc i J.V. Foix iniciant els seus textos rupturistes a La Revista. Tot molt trencador davant de l'influx d'un Noucentisme que, amb el seu regust clàssic, hauria fet que els escriptors s'autoimposessin conservadors límits davant del fantàstic.

La tesi de Mas, basada en hipòtesis com la dels estudiosos Antoni Munné-Jordà i Víctor Martínez-Gil, és que una generació d'autors catalans va veure en Bontempelli el millor vehicle al qual pujar per escriure les seves inquietuds creatives. L'escriptor italià era ja autor de novel·les com La vida intensa (1920) i La vida trafegosa (1921), en les quals l'inesperat i l'estrany emmarquen l'esbojarrada i vertiginosa dècada. La seva obra no va arribar a Espanya fins a 1926 amb el conte El buen viento, a la Revista de Occidente. En català va ser el 1935 amb La dona dels meus somnis i altres aventures modernes.

Bontempelli va visitar la capital catalana aquell any per promocionar el llibre i impartir la conferència La fi d'un teatre. Allà va enllaçar amb un Vinyes que de jove havia baixat a Barcelona des de Berga, el seu poble natal, per ser autor de teatre d'avantguarda; per a això, res millor que les propostes escèniques desconcertants de l'italià. Si bé va anar anant i venint a Barcelona, Vinyes, des de 1913, es va instal·lar en la colombiana Barranquilla, on va fundar la llibreria Ramon Vinyes and Cia que acabaria freqüentant García Márquez.

Vinyes apareix a Bromistes... amb dos relats, El llac d'Atitlany i L'albí, ambdós de 1945. “La musicalitat i vivor de la seva prosa és única, el seu estil és àgil i dinàmic, però d'una manera complexa i originalíssima”, defineix Mas, que en la mescladissa d'erudició, saviesa popular i vulgaritat veu un nexe amb el Gabo de Cien años de soledad. Un altre són les atmosferes irreals en escenes mundanes i les realitats tangibles en igualtat amb esdeveniments imaginaris, transgredint-se tota llei natural... En realitat, són aspectes del cordó umbilical d'una antologia que completen Lluís Capdevila (1924), Josep Carner (1923), Àngel Ferran (1925), Joan Sacs (1934), Elvira Augusta Lewi (1936) i Carles Sindreu (1931). Aquest, amb Trabal, Calders i Vinyes, són els més afins a la visió de Bontempelli.

Vinyes i el ‘misteri Lewi’

Per a Mas, el corrent del realisme màgic no s'ha arribat a truncar en les lletres catalanes i cita Calders com a guardià d'aquestes essències, si bé “durant els anys 50 i 60, la intel·lectualitat i el món editorial van menysprear tota literatura que trenqués amb l'hegemonia del realisme històric". La Generació dels 70, sota el joc i l'experimentació, haurien avivat narracions en què el fantàstic constitueix la realitat, almenys a Catalunya, des de 1923.

Bromistes... generarà dos fills a Males Herbes. D'una banda, a la tardor recuperaran els relats complets de Ramon Vinyes. L'altre serà més tardà a causa de la seva complexitat. A l'antologia sobresurt el relat de l'única dona, Lewi, L'extraordinari Pau (1936), en el qual un frustrat artista dona vida a una escultura que encarnarà la seva set de mal. Lewi és un enigma. Nascuda a Barcelona (1910), va ser periodista (Mirador, D'Ací i d'Allà...) i només es coneixen dos llibres seus: una novel·la (Un poeta i dues dones, 1935) i els relats d'Els habitants del pis 200 (1936). El 1937 va llegir contes inèdits per la ràdio. I, a partir d'allà, “no se sap si es va exiliar, ni quan ni on va morir; costa trobar els seus llibres fins i tot en llibreries de segona mà, però ens agradaria recuperar-la”, desitja Mas.

27 de febrer del 2021