22 de juliol del 2017

Crònica del 75è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt (any 1991)


Publicat a  L'Erol. Revista cultural del Berguedà. Any 2016. Núm. 129/130. Monogràfic "Queralt. Un paisatge patrimonial". (p. 171-173).


Referència a: Josep M. Ballarín, Antoni Deig, Jaume Farguell, Dorothy Noyes, Jordi Pujol.

Enllaç al text


14 de juliol del 2017

Nota sobre Joaquim Forn, nou conseller d'Interior

                                     Joaquim Forn i Xavier Trias (Foto: La Vanguardia)

Els dies 11 i 12 d'octubre del 1993 es van celebrar a Solsona les jornades "Església i País", organitzades pel bisbat i Òmnium Cultural. Hi van assistir 220 persones procedents de les vuit diòcesis catalanes.  El bisbe Antoni Deig va presidir l'encontre i mossèn Climent Forner en va ser director. Entre els ponents hi havia els mossens Josep M. Ballarín i Modest Prats, els bisbes Joan Carrera i Jaume Camprodon, el teòleg benedictí Evangelista Vilanova  i el periodista Josep Cuní. Tres dels moderadors de les jornades van ser Joqauim Triadú, Germà Gordó i Joaquim Forn.
El segon dia es va celebrar una missa a la catedral, presidida pel bisbe Deig i concelebrada pels abats de Montserrat Sebastià Bardolet i l'emèrit Cassià M. Just, i una vintena de capellans. Una de les pregàries es va adreçar "pels germans que han donat la vida per l'Església  i/o per Catalunya". 
Va cloure les jornades un parlament del bisbe Deig que va ser seguir pel cant espontani del Virolai: "Amb vostre nom comença nostra història"...
Les ponències de les jornades van ser compilades al llibre de 221 pàgines publicat el 1995 per Edicions Proa Jornades Esgésia i País - Solsona 1993

3 de juliol del 2017


Dissabte, 1 de juliol del 2017
UEL·LÉ AL PEDRAFORCA
Foc de camp a l'era de cal Capdevila de l'Espà (Saldes).
Jaume Arnella, Jordi Pujol (el segon de "Pau i Jordi", o sigui, Pau Riba i Jordi Pujol; o l'home de titelles Marduix), i dos més de qui no recordo el nom.
Interpreten "Els macarrons", segons el cançoner, popular italiana adaptada per mossèn Baldelló, i "A Gironella".

25 de juny del 2017

L'adéu a mossèn Ballarín  
L'Erol. 
Revista cultural 
del Berguedà
Núm. 128


Nota corresponent al dia 19/03/2016 
Per llegir-lo, cliqueu a sobre de la imatge o aquí.

4 de gener del 2016

Mas, CUP, ERC, ANC, DiL, OC...

Llegit a la pàgina 87 de Lo trovador català, de D. Antoni Bori, mestre de Barcelona, editat en aquesta ciutat el 1901: va ser un molt popular llibre (en vers) de lectura escolar.

L'INDECISIÓ

Entre l'ordi i la cibada,
per no saber què escullir,
una mula's va morir
de fam en una porxada.
Axis, alguna vegada,
si'l negoci o l'interés,
en un cas tan compromés
a vingut á conduirnos,
per no volguer decidirnos,
nos hem quedat sense res.

23 de desembre del 2015

El Titot creu que la investidura de Mas és un "error necessari": la CUP l'hauria de possibilitar




Article d'avui a l'Ara

Enfrontar-se a les contradiccions

El cantant de Brams i militant de la CUP de Berga accepta la investidura de Mas amb l'argument que "l'escenari que vindria, al març, seria pitjor"


Recordo debats i documents llarguíssims en què hi havia qui deia que el que havíem de fer era fer caure el capitalisme en contradicció. Recordo que ho sentia o ho llegia escèptic. El capitalisme no pot entrar en contradicció perquè només té una idea: forrar-se a costa del que sigui o de qui sigui. Al capitalisme no l’atura ni l’esclavatge de milions de persones ni la destrucció del planeta. Per tenir contradiccions, abans has de tenir escrúpols. I altres idees. Jo, recordo, qüestionava el debat però -ca!- s’havia de fer entrar el capitalisme en contradicció tant sí com no. Em vaig cansar d’anar mirant debades el terra on havíem plantat el germen d’aquella contradicció i devia ser aleshores quan vaig decidir que seria bo anar veient un retorn, per minso que fos, de les accions revolucionàries que fèiem, potser per tenir proves de no estar fent el pastanaga. Em va semblar que seria un pragmatisme assumible, que no seria incompatible amb la utopia.
Afortunadament ens assetgen les contradiccions. Afortunadament, perquè només on hi ha idees clares hi ha contradiccions. Afortunadament, perquè només és quan la teoria no té cap transcendència en la realitat que les contradiccions són abatudes per les idees inqüestionables. Ens assetgen les contradiccions, i combaten entre elles en el camp de la nostra consciència. Afortunadament.
I és ara, quan la nostra decisió influeix en l’avenir polític i social del país, que som àrbitre del combat de contradiccions i hem de triar en quina ens mantenim ferms i quines ens mengem amb patates.
I sabíem que aquest moment arribaria, el de la responsabilitat. Ho sabem de fa temps en la gestió dels municipis: ¿externalitzem el servei, el municipalitzem assumint les males condicions laborals i/o els acomiadaments o, en la inacció, deixem que es perdi? No hi ha fórmules màgiques que resolguin totes les contradiccions. Sempre, o gairebé sempre, te n’acabes havent de menjar alguna amb patates. Això fa mal però és bon senyal: és conseqüència d’una ambició polièdrica, global. Queda la indigestió de segons què t’has hagut d’empassar, esclar. I és dur, però això pertany al sacrifici inherent al compromís. Segur que imaginàvem altres tipus d’heroïcitats, més èpiques, però són aquestes: indigestions per contradiccions empassades.
La qüestió no són les contradiccions, ja que són presents sempre que la teoria posa els peus a terra i comença a avançar. Són les pedres del camí, aquells entrebancs que per molt definit que sigui un plànol no hi estan marcats. Sabrem que són entrebancs només quan ens hi entrebanquem. I a l’inrevés, si no hi ha pedres, senyal que allò no és un camí.
Contradiccions individuals, com a militant però també com a persona: la militància -sigui on sigui- sempre és, en alguna mesura, una manera d’explicar qui som. Contradiccions grupals, les col·lectives, les referides a l’eina comuna amb què es vehicula la militància: la colla, l’equip, el partit. Contradiccions finals, les que fan referència a la finalitat, a l’objectiu final. Aquestes són, segons el meu parer, les que cal salvar, encara que el preu sigui empassar-nos les altres malgrat mil hores d’indigestió. Si salvéssim, per damunt de les altres, les del grup, pecaríem de sectaris; si salvéssim les individuals, d’egoistes.
Crec que és un error investir Artur Mas president de la Generalitat de Catalunya. Ho crec sincerament, lluny de prejudicis envers la persona. Ho crec damunt de cent arguments que han anat sortint i d’algun més que no ha sortit. Ho crec, sobretot, perquè no em sembla la persona adequada per eixamplar la base social de l’independentisme. Els bons propòsits poden ser admirables però la càrrega d’anys de segons quines pràctiques crec que són un fre per a moltes persones que podrien veure en la independència un renaixement social i troben al davant algú que pot recordar allò de sempre. De poc em valen els mèrits que se li atorguen -que no comparteixo- de ser la peça clau, gràcies a la qual el procés avança. Ni que fos així, el càrrec de president crec que ha de ser per a algú que generi noves complicitats, no un premi al més ben parit. Crec sincerament que investir Mas president és un error.
I tanmateix estic disposat a menjar-m’ho amb patates. O sense. Perquè l’alternativa ens resoldria les contradiccions de grup, potser sí, però l’escenari que vindria, al març, seria pitjor, molt pitjor. Pitjor perquè en el millor dels casos -i la menor de les probabilitats- repetiríem les taules. Pitjor perquè no tenim cap garantia de repetir un Parlament que pugui executar la ruptura. Sé perfectament que hi ha qui entén ruptura estrictament com un simple canvi de bandera: canviar-ho tot per no canviar res. Ho sé. I també estic disposat a menjar-m’ho amb patates a canvi de poder detonar una ruptura institucional que obri la caixa dels trons en un estat espanyol -ara, avui- més inestable que mai i que la reacció d’efectes en cadena permeti l’inici de l’esmena a la totalitat del model econòmic i social per als nous Països Catalans. No veig -per molt que miri-, al març, un detonador similar.
CDC deu saber per què fa el que fa -tampoc veig un retorn a les restes de l’autonomisme, a repartir-se els vots amb Duran-: refundació, garanties amb qui tenen establerts compromisos... Ells deuen saber per què s’hi han encabronat. El que sé és que si CDC està disposada a sacrificar la possibilitat de ruptura per una persona; si està disposada a rebentar el procés independentista pel qui, no els hem de fer el joc. Si CDC és prou irresponsable per fotre-ho tot en orris -o Mas o res-, nosaltres no ho hem de ser. Que el seny canviï de bàndol. Volen Mas? Que comenci el compte enrere de la moció de confiança. I el de la ruptura.

L’autor és cantant de Brams i de Mesclat, militant de la CUP de Berga i tinent d’alcalde del seu Ajuntament des del 2011

20 de desembre del 2015

Antoni Bassas entrevista el caputxí fra Mateu Sancliments, fill de la colònia Prat, de Puig-reig, a l'"Ara"




ENTREVISTA

“N’hi ha que temen el Nadal. Com si fos més fàcil compartir el dolor que l’alegria”

Fra Mateu Sanclimens, franciscà caputxí, afirma que “antisistema vol dir anar contra corrent. El primer radical va ser Jesús”



¿Ha sentit que els polítics li parlessin a vostè, en aquesta campanya?
No gaire. Aquesta vegada m’he sentit molt poc interpel·lat. M’hauria agradat que fessin autocrítica de com han anat fins ara les coses. Cal foc nou. Que hi hagi honestedat a la vida social, començant pels polítics. Que hi hagi ganes de respectar el que és diferent. I que es veiés una mica més de compromís.
Som a tocar de Nadal. Què té de nou i què de sempre aquest Nadal del 2015?
Em sap greu que es perdi el sentit més religiós del Nadal. I, des del punt de vista familiar, em sap greuque hi hagi gent que temi el Nadal, que voldria que ja hagués passat. Hi ha gent que no està gaire disposada a compartir l’alegria. Diuen que és més fàcil compartir el dolor que l’alegria. Quan hi ha un dolor, quan es mor algú, encara hi corren. Però felicitar per un èxit costa molt.
Quin és aquest sentit religiós que li sap greu que es perdi?
El sentit religiós de celebrar la proximitat de Déu d’una manera que no imaginàvem. Gairebé és desmuntar una certa idea que molts tenen de Déu. Un Déu totpoderós, a les altures, i pum, resulta que neix com un nen. Això va fer que la societat romana tractés molts cristians d’ateus perquè negaven els déus i donaven culte com a diví a un home. Un home pobre i nen. Per a mi és el que té més valor.
Per la gent que ve a demanar ajuda al convent Pompeia, com veu la societat vostè?
Són dues classes de gent: la gent immigrant i la gent del país. Entre la gent nouvinguda, molts han vingut enganyats perquè pensaven que aquí hi trobarien qui sap què, i no hi han trobat els mitjans de vida. I els que són d’aquí són els que han anat en decadència, els que han quedat sols a casa i no saben com viure i pagar el lloguer. Em fa patir la gent que està sola, i la gent jove per dues coses. La primera, per la falta de feina quan han acabat els estudis; pateixo per l’atur i perquè no agafen aquest ritme de treball que s’ha d’agafar de jove. I la segona, per la poca capacitat que tenen de trobar-se a si mateixos, sempre connectats, amb falta de capacitat de concentració i amb ganes de passar-s’ho bé com sigui. Sempre han d’estar en moviment i connectats. Això no és bo.
Quin profit li fa el silenci?
Sembla que el silenci em digui el que he de fer. Jo sóc més aviat actiu, i el dia que puc tenir lliure sense feina concreta, respiro. Quan dic silenci vull dir temps lliure per reflexionar. Tampoc és allò de dir que faig net de la meva ment, no sóc d’aquests. A mi em costaria molt el que els agrada a alguns, a part dels cartoixans, que si poguessin passarien 8 dies sols en una ermita.
Ha fet vot de pobresa?
He fet vot de pobresa. En broma, els que vénen ens diuen que nosaltres fem vot de pobresa i ells el compleixen. Molta gent compleix la pobresa sense fer el vot. I nosaltres el fem i no ens falta de res. Una comunitat és com un comunisme: si algú em dóna o guanya alguna cosa, va a la comunitat, no tinc bossa pròpia. És la comunitat la que et dóna, amb un respecte, la teva llibertat i iniciativa perquè no et falti de res. Els vots religiosos són tres: pobresa, obediència i castedat. El vot de pobresa, segons els defineix una frase de les nostres mateixes constitucions, diu: “Acontentar-me amb el mínim necessari i no permetre’m pas el màxim permès”, o sigui, quan et donen permís per fer alguna cosa i hi renuncies per tarannà personal.
I a algú que ha fet vot de pobresa què li sembla el concepte d’austeritat?
Austeritat és una paraula que, com tantes altres, s’ha fet malbé. Alguns demanen austeritat potser perquè algú altre pugui tenir més. Et demanen austeritat a tu perquè els grans negocis puguin fer la seva. I això no. Penso com el González Faus, que diu: “El llenguatge és extremadament prostituïble. I com més alta sigui la realitat que intenta designar, més prostituïble. Fa quatre anys que en diem austeritat, que és el nom d’una virtut, d’una deixalla. El nom d’un dret trepitjat. Si no et donen el que et mereixes i has de viure en l’austeritat, no és el nom d’una virtut”. Si no em permeto el màxim permès sí que és virtut. Quan no m’ho puc permetre és prostituir la paraula.
O sigui que hem manipulat conceptes nobles.
Exacte. Com caritat. Què vol dir fer caritat? És l’amor altruista al màxim, com el que Déu ens té a nosaltres. Caritat no és almoina.
Vostès, a la seva revista Catalunya Franciscana , van entrevistar l’ara exdiputat de la CUP David Fernàndez. Una mica abans, l’Antoni Puigverd, a La Vanguardia , havia parlat del “franciscanisme de la CUP”, en referència a la vida d’uns diputats que, entre altres compromisos, decideixen viure amb 1.400 euros al mes. ¿Hi veu alguna relació, entre sant Francesc i l’esquerra anticapitalista?
El primer radical va ser Jesucrist. Per a la seva època, la dels romans, estar a favor de la misericòrdia i de la dona era una mica antisistema. Se’n va al temple i s’enfada pel comerç de les coses santes. I sant Francesc també, a la seva època i al seu nivell. Què vol dir antisistema, al meu entendre? Vol dir anar contra corrent. Sant Francesc va anar contra corrent per mil detalls: venir d’una família rica, donar-ho tot, que el seu pare el portés a judici i ell es tragués el vestit i es quedés despullat davant la gent... Aquella vida itinerant i que es casés amb la pobresa és antisistema. Això sí, sant Francesc va ser un antisistema respectuós amb la manera de pensar i de fer dels altres. Tenim la sort de tenir un papa que vol imitar sant Francesc com a exponent de l’Evangeli com més pur millor. Veig sant Francesc i el Papa en aquesta línia. No s’inventen res, volen ser evangèlics. L’Evangeli diu moltes coses si se sap llegir. Antisistema és parar la galta quan t’han pegat. I quan tu perdones l’enemic és com posar-li foc als cabells, el desconcertes. No has de ser esclau del teu enemic, has de ser lliure. Has d’estar per sobre de la violència. La violència és una gran desgràcia. No has de voler tenir res a veure amb la violència. Pau i bé. O a qui et vol robar el mantell, dóna-li la túnica però no facis la guerra. És dintre del cor d’un mateix on un venç la guerra. Si vols ser lliure pots ser-ho. Sant Francesc deia que no volia tenir res per poder ser lliure. Si tenia possessions les hauria de defensar perquè algú les voldria robar.
¿Haver renunciat al màxim permès l’ha fet feliç?
Felicitat és estar bé amb tu mateix. Amb tu mateix i amb Déu. Comença per tu mateix i els que estan amb tu. L’amor és el motor de la vida, no l’austeritat. És l’amor que et fa fer això. Jo estic en una comunitat i no he de gastar més del que necessito, perquè potser ella ho necessitarà. Potser pot ajudar uns altres. I la devoció a sant Francesc i l’amor a Jesucrist, a Déu, és qui m’inspira aquest desig.
Vostè va entrar al seminari quan tenia 13 anys. Tota la vida ha viscut igual.
Sí, venia d’una família pobra i, per tant, agraeixo molt a casa meva l’austeritat obligada que teníem a la Colònia Prat de Puig-reig, El meu pare, tota la vida, durant els 50 anys que va treballar, ho va fer a la mateixa fàbrica i amb escassetat. De possibilitats d’estudiar jo en tenia poques, perquè al poble no hi havia ni escola, i molts anaven al seminari. I jo des de petit que tenia una sensibilitat que d’altres no tenen. No és cap gràcia ni cap mèrit, és com la música, a mi m’agrada i a d’altres els deu avorrir. Jo he tingut sensibilitat religiosa des de petit. Els avis resaven, la meva mare també. El meu pare no era tan practicant i creient, més aviat poc. Però, en canvi, quan vaig dir si podia anar al seminari dels frares, que m’havien dit que no s’havia de pagar, em va dir que sí, que al de la diòcesi no, perquè no el podia pagar i no volia anar a llepar ningú. Em van fer la reflexió, em van fer esperar un any a veure si me n’oblidava, si hauria estat disposat a dir que no. Va passar l’any i vaig dir que sí. Em van tenir assegut en un banc, abans de prendre la decisió, i em van dir que pensés dues coses. La primera: que amb la guerra a molts frares els van matar. I la segona: que pensés que molts capellans no són com haurien de ser. Que els sabria greu que fos dels que els maten i encara més que fos dels que no són com han de ser.
¿I vostè què va entendre amb 13 anys?
Tot. Amb 13 anys s’entenen moltes coses. Però era un impuls. Després vaig tenir els tres anys de seminari menor, un any de noviciat a Arenys, tres anys de filosofia a Olot amb el pare Llimona, quatre anys de teologia a Sarrià i 4 anys més a Roma. Tens temps de replantejar-t’ho. I no me n’he penedit mai. De vegades t’hauria agradat organitzar-te més la vida amb el teu criteri, i no amb el que t’imposa la comunitat, com quan et demanen que canviïs de convent. A vegades penses si hauries tingut una família o uns fills. Però tant com penedir-me’n, no.

18 de desembre del 2015

L'elogi de Gregorio Luri a Tomàs Àrias

Publicat avui al blog del filòsof i pedagog Gregorio Luri, El Café de Ocata
"Probablemente sea Cataluña el país del mundo con más poetas por metro cuadrado. El fenómeno me resultó hace unos años interesante, porque parecía ser una promesa y, de hecho, había en el aire, algo parecido a la efervescencia que precede a la irrupción de lo nuevo. Pero la efervescencia se iba repitiendo a sí misma y cada vez más lo oído sonaba a repetición y me aburrí de esperar. Sin embargo he intentado seguir de cerca a algunos nombres. Uno de ellos es Tomàs Arias. Por eso me he llevado una alegría cuando de Edicions Terrícola me han enviado su último libro, En fi, començo. Tomàs Arias sigue vivo. De hecho, me parece ahora más vivo que nunca, porque mantiene toda su capacidad provocadora en un país en el que siguen creciendo los poetas (y eso no puede ser sano). Cuando uno lee a Tomàs nunca sabe qué encontrará en el siguiente verso, cosa que es de agradecer. Estoy devorando el libro, pero no he podido esperar a acabarlo para escribir esto."

29 de març del 2015

Margarita Rivière, in memoriam

La notícia:
Xavier Vidal-Folch, El País
Un article del malaguanyat Joan Barril:
Joan Barril, El Periódico

Quant a la relació de Margarita Rivière amb Borredà, és interessant l'article
publicat al núm. 3 de la revista Cadí-Pedraforca

Primers relleus  
Descobrir Borredà 
Margarita Rivière  

 

5 de març del 2015

Rosa Novell, Eduardo Mendoza i el Pedraforca

Arran de la mort de Rosa Novell he recordat que a questa senyora segurament jo l'havia vist fa uns anys a l'Hostal Pedraforca de Saldes acompanyada d'Eduardo Mondoza. Hi anaven a passar uns dies a l'estiu. Crec que aquest darrers anys ja no hi pugen. 
A l'Eduardo l'havia vist passejant per la carretera de l'Obaga, davant de cal Xisquet. A ella, la senyora que l'acompanyava, m'hi vaig fixar un dia pel fet de seure al seu costat, a l'Hostal, i haver-la vist llegint un llibre, ara no em ve a la memòria quin, d'Edicions 62. Ho recordo perquè tampoc no és una cosa tan habitual.
Ignoro si relacionat amb aquesta estada o no, a La ciudad de los prodigios hi ha unes ratlles sobre l'estada de Picasso a Gósol.

7 de gener del 2015

Amadeu Altafaj al Berguedà

Del diari "Ara" (6.1.2015):

Amadeu Altafaj serà designat representant permanent davant la UE pel president de la Generalitat, Artur Mas, segons ha sabut l’ARA de diverses fonts, tot i que el Govern evitava ahir a la nit confirmar-ho.

L’objectiu és, tot elevant el rang i creant aquesta nova figura clau en l’acció exterior que estrenarà Altafaj, fer un salt qualitatiu en la interlocució amb les institucions, els governs i les opinions públiques europees en un any en què es preveu que el procés sobiranista català entrarà en la fase resolutiva. Periodista de professió i nascut fa 46 anys a Barcelona, Altafaj va ser portaveu i després cap adjunt del gabinet del vicepresident econòmic de la Comissió Europea, el liberal finès Olli Rehn, que va cessar del càrrec al juliol pel canvi de govern comunitari. Ja aleshores la seva mà dreta va afirmar que donava per acabada l’etapa professional al govern de la UE.

Amadeu Altafaj té casa a Olvan. Aquestes festes, com sempre que pot, ha estat novament al Berguedà. N'ha deixat constància al twitter, com es pot veure als següents enllaços:


7 de novembre del 2014

Nova edició del llibre de Queralt de Ramon Felipó. El senyor Gay de Montellà a Graugés. La Lola de cal Xisquet. Els cirerers. Gregorio Morán i "La Vanguardia" en català. El Molí d'en Güell.

L'Erol núm. 116 (Any 2013). Enllaç a l'article.

 


6 d’octubre del 2014

Shakira. Piqué. Bolets als Berguedà

Això és tret del Mundo Deportivo d'avui: 

Piqué y Shakira vuelven a la montaña a por setas


  • Los dos ya se escaparon el año pasado junto a Xavi




06/10/2014 02:15
Gerard Piqué, un gran amante de los 'bolets' (setas), aprovechó el día de descanso concedido ayer por Luis Enrique para escaparse a la montaña acompañado de Shakira y varios de sus amigos. El central, que el año pasado ya disfrutó de esta pasión por los 'bolets' junto a su pareja y Xavi, el gran especialista de las setas en el vestuario azulgrana, en el Berguedà, tuvo ayer éxito en la búsqueda. Shakira publicó una fotografía en su cuenta de Instagram en la que se veía a todo el grupo con tres...

--------------------------------------
Aquest és el post de Skakira a Instagram:

shakira
Día de setas! Shak
--------
Aquí hi enganxo l'enllaç

9 de setembre del 2014

La Foradada. Vallcebre. Guàrdia Civil. Gendarmerie Nationale

Pujava aquest matí a Saldes i en passar per la Foradada, era pels volts de dos quarts d'onze, he vist aparcats vora la carretera dos jeeps de la Guàrdia Civil, i, una mica més amunt, dos de la Gendarmerie Nationale (Secours en montagne). Dels seus ocupants, ni rastre.
En baixar, cap a dos quarts de dues, m'anava apropant al lloc on abans havia vist els cotxes aparcats i pensava que si un rescat, que si maniobres, que si el contraban, que si, encara que no pugui ser, el Jep dels Estanys o el Nai... M'han avançat una vintena de motos amb matrícula NL, ara una, ara l'altra, segures, solemnes, a tota velocitat. A la foradada, els vehicles de la Guàrdia Civil i la Gendarmerie seguien silenciosament aparcats. 

8 de setembre del 2014

Aplec de Gresolet. Perill d'esfondrament del santuari

Malgrat que el programa indicava a les 12, la missa ha començat mitja hora abans, de manera que a aquesta hora, sota la mirada atenta del Gat, ja es cantaven els Goigs.
Degut al perill d'esfondrament del santuari, la missa s'ha celebrat a la placeta de davant la porta del Santuari. Mossèn Ramon no ha fet homilia "perquè amb el soroll de les esquelles, aquí fora no sentiríeu res". Val a dir que abans les vaques no arribaven fins que havia acabat la missa, però últimament van, com la gent, més atrafegades...
El "Charly" ho ha gravat tot.

Josep Maria Casasús. Marçal Ramon. Maçaners. Acordió diatònic. Ball de l'Àliga.

Interessant article de Josep Maria Casasús sobre Marçal Ramon, que fa classes al taller d'acordió diatònic de Maçaners i que per la Trobada d'Acordionistes ens ofereix una majestuosa versió del Ball de l'Àliga per a aquest instrument.

---------------------

Enllaços
Sobre  Marçal Ramon   

Marçal Ramon a Catalunya Ràdio

Concert de Marçal Ramon a l'església de Maçaners. Televisió del Berguedà

 --------------- 

El Punt Avui
De set en set

So pirinenc

El silenci és un tret molt valorat per la gent de ciutat quan arriba al camp o a la muntanya. El de les terres altes de Lleida és un silenci que només trenquen els sons bucòlics d'aigües fugisseres, brams de cérvol o gall fer, esquellots i dalladores. També ho són els sons de festa a la plaça o del concert en un vell recinte religiós. Aquest estiu s'han oït un cop més al Pallars i a l'Alt Urgell. El Festival del Música Antiga dels Pirineus hi ha agermanat pedres vives del romànic amb música històrica de culte i de cultura. També les festes majors, que omplen el calendari d'agost, agermanen veïns i forasters amb les melodies evocadores dels temps que no han fugit encara de la memòria.
Ho hem viscut un cop més a Saurí, un poble de la vall d'Àssua pallaresa, damunt del Pamano. Hi van actuar el Xavi del barceloní Blau Magnòlia i l'orquestra Aires del Montseny, integrada per dotze músics molt joves, arribats de Granollers amb un bon repertori de balls populars centenaris (masurques, xotis, americanes, pasdobles, valsos...) i de més ençà (boleros, foxs...). El seu director, Marçal Ramon, els va aplegar amb el propòsit d'engrescar-los en la recuperació de melodies que alleujaven, si més no un cop a l'any, les hores amargues de pagesos, ramaders i menestrals en unes èpoques d'incertesa com la d'ara. Ell va crear aquesta petita orquestra motivat per la musicòloga Anna Costal, estudiosa d'aquests balls que eren moderns fa un segle.
L'embrió de la iniciativa dels joves d'Aires del Montseny va ser, però, una dansa que ja era antiga a finals del segle XIX: el galop dels balls de gitanes de Sant Celoni i de Granollers. L'èxit d'aquella col·laboració amb els dansaires va esperonar aquell grup d'instrumentistes a viatjar arreu de Catalunya. Sorprenen a tothom per la seva jovialitat i la cura de les interpretacions. Desvetllen simpaties. A Saurí els van convidar a sopar i dormir. Aquest estiu han trencat el so dels silencis pirinencs amb sons recuperats des del Vallès amb la naturalitat de conrear l'imaginari musical teixit, com deia Joan Alcover, de tradicions i d'esperances.

1 de setembre del 2014

Moripol (Gósol). Pere Calders. El Ricard de cal Negre (pastor de Bagà)


La vaca de Moripol i les patates. La bicicleta del Pere Calders. El pastor de Coll de Pal 

L'Erol. Revista cultural del Berguedà. Núm, 117 (any 2013)

Accés a través d'aquest enllaç.

27 d’agost del 2014

Gent de Berga

Diari Ara, 27/08/2014

RACONS: BERGA

La Victòria


GENÍS SINCA 

El Dr. Selga, pediatre històric de Manresa, va recomanar als pares que miressin d’estiuejar en algun lloc de muntanya, per tal que els nens agaféssim gana. Una amiga de casa, Maria Barat, berguedana, els va donar la solució: “M’han dit d’una gent de Berga -va dir-, els Circuns, que lloguen un pis a la casa on viuen”. Així va ser com cada estiu, al juliol, quedàvem instal·lats en el petit univers del carrer Pere Costa, un carrer costerut, als afores de Berga, al barri els Pedregals. Hi arribàvem pels volts de Sant Pere, revetlla que els veïns celebraven al màxim, pel nom del carrer, imagino, però sobretot pel Pere de la primera casa: cal Tennis. Pere Casamartina i la seva dona, Ramoneta, regentaven una de les carnisseries més importants de Berga, al carrer Major; la revetlla a cal Tennis donava el tret de sortida a uns estius berguedans irrepetibles, mai hauria imaginat fins a quin punt.
L’ànima de la festa, i de tot el carrer, es deia Victòria; vivia dues cases més amunt. Estava casada amb Ramon Serra i tenien tres fills: Jordi, Viki i Judith. La Victòria Boixader, oriünda de la Colònia Rosal, sempre feia la xocolata desfeta, convocava els veïns, visitava, es preocupava, “baixava” a comprar a Berga, ens feia de taxista i uns macarrons fantàstics, els millors que he tastat mai. La Victòria ho feia tot. Els Serra vivien just a la casa de davant de cal Circuns, de la nostra. A la mare, la presència alegre i vital de la Victòria l’ajudava, sobretot quan el pare treballava i es quedava sola a Berga amb les dues criatures. De dia, havíem travessat el carrer amb la meva germana desenes de vegades. Jugàvem amb la Judith (Serra Boixader), amagàvem préssecs (que comprava la Victòria) sota el llit i els compartíem d’amagat. Ara de gran, la Judith és igual que la seva mare, una marassa, una persona per la qual la vida són els altres. Els altres dos germans, el Jordi i la Viki, el mateix. Quan la Viki es va enamorar del Jordi de ca l’Alberich, llegendària pastisseria berguedana, a cal Serra i a tot el carrer s’hi van viure grans moments, sobretot quan arribaven coques del xicot pastisser, tot un personatge. Al carrer hi havia altres cases, ca l’Alsina, cal Macià...
Però el quarter diguem que espiritual del barri era cal Circuns, on érem nosaltres, per una circumstància especial. Les dues filles dels Circuns Oliveras, de la Maria Rosa i del Joan, patien d’un mal estrany a la sang. La Rosa i la Mercè tenien una parahemofília, malaltia raríssima, llavors encara més. Aquestes noies ens adoraven. Se’ns menjaven a petons, a la meva germana i a mi. Els Circuns eren gent molt generosa. Joan Circuns era paleta, anava amb un Seat 600 atrotinat, descolorit, ple d’eines; Circuns s’havia fet famós a Berga per la rapidesa amb què construïa cases. Era increïblement treballador. La Maria Rosa era igual. No paraven. En certa manera, en aquell petit univers, tot girava al voltant de la malaltia de “les nenes”, de les visites mèdiques d’urgència i del plasma que sempre tenien guardat a la nevera. Tothom se’n feia càrrec. A la casa del costat també: cal Pepis, de les inseparables Avelina i Montserrat Casals, adorables. Tenien una botiga històrica al carrer Major, de gènere de punt, premsa i revistes: Novedades Casals. L’Avelina estava casada amb Joan Balaguer, un bomber simpatiquíssim, un heroi, que la meva germana adorava. Jo adorava la filla, Rosanna Balaguer, rossa, bellíssima, el meu primer amor d’infant. De fet, he trucat a la Rosanna per recordar. La Mercè va ser la primera a morir, de la seva malaltia. Després va morir el Joan Balaguer, el nostre heroi rialler; en poc temps, també van traspassar en Circuns i la Maria Rosa. Tots de càncer. Era com una epidèmia. Un Nadal, no fa gaires anys, la Victòria va trucar a casa. “¿Que hi ha la mare?”. No hi era. “Digues que ja li trucaré, i que us estimo molt”. La Victòria era així: em fa pensar que hi ha dos tipus de persones, les que ho saben dir i les que no. Quan la mare hi va parlar, em va dir que la Victòria no es trobava bé, però no fins a aquest punt. En poques setmanes, van trucar de Berga: “Ha mort la Victòria”. Càncer. Fulminant. I jo no podia deixar de recordar l’últim missatge i de repetir-me, nosaltres també, Victòria, no saps com.

Jaume Vallcorba



El 1996  Jaume Vallcorba va editar als Quaderns Crema la versió "definitiva" de les poesies de Guillem de Berguedà a cura de Martí de Riquer.

26 d’agost del 2014


Un acordió diatònic "El Cid"
Pere Portabella, Bach i el iogurt
Sense bolets
Primera enfarinada del Pedraforca
Arengades de la Figuereta
----------------------------------------------------
Publicat a L'Erol. Revista cultural del Berguedà  núm. 118 (any 1913), p. 55-57
Accés a través d'aquest enllaç

4 de gener del 2011

Basílica de la Sagrada Família de Gaudí: la rectificació d'Òscar Tusquets

L'arquitecte Òscar Tusquets és germà d'Esther Busquets, fundadora i durant quatre dècades directora editorial de Lumen, ara en mans de Mondadori, i escriptora -deu títols- en llengua espanyola. Avui l'Òscar, en un article publicat a El País, reflexiona sobre l'error que va suposar l'oposició a la continuació de l'obra de Gaudí materialitzada en el manifest que ell mateix va promoure als anys seixanta i que va comptar amb l'adhesió de la intel·lectualitat de l'època. "Com és possible que ens quivoquéssim tant?" es pregunta Tusquets.
-------------

Final de l'article d'Òscar Tusquets:


Volvamos al origen. ¿Cómo pudimos equivocarnos tanto? Si hace 50 años se nos hubiese hecho caso, esta maravilla no existiría. Habría permanecido como una ruina o la hubiera terminado un arquitecto de moda en aquellos años ¿Cuánta gente la visitaría? Este templo no ha tenido nunca apoyo económico de las instituciones, vive de los donativos de los que la visitan, más de dos millones al año, más de 25 millones de euros. Se está financiando como una catedral medieval. De esta forma se terminará, no sé si la mejor obra del pasado siglo... pero sí el mejor edificio religioso de los últimos tres.

3 de gener del 2011

"Germinans germinabit" ofereix al bisbe Novell "una (sic) largo tiempo de sosiego mediático, silencio y ausencia de presiones"

Germinans Germinabit és una web redactada anònimament i en espanyol per persones molt ben informades i caracteritzades per l'oposició al cardenal de Barcelona, Martínez Sistach, i a l'Església catalana i conciliar en general: el cardenal Jubany, el copríncep Joan-Enric Vives, la revista Foc Nou, el redactor de religió de La Vanguardia Oriol Domingo, etc.

Germinans darrerament ha valorat positivament el pontificat del bisbe Traserra a Solsona així com els primers passos del bisbe Novell de qui, segons una nota publicada ahir, que reproduïm, a partir d'ara deixarà de parlar: "Por nuestra parte deseamos obsequiarlo, a partir de hoy mismo, con una (sic) largo tiempo de sosiego mediático, silencio y ausencia de presiones, elementos todos tan necesarios para el cumplimiento de su ministerio episcopal".

------------- La nota de Germinans Germinabit:

NON OMNIS MORIAR

Por Prudentius de Bárcino

Sin ánimo de dar coba: Muy de acuerdo con Novell (2/01/2011)

Las recientes declaraciones de Mons. Novell al periódico Regió7 no podían ser recibidas, en este inicio de año, con una mayor satisfacción y aprecio por todos y cada uno de los miembros de nuestra gran familia Germinans.

Y aunque el articulista parte de prejuicios que no se corresponden con exactitud a la realidad, como dar por cierto el hecho de ser un grupo conservador de oposición al cardenal Sistach, el obispo Novell muestra en sus respuestas una actitud muy juiciosa y ponderada.

Intuye que muchos de nuestros aplausos a su persona son abucheos al cardenal Sistach, y quiere desmarcarse de ello. Y hace muy bien. No se espera de él otra cosa que una lealtad con sus hermanos en el episcopado, sean estos los que sean y cómo sean. Sin embargo nuestra intención no es manipularlo al servicio de nuestros intereses. Nunca nada más lejos de nuestras intenciones. No somos tan ruines y mezquinos. Por nuestra parte deseamos obsequiarlo, a partir de hoy mismo, con una largo tiempo de sosiego mediático, silencio y ausencia de presiones, elementos todos tan necesarios para el cumplimiento de su ministerio episcopal.

El hecho de nombrarnos de una manera explícita aunque sea para aclarar que no conoce a sus miembros, cosa que es absolutamente cierta, es para nosotros muy importante. Novell es el primer obispo que no utiliza un circunloquio para referirse a nosotros en un medio de comunicación. Nos llama por nuestro nombre y nos reconoce como “grupo eclesial”. Ciertamente se siente molesto por la disidencia que expresamos. Nosotros también, se lo aseguramos. Que Germinans no debería existir somos nosotros los primeros en afirmarlo.

Sin embargo así como declara su malestar pero también confiesa aceptar las críticas “porqué no todo lo hace bien”, esta sugiriendo de manera encriptada a nuestro n.s.b.a. Cardenal que tenga la valentía de hacer lo mismo: confesar la falibilidad de sus decisiones de gobierno y la absoluta necesidad de escuchar a los que piensan de manera diferente.

Y además apuesta por ser capaz de reflexionar sobre las propuestas juiciosas que se le hacen y llevarlas a la oración. Actitud de una humildad insólita en un obispo diocesano.

En una palabra, para combatir las críticas hay que hacer cosas positivas. No replegarse ni reprimir a la disidencia sino anunciarles futuras decisiones sorprendentes. Con más precisión: que ni le pueden encasillar ni den todo por hecho. Sabrá gobernar con decisiones nuevas e inesperadas. Y entre ellas, la llegada de nuevos movimientos o de vocaciones extradiocesanas. Alicientes y estímulos contra la rutina, el conformismo y la falta de entusiasmo. Esas también son parte de nuestras recetas, créanlo. Mejor imposible, Don Xavier. Y sin ánimo de usarlo, manipularlo, darle coba o enjabonarlo.

Monseñor Novell es un gran observador, y no sólo percibe el hecho de que en este tiempo de crisis y precariedad económica haya más gente que entre en las iglesias a poner velas aunque sin quedarse a misa y que es necesario partir de aquí para acompañar a los “alejados” hasta la cumbre de la vida cristiana.

Sabe reconocer que en este tiempo de dificultad hay que integrar más que segregar. Hay que contar con todos más que estigmatizar. Hay que ser capaz de reconocer fallos y apostar por la colaboración y el cambio. Hay que innovar más que utilizar recetas del pasado.

Desde el primer día hábil de este año 2011 recién iniciado, Germinans apuesta por ello. Don Xavier es “novell” pero no nos parece novato. Ojalá muchos lo emulen y se ponga a imitarle. Conservar, sólo lo esencial. Criticar, únicamente lo que se haga mal. Faltaría más.