Aquesta tarda s'ha conegut la notícia de la mort del pintor Joan Ferrer, deixeble de Josep M. de Martín.
27 de febrer del 2021
S'HA MORT EL JOAN FERRER
18 de febrer del 2021
UNA FOTO DE JORDI TURULL I LA SEVA FILLA LAURA AL PEDRAFORCA
Foto: Tuitter @jorditurull; 15 d'agost del 2017.
"Sempre havia volgut pujar al Pedraforca i aquest estiu, finalment, ho vaig fer amb el pare.
"Pujar grimpant pel Verdet va ser divertit, però a mesura que ascendíem el cel s'anava enfosquint i es va desencadenar una d'aquelles tempestes d'estiu totalment imprevistes, amb llamps i trons. Plovia molt i el pare no va poder baixar tan ràpid com jo perquè es va haver de quedar a ajudar uns persones que tenien problemes.
"No fa gaire, el dia del meu aniversari, el pare em va fer un regal senzill i especial: va penjar la foto que ens vam fer al cim del Pedraforca".
Laura Turull a Abans ningú deia t'estimo. Testimoni de filles i fills de presos polítics. Ed. Catedral; Barcelona, 2018. Pàgina 137
9 de febrer del 2021
Records d'estudi: l'escola d'Avià
A la Escuela Unitaria de Niños de Aviá jo hi vaig anar a principis de la dècada dels seixanta del segle passat. En una sola aula hi érem des dels més petits fins als grans, que ja tenien prop de 14 anys. Al pati jugàvem a “lladres i civils”, aprofitant els dos trossos de roca que hi havia a la placeta d’estudi, davant de ca l’Enterramorts i cal “Serraünta”, o la “falange”, casa que havia estat confiscada, en acabar la guerra civil, al filòsof Jaume Serra Húnter, que hi venia a passar els estius a l’època de la República. Serra Húnter va ser rector de la Universitat de Barcelona i president del Parlament de Catalunya; va morir exiliat a Mèxic. Nosaltres, de tot això, no en sabíem res.
L’escola era presidida pel Sancrist i les imatges de Franco i José Antonio, a sobre i a cada banda de la pissarra, respectivament; en un racó hi havia una atrotinada bandera d’Espanya. Al matí cantàvem el Montañas nevadas (La mirada clara, lejos, y la frente levantada...) i l’Isabel y Fernanado (De Isabel y Fernando / el espíritu impera, / moriremos besando / la sagrada bandera...).
Dels mestres, tinc un record especial pel senyor Joan Algué. A més de les cançons esmentades, també ens n’ensenyava de catalanes, com La Balenguera, Lo tio Pep se’n va a muro i En Pere Gallarí. Per Pasqua cantàvem les Caramelles. Passàvem pels carrers vestits amb faixa i barretina, acompanyats pel Gavarró vell que menava un ruc molt guarnit. De Caramelles en recordo unes que aprofitaven la música de la Marxa dels Reis, nadala popular provençal que es va popularitzar arreu en ser orquestrada per Georges Bizet (preludi de la primera suite de L’arlésienne): “Dalt la post / del fresc hi humit rebost / veureu que hi penja / una bona llangonissa...”.
El mestre Algué era un gran mestre. Jo hi vaig aprendre una mica ‒que d’això no se’n sap mai prou‒ a llegir, amb el Nuevo Catón (pepe es un niño sumiso y pepa es sumisa; su papá ama a pepe y a pepa) que feia servir el mètode sil·làbic, a cada pàgina hi havia síl·labes sense significat, paraules i frases, amb tipus de lletres calibri, times i cal·ligràfica, i unes il·lustracions molt gracioses.
Després del Catón venia el Libro amarillo, de l’editorial gironina Dalmau Carles Pla, una enciclopèdia cartesianament estructurada: història sagrada, llengua espanyola, aritmètica, geometria, naturals, geografia, “historia patria” ... fins a la urbanitat, que era al final. D’aquest llibre recordo la primera “lliçó” ‒tres ratlles‒ que ens va fer aprendre de memòria el mestre Algué. “La Urbanidad nos indica las normas que debemos observar en nuestras relaciones con Dios, con nuestros semejantes e incluso la manera de comportarnos con nostros mismos”.
El mestre Algué portava una mena de diari en una llibreta. Quan arribàvem el matí a l’escola el trobàvem escrivint-hi amb ploma, no estilogràfica sinó d’aquelles de portaploma i plomí que s’havia de carregar cada vegada al tinter. Hi escrivia aneu a saber què amb tintes de colors, ara blau, ara verd, ara vermell. Acompanyava l’acte d’escriure amb unes ganyotes suposo que involuntàries que a mi em van cridar l’atenció. Un dia li vaig demanar a la meva mare el perquè d’aquelles ganyotes del mestre i ella m’ho va explicar: “La gent que sap molt de lletra ja les fa aquestes coses”.
1 de febrer del 2021
JORDI CUSSÀ, A "LA VANGUARDIA" D'AVUI
La Vanguardia d'avui, que per cert celebra el cent-quarantè aniversari, publica aquesta entrevista amb Jordi Cussà:
Literatura catalana
L’escriptor Jordi Cussà a Berga.
La fina línia que divideix els dos bàndols d’una guerra és un dels pensaments que recorre el nou llibre de Jordi Cussà Balaguer (Berga, 1961). No és una novel·la amb el rerefons de les drogues, com la celebrada Cavalls salvatges, més aviat se situa en un altre extrem.
El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra) és la història del rei que va unir els reialmes de la Xina al segle III a.C. Es podria qualificar de novel·la històrica d’aventures, però el món creat per Cussà i el seu tremp lingüístic la situen en un estament superior.
“Una novel·la feminista”
“Creo personatges femenins com la reina Lluna; si no, tot haurien estat guerres”
Bertolucci ens va explicar la història de l’últim emperador i vostè ens explica la del primer.
No hi havia pensat, i mira que la pel·lícula em va agradar molt. El seu personatge tanca un cicle que s’obre amb Qin Shi Huangdi, un dels protagonistes.
Aquesta novel·la suposa un canvi en la seva trajectòria.
No m’agrada gens repetir. La primera va ser sobre ionquis, Cavalls salvatges, i al cap de deu anys vaig escriure Formentera lady. També he escrit La serp i El ciclop, i aviat arribaran Les muses, una trilogia que se centra en la civilització europea.
El pare del futur emperador li fa dos encàrrecs al llit de mort: conquerir els altres reialmes per esdevenir el primer emperador de la Xina, i la cerca de la immortalitat.
Ells estaven convençuts que la immortalitat es podia fabricar com un xarop, amb alguna arrel. Tenien fe en el mercuri i això és segurament el que el va matar.
D’on surt la idea?
Estava ingressat al Clínic i vaig veure un documental sobre aquest primer emperador, els seus mausoleus (els guerrers de Xi’an), com havia arribat al poder... i em va fascinar.
Ha estat fidel a la història?
Era un personatge molt important i jo hi he fet algunes transgressions. S’hi poden fer les transgressions que vulguis, però n’has de ser plenament conscient, perquè, si no, fas el ridícul.
Són transgressions per guanyar-hi versemblança?
Sí, perquè el lector s’ho cregui, perquè de vegades el que és verídic no és versemblant. Vaig començar a documentar-me i apassionar-me pel personatge, i vaig rumiar aviam com el faria evolucionar. El que m’interessa dels personatges és la seva evolució. Canviem més del que nosaltres ens imaginem.
A la nota introductòria confessa que la majoria dels personatges femenins són ficticis.
Per fer contrapès a la figura de l’emperador necessitava el suport femení, i per això vaig crear aquests personatges, com la reina Lluna. Si no, tot haurien estat guerres. És una novel·la feminista.
El retrata com un monarca bo, que sospesava els efectes de la guerra, que no arrasava els reialmes conquerits.
Hi va tenir molta influència un professor seu, Li Si, que és un personatge històric i va acabar de primer ministre. Li Si va potenciar les obres públiques i les comunicacions, fonamentals per cohesionar un país que era molt extens, potser la meitat de la Xina actual.
Una única civilització
“Sempre he pensat que al planeta només hi ha una civilització, encara que s’hagi escindit en moltes branques”
El rei indi Ashoka diu: “Què significa aquest runam de cadàvers? Són el monument d’una victòria o d’una derrota?”
És un altre personatge històric, que vaig descobrir a Google per casualitat, i que és tan interessant com el primer emperador. Jo atribuïa aquesta frase a Wellington a Waterloo, i resulta que l’havia dit Ashoka dos mil anys abans. Tenia un exèrcit poderós però, arran de la guerra de Kalinga, va quedar commocionat i no en va fer cap més durant els 30 anys que encara va regnar.
Hi surten referències a la cultura grega i Alexandre el Gran.
Soc un enamorat de la cultura grega i romana. Sempre he pensat que al planeta només hi ha una civilització, encara que s’hagi escindit en moltes branques. Ara, amb més comunicació, es fa més palès. El que passa és que n’hi ha que tenen més poder i més calés i n’hi ha que no. Per això m’ha agradat molt descobrir que a la Xina hi havia una cultura, potser no equiparable a la grega, però sí que era molt interessant i molt rica, ni punt de comparació a la que hi havia aleshores a Hispània i a bona part d’Europa. En aquell moment Roma era militarista i la cultura va venir després.
La novel·la ens acosta a aquella civilització.
Hi he volgut parlar de l’essència de la civilització, si se’m permet una frase ampul·losa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)