El berguedà Joan Casas dirigirà un concert amb obres de Martínez Valls a la Biblioteca de Catalunya

Dimarts 22 de setembre, a 2/4 de 9 del vespre, tindrà lloc a la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya el concert amb motiu de la recepció del Fons Rafael Martínez Valls.

Hi actuaran Ruth Nabal (soprano), Dalmau González (tenor), Lluís Sintes (baríton), la Coral Polifònica de Blanes i l’Orquestra Catalana de Concerts, sota la direcció de Joan Casas. Les peces interpretades pertanyen a les sarsueles més conegudes de Martínez Valls, tals com Cançó d’amor i de guerra, La Legió d’Honor, Boris d’Euklàlia o L’àliga roja.

JOAN CASAS, director
Nascut a Berga, estudià harmonia amb Mn. Josep Armengou, piano amb Lleó Sánchez, composició amb Oliver Messiaen per recomanació de l’Oriol Martorell, instrumentació amb Agustí Cohí Grau i direcció d’orquestra amb A. Ros Marbà.
Ha compost algunes obres simfòniques, per a banda, lieds, música para a cobla i sardanes premiades en diferents concursos, a més d’harmonitzar més d’un centenar d’obres corals amb temes populars, de cinema, gospel, etc.
Ha dirigit per a Sony Classical el disc Josep Carreras canta a Catalunya amb l’Orques-tra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, i d’altres enregistraments discogràfics amb la Coral Polifònica de Puig-reig i la de Blanes, amb la Principal de la Bisbal, Cobla Montgrins i Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. etc. Així mateix ha realitzat arranjaments musicals per a Josep Carreras, Jaume Aragall, Joan Pons, Maria del Mar Bonet i Carmen Bustamante amb l’Orquestra Simfònica Nacional de Catalunya, Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Orquestra Simfònica de les Balears...
Ha publicat l’edició crítica de les sarsueles més conegudes i emblemàtiques del repertori líric català: Cançó d’Amor i de Guerra (2005), La Legió d’Honor (2007) de Rafael Martínez Valls i El Timbaler del Bruc (2009) d’Agustí Cohí Grau, en col·labora-ció amb el Centre Robert Gerhard, per a la recuperació del patrimoni musical català.

Un detall poc conegut de l'autor de la música de Cançó d'amor i de guerra és el fet de ser el pare del periodista mossèn Joaquim Maria Martínez Roura, antic delegat de Mintjans de Comunicació de l'arquebisbat de Barcelona i primer responsable del programa més antic i encara vigent de televisió en català, la missa, emesa per primera vegada el 10 d'octubre del 1982.
Martínez Roura també havia treballat a Radio Nacional de España; el 1963 va rebre el premi Ondas al millor programa religiós. Cap a la dècada dels vuitanta va ser director del Secretariat Interdiocesà de Mitjans de Comunicació Social dels bisbats de Catalunya (SIMCOS). Membre de l'equip de la parròquia de Sant Josep Oriol, de Barcelona, mossèn Martínez Roura es va retirar a l'abadia cisternenca de Poblet.

Aquesta informació és de La Vanguardia del dia 1 de gener del 1982:

TVE comenzó el año desde Barcelona

TVE comenzó el año desde Barcelona. Y religiosamente, por cierto. En efecto, la misa de Jornada de la Paz Fue transmitida desde los Hogares Mundet y fue celebrada por el cardenal Jubany, arzobispo de Barcelona. Se solemnizo, de esta manera, una jornada a la que el Papa desea conceder especial relieve. A la vez, volvía la misa del domingo a Barcelona tras un largo paréntesis de mas de diez años. Cabe esperar, vistos los resultados, que el nuevo paréntesis no sea tan dilatado...
Los comentarios estuvieron a cargo del padre Martínez Roura; la realizaciónde la transmisión la dirigió José Luis Mendizábal y los cantos polifónicos(...).

11 de Setembre

Foto: BNG

A Gisclareny,
dalt del mirador de la Garagallosa,
l'estelada senyoreja al vent
davant del Pedraforca:
una imatge viva
de l'himne antic.

Negres tempestes agiten els aires,
núvols sinistres enceguen l'esguard,
encara que us esperi la mort més cruenta,
contra l'adversari haurem de lluitar.
L'única riquesa és la llibertat
i cal defensar-la amb coratge i valor.
Alça la bandera revolucionària
que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.
Dempeus tot el poble!
Tots a la lluita!
Esfondrem amb fúria la reacció!
A les barricades!
A les barricades!
Per la victòria de la confederació!

El ninotaire Kap, el director de La Vanguardia i mossèn Ballarín

Mossèn Ballarín també és ninotaire.
Aquest Pessebre el va dedicar a mossèn Tronxo:
Ramon M Anglerill, rector de Gósol. Foto: BNG

El ninotaire Kap, Jaume Capdevila, apadrina la trobada entre José Antich, director de La Vanguardia, i el capellà i escriptor Josep M Ballarín. El fet s'esdenvindrà el dimecres 16 de setembre a dos quarts de vuit del vespre a la llibreria Bertrand, de Barcelona (Rambla de Ctalunya, 37). L'acte on es trobaran tots tres -Kap, Antich i Ballarín- serà la presentació del llibre de Capdevila Manar, Manar. Com s'ho munten per mantenir-se a la poltrona (Angle Editorial).
El fet en si no tindria altra importància que la de constatar com n'està de ben apadrinat el ninotaire berguedà però es dóna el cas que l'antic capellà custodi de Queralt (segons fonts gosolanes) sembla que darrerament va ser informat de la intenció de prescindir de la seva col·laboració, o almenys de reduir-li de manera considerable l'espai, a l'Avui, on publica setmanalment des del primer número, que va sortir fa trenta-quatre anys. La cosa sembla que va quedar en no res, perquè Ballarín és un històric de la casa i els grans mitjans mimen les col·laboracions que els prestigien, però algú havia valorat aquesta possibilitat i mai no se sap. Per això la trobada amb el director de La Vanguardia pot tenir més d'una lectura.

Isidor Cònsul

Isidor Cònsul a l'homenatge a Mn. Climnt Forner
amb motiu dels seus 80 anys.
(Gaià 17.11.07) Fotos: BNG

Ha mort el mestre, filòleg, crític literari i editor Isidor Cònsul. Va ser director de la revista "Solc" del bisbat de Solsona. Al seu dia va dir que ho havia acceptat per agrair als capellans l'acompanyament que li havien fet en els anys de joventut i adolescència. Era amic de Mn. Climent Forner, de qui va escriure el millor estudi literari general de la seva obra, publicat primer com a article a "Serra d'Or" i posteriorment, una mica modificat, com a epìleg de "A sou d'amor. Cants de Viver" (llibres de l'Ossa Menor, núm 240). També era amic de Mn. Ramon Alsina, que va celebrar la missa dels seus vint-i-cinc anys de matrimoni. Per mediació de l'Isidor, el mossèn va acollir a la rectoria de Navès una amiga comuna de joventut, l'escriptora Maria Mercè Marçal, quan ja estava molt afectada per la malaltia que se la va endur. Alsina va predicar l'homilia de l'enterrament, que després fou publicada a "El Pregó", full diocesà català alternatiu fundat i dirigit per Mn. Casimir Martí, on col·labora assìduament Mn. Jesús Huguet.
L'Isidor va fer la tesi doctoral sobre Mn. Cinto Verdaguer. Havia escrit la secció "Tria personal", a "Serra d'Or", revista de la que era membre del consell assessor. També ens ha deixat antoligies literàries per al batxillerat, per exemple un "Quijote", i obres de caire memoralístic, a l'estil de Josep Pla. La seva esposa, Remi Porredón, és descendent de Bartomeu Porredón, líder carlí conegut pel Ros d'Eroles (nom del mas d'Oliana on va néixer). Tenen dos fills, l'Arnau i el Roger.
A l'editorial Proa, l'Isidor va publicar interessants llibres de caire religiós, entre ells "Jesús, un perfil biogràfic", del biblista Mn. Armand Puig. Un dia em va explicar que aquest autor li havia estat presentat per Mn. Ramon M Sercs.
Isidor Cònsul va deixar la direcció de "Solc" a rel de la prohibició episcopal de publicar un article de Joan Estruch sobre l'Opus Dei. El bisbe li va enviar una nota agraint-li els serveis prestats; ell va contestar amb un article al "Regió7" comparatnt-la amb la nota que enviava Franco, a través d'un motorista, als ministres que cessava.
Jo el recordo a les reunions del "Solc": eficient, atent a l'atcualitat, bon organitzador, segur i apassionat. Avui, a l'altra banda de la riba, s'ha anat a trobar amb el bisbe Deig, el bisbe Pont. També, poc clerical com era, amb el seu estimat Mossèn Cinto. Que descansi en pau.

El futur de la televisió berguedana

Josep M Berenguer, "Charly",
gravant una actuació musical en un bar de Gósol (8.8.09)
pel Canal Taronja del Berguedà . Foto: BNG

Interessant article de Josep Gifreu a El Punt (21.8.09) sobre "La nova TV espanyola".
Gifreu és doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on fou professor del 1975 al 1992 i director del departament de periodisme del 1987-89. És catedràtic de teoria de la comunicació a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, i degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual des de la seva fundació, l'any 1993, fins al 2000. És membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans (Secció Filològica) des del 1993. Fou vocal del primer Consell Audiovisual de Catalunya (1997-2000). Des del 2001, ha estat el director de “Quaderns del CAC” i, des del principi del 2004, assessor del Govern de la Generalitat en matèria audiovisual. Com a investigador és autor de nombrosos treballs d'investigació sobre polítiques de comunicació en les seves vessants cultural i política.

Segons Gifreu, amb l'Anteproyecto de ley general de la comunicación audiovisual el govern [nacionalista espanyol de] Zapatero actua en “tres direccions complementàries”. La primera, “crear i afavorir cadenes amigues, tot desactivant el recel de les enemigues, amb favors com l'eliminació de competidors en el mercat publicitari (TVE i possiblement les públiques autonòmiques)”. La segona és la de “fer prevaler la unitat de mercat espanyol i en espanyol dels grans operadors o prestadors dels serveis audiovisuals”. I finalment, “reconduir les vindicacions nacionals de ràdio i TV de les nacions no castellanes de l'Estat en reclamacions purament regionals i regionalistes”. El resultat final de tot plegat és que, més que una reforma, “serà la refundació del model televisiu de l'Estat”, és a dir, “un model de televisió amb grups de canals que es defineixen per la seva cobertura territorial, no per la seva vinculació a una llengua i una cultura”, classificant-los per ‘nacionals’, ‘autonòmics’ o ‘locals’, i creant “televisions de primera, de segona i de tercera”.
Dins d'aquest panorama, al Berguedà el problema és que ens quedarem sense cap de les dues televisions actuals i possiblement podrem veure, això sí, els canals Taronja i Català de Vic i Manresa i l'espai berguedà de televisió serà el que des de la capital del Bages tinguin l'amabilitat de gentilment dedicar-nos.
Ramon Felipó, que ha demostrat de fa anys ser un mestre en tot allò relacionat amb el procés comunicacional, va crear al Facebook, només fa cinc dies, el grup "TV3 ha de retransmetre la Patum i les altres festes dels Països Catalans", que en aquests moments ja té 543 membres. La iniciativa és un toc d'atenció amb totes les de la llei a moltes persones que a la comarca viuen de la política, perquè fa pensar que qui defensa més l'espai televisiu berguedà no és qui pel càrrec ho hauria de fer sinó un activista particular.
El Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) no va concedir cap llicència de tv comarcal al Berguedà.
El CAC va concedir una llicencia de canal públic per a la comarca del Bages i una altra per a la d'Osona. Les concessions privades són, a la demarcació de Manresa, Televisó de Manresa, Canal Taronja Catalunya Central i la cadena de Ràdio i Televisió de Manresa SL, amb nom encara per determinar; a Vic, Canal Taronja Osona, Canal Català TV i El 9 TV.
De moment sembla que a la capital del Berguedà tenim 2 teles, però anant al a web del CAC i cercant les ràdios i televisions de tots els mitjans i titularitats amb seu a la ciutat de Berga ens adonem que només hi ha Ràdio Berga 197,6 Mhz. I les 2 teles?

El Rescat de les Cent Donzelles de Bagà vist pel fotògraf Juli Bover

Per engrandir el programa, cliqueu-hi a sobre

Sobre l'intent d'expulsió d'un pagès de Peguera: una notícia, una lletra i una una cançó dedicada

1. Una notícia de Dberguedà

La Generalitat aprova el Pla Urbanístic de Fígols que permet la construcció d'un hotel al poble abandonat de Peguera

Amb el pla aprovat, el xeic àrab propietari del poble espera pressionar un pagès que no vol marxar

10/08/2009 21:05

La Generalitat ha aprovat el Pla Urbanístic de Fígols, el qual inclou els plans de l’Ajuntament per al nucli de Peguera. El poble abandonat és propietat des de fa gairebé sis anys, d’un xeic àrab membre de la família Al Maktoum, que governa els Emirats Àrabs. El gestor immobiliari Pep Graus, que va fer de mitjancer en la venda de Peguera, ha explicat que la intenció del xeic és, des que va comprar Peguera per 3,6 milions d’euros, rehabilitar completament el poble i posar-hi en marxa un projecte de turisme rural.

El pla urbanístic, publicat al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) el passat 6 de juliol, preveu que “en cas d’alguna actuació urbanística”, ja sigui “rehabilitació, reforma de cases, establiment d’alguna activitat o instal·lació o qualsevol altre tipus d’actuació constructiva”, haurà de tenir com a objectius “primordials” la rehabilitació i reconstrucció de les cases del nucli i la conservació del medi natural. De fet, segons explica Graus, la intenció del xeic, i de l’administrador de l’empresa Serchs (propietària del terreny), l’alemany Harald Kuspert, ha estat des de bon principi impulsar projectes respectuosos amb el medi ambient.

Dins la planificació de nous usos, el pla permet la instal•lació a Peguera d’establiments de turisme rural, d’hoteleria i restauració, de caire esportiu i d’hípica, a més d’una escola de natura i centres d’interpretació de la natura o de temes comarcals. El document també concreta que per a ús residencial només es podran fer servir cases rehabilitades i que de les cases existents no es podrà enderrocar més d’un 20%.

Ara, un cop superat aquest llarg procés administratiu i amb la nova planificació urbanística a la mà, s’espera poder pressionar el pagès que no vol treure dels terrenys del xeic àrab les seves vaques. Fins al moment, el xeic s’ha mostrat molt pacient. Segons recorda Graus, “el xeic va dir que no seria ell qui fes marxar un català de la seva terra, fins que no ho digues una llei”.

El nucli de Peguera té una superfície de 750.800 metres quadrats i està situat a 1.701 metres d’altitud, es troba totalment abandonat i tan sols queda una casa en peu que s’ocupa esporàdicament. A mitjans del segle passat, era un important nucli de tradició minera i de fet, la majoria d’habitatges daten d’aquella època.

2. Una lletra: Pare, de Joan Manuel Serrat

Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingeu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.
3. Una cançó dedicada

Bill Viola i una tarda plujosa a Santa Maria d'Avià

Ramat a Santa Maria d'Avià, ahir a la tarda. Foto: BNG

El videoartista Bill Viola, XXI Premi Internacional Catalunya, va visitar el MNAC acompanyat de la galerista -Galeria Marlborough Barcelona-, crítica d'art i comissària d'exposicions Violant Porcel Roque, filla de l'escriptor d'Andratx. Copio del suplement Cultura/s, de La Vanguardia (5.8.09), el fragment on Violant explica la reacció del novaiorquès que treballa a Califòrnia davant les sales del romànic: "Llegamos al románico y parece que tenga una revelación, se mueve de un lado a otro, tomando apuntes emocionado. '¡Esto sí que es moderno!'. Encontramos el Frontal de [sic] Avià, la virgen con el niño flanqueada por las escenas evangélicas, de la Anunaciación a la Presentación en el tTmplo, expresión evolucionada dentro de este estilo. 'Fíjate. Estos episodios, aunque esquemáticos, son precursores del cine, narran la historia de forma secuencial para que el pueblo lo entienda'. Precisamente el videoarte recibe a veves críticas por su conexión cojn el gran público. 'No me interesa hacer arte para el gran público, sinó para todo el mundo', responde resuleto".
Llec total en videoart, em venen ganes de llegir Arte, Arquitectura y Sociedad digital, de Lourdes Cirlot, publicat per les Edicions de la Universitat Barcelona (2007). Ahir a la tarda em trobava a Santa Maria d'Avià quan començava a ploure. Un ramat pasturava el rostoll de la part de llevant mentre que de ponent, dels Porxos al Grau, una nuvolada grisenca difuminava la muntanya. A les primeres gotes, un moviment ràpid del gos va congregar la ramada cap a la banda de l'església. Només un animal solitari va quedar separat de la resta: amb el morro iniciava el seu blanc xaiet en l'art de tenir-se dret i començar a caminar. Amb el paraigua estès, el pastor s'hi va acostar seguit del fidel, obedient i negre gos d'atura.
Els trons ressonaven com una batalla llunyana que es va acostant. Les quatre gotes s'anaven convertint en llavassi. Mentre tractava d'immortalitzar l'escena amb la càmera digital em va venir a la memòria que Baltasar Porcel havia visitat la rectoria d'aquest poble seguint les passes del sinistre Comte d'Espanya (Camins i ombres)...

El Pedraforca de Sabater Pi

El naturalista Sabater Pi agafa un
dibuix seu del Pedraforca. Foto: BNG

18 d’agost del 2007. Visita al Parc Científic de Barcelona per tal de veure els dibuixos del Pedraforca de la Col·lecció Sabater Pi, formada pel fons del catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Jordi Sabater Pi (Barcelona, 1922), científic i dibuixant que li dóna nom amb qui avui hem quedat.

«Vos sou mestre? Espanya és un país estrany. A Anglaterra i als Estats Units els nens van al zoo i dibuixen els animals. Aquí hi van a veure’ls, fer fotos i a dinar, no? Dibuixar és la manera de conèixer els animals, no fent fotos, dibuixant-los encara que ho facin malament», em diu aquest savi senzill i afable que entre els dibuixos de paisatges de Catalunya té unes quantes visions del Pedraforca i un corniol de Castellar de n’Hug a l’apartat de flora. «El Pedraforca és una muntanya maca, ben delimitada –agafa un dibuix i ressegueix la silueta amb el dit–. A més, té forma de forquilla. La vaig voler dibuixar a l’estiu i a l’hivern. Pujava amb un altre dibuixant; esmorzàvem, dibuixàvem i tornàvem a baixar a Barcelona. Vaig començar a dibuixar als quatre anys sense mestre: sóc autodidacte. No m’interessa la creació sinó copiar del natural, no de fotos, que és el que fan el 90 per cent dels pintors». Als Estats Units és considerat un dels millors dibuixants d’animals. Fa servir el llapis i l’aquarel·la.

Evidentment li he de preguntar pel Floquet de Neu, però em contesta que «És una anècdota; no en parlo mai jo, d’això. Era blanc...». De la seva vida m’explica que va ser 30 anys a l’Àfrica, va començar a estudiar als 40 anys i als 55 era professor de la universitat. «A la Universitat de Zuric comencen les classes explicant la meva teoria sobre la disposició de les vivendes dels homes primitius, que està a les bases de l’arquitectura. Sap que els egipcis ja multiplicaven?».

Sabater Pi considera que no tractem bé els animals «Els pagesos són terribles, no tenen cap amor als animals. Veuen una serp i la maten per ignorància, per falta de cultura. El que es fa amb els gossos a l’estiu, que s’abandonen, no té perdó. La civilització fa que s’estimin més els animals; l’home primitiu no els estimava, els matava per menjar-se’ls. Som més salvatges nosaltres que els animals. Els tractem amb crueltat. Els toros? Això és cosa d’Espanya». Sobre el zoo creu que «és lògic que els animals estiguin allà on han d’estar» i en referència a les granges es manifesta vegetarià i afegeix: «Quan veig els pollastres o els porcs en una granja penso que jo no ho podria tenir».

El naturalista diu que li interessa tot. «La religió és una cosa que la humanitat necessita; des del neolític apareixen religions a tot arreu del món. Confuci, Lao Tse, Buda, Crist... Buda era un home tremendo que va dir ‘No provoquis dolor a cap ésser vivent’, en el sentit que tingui sistema nerviós, que sofreixi; ho va dir 500 anys abans de Crist».

El final no és gaire afalagador: « D’espècies se’n perden moltes, cada dia alguna; els goril·les, per exemple, dintre de 30 anys només quedaran els del parc zoològic. La raça humana desapareixerà i si no fos així evolucionaria cap a una altra espècie».

Publicat a la secció Dietari de L'Erol ( primavera del 2008).

Ikea

Flor captada aquest matí als estanys de la Pera. Foto: BNG

Ikea: Benvingut -però no benvinguda- a la República Independent de Casa teva. Idees i solucions per a moblar la llar i l'oficina. Gent, més gent, escales, passadissos, sofàs... A la mateixa hora José Amor, guarda del refugi dels estanys de la Pera, construït el 1957, deu estar servint uns cafès amb llet a dos matiners muntanyencs que volen arribar al port de Perafita (2570 m), a la ratlla del principat d'Andorra. Quan passin la porta, tindran davant les dues taules i els respectius bancs, tot de granit del país, i un núvol blanc separarà les muntanyes properes de les de la serralada del Cadí que en aquesta hora tallarà la ratlla de l'horitzó allà lluny, tocant el blau del cel. Els productes d'Ikea tenen una presentació austera, actual, benèfica i funcional. Responen a la idea "quan s'espatlli n'hi posem un altre" però solen fer la seva feina honestament. Aquest matí he vist una flor blava que semblava disseny Ikea: un focus d'escriptori d'aquells que van tan bé per llegir l'últim llibre de l'Enric Vila. Per exemple.

La Lluna...

Per veure-la millor podeu clicar-hi a sobre.

... havia anat a fer un volt, aquella tarda, i jo vaig tenir la sort de fotografiar-la quan, distreta, passava just pel mig de l'enforcadura.

Jaume Farguell i l'omissió del cristianisme al preàmbul de la Constitució Europea

Interessant -com tots els seus escrits- l'apunt que el polític, advocat i filòsof berguedà Jaume Farguell publica a l'últim butlletí dels Amics del Romànic del Berguedà (núm 73; sense data). En copiem un fragment:
"La influència del Cristianisme i del seu art en el moment de naixement de les nacions europees és fonamental. Tant com ho foren les aportacions de la racionalitat de Grècia, Roma o, després, de la Il·lustració. (...) L'empremta del Cristianisme es perpetua avui. Fins i tot l'agnosticisme i l'ateisme, que progressivament envaeixen aquest espai geogràfic, tenen com a punt de partida argumental els antecedents del missatge judeocristià. A banda de les intencionades declaracions de Vàclav Klaus [el txec, president de torn europeu, va negar la identitat europea] el que em semblà més seriosament incomprensible fou que la comissió redactora del preàmbul del projecte de Constitució Europea, a l'hora de definir els orígens del nostre passat comú, apel·lés sols a les arrels grecoromanes i a les de la Il·lustració i silenciés el decisiu influx del Cristianisme".

XLV Nits Musicals de Guardiola de Berguedà

Per a llegir-los millor podeu clicar-hi a sobre

Bolet de soca de pollancre

Hi ha qui diu que els bolets de soca tots són bons però jo només en conec d'una mena. El divendres passat en vaig collir peu del Pedraforca. L'endemà, dia 11, va complir setanta-cinc anys el bisbe de Solsona, l'edat que marca el cànon 401 § 1 del Codi Dret Canònic per presentar la renúncia al Sant Pare: "El Bisbe diocesà que hagi complert els setanta-cinc any és pregat de presentar la renúncia al Summe Pontífex, el qual, després de sospesar totes les circumstàncies, proveirà". Es diu per Solsona que monsenyor Traserra pot haver presentat la renúncia ara o ja fer temps que està presentada. "Hagués estat molt bon bisbe de Terrassa, o fins i tot de Barcelona. És una home de gran cultura -la literatura, la música... però Solsona no és ben bé un bisbat a la seva mida; això que hi ha fet coses molt bones, com enviar seminaristes a estudiar a l'estranger: el fruit es veurà d'aquí a uns anys". Demano al jesuïta que m'ho explica, coneixedor d'anys de Trasserra, què pot passar a partir d'ara. Se li escapa una ampla riallada... "Hauríeu de demanar al vostre bisbe que durés dos anys més, els que li falten a monsenyor Rouco per a jubilar-se, perquè qui té la veu cantant en el nomenament de bisbes és Rouco, escoltat, en el cas dels catalans, el cardenal Carles". Home savi, el jesuïta, que se'n va a dormir cada dia a la mateixa hora, dos quarts d'onze, es lleva abans de les set i després de la sobretaula mai no es perd la migdiada. Ara rellegeix Sèneca però sospito que mai deu haver provat una truita amb pollancró, de la família dels Armillaria mellea.

Baltasar Porcel i la negror dels gats de Bagà

La mineria havia tingut una presència molt important al Berguedà. En un dels articles de viatges pel país, Baltasar Porcel parlava, a El Correo Catalán, del fum de les xemeneies i la negror dels gats de Bagà provocada pel fet de dormir sobre el carbó emmagatzemat als baixos de les cases. El recull d'aquests articles és el llibre Camins i ombres, que comença a les Fonts del Llobregat i va baixant cap a la Pobla de Lillet, Bagà, Berga, les colònies tèxtils... Té il·lustracions d'Arranz Bravo i Bartolozi.

A Avià, Porcel anà als baixos de la rectoria on fou destituït i empresonat el Comte d'Espannya. A Queralt va visitar mossèn Ballarín, de qui va escriure aquesta curiosa descripció "Creu en Déu i en l'anarquia, en l'Església Catòlica i la llibertat de l'amor".

Baltasar Porcel es va establir a Barcelona a principis de la dècada dels seixanta; crec que de primer va anar a viure a casa de Joan Triadú, que el va fer entrar als Mobles Maldà, d'Ermengol Passola. En aquella època va participar en la distribució clandestina del mecanoscrit ciclostilat de la Justificació de Catalunya, de mossèn Armengou. Escrivia en català a l'únic lloc on llavors es podia fer, a Serra d'Or. També escrivia a Destino i, fins fa una setmana, la La Vanguardia. Participava, amb la barba característica i les vocals salades d'Andratx, a les tertúlies radiofòniques i programes de televisió. Era mallorquí com el bisbe Moncades, amb qui sempre es va relacionar. Un dia em va explicar, el bisbe, que havia batejat un fill de Porcel. Ara ja es passegen, amb calma balear, un al cel dels bisbes i l'altre al cel dels escriptors.

El ram de flors de la Geganta Nova

On van a parar,

quan s'acaba la Patum,

els rams de flors

que a la Plaça

llueixen les Gegantes?

L'altre dia

vaig localitzar

el de la Geganta Nova.

Santuari de Queralt. (Foto BNG)

Isona Passola rodarà a Capolat i Cal Vidal

19.6.09 Isona Passola davant del santuari de Queralt,
entre mossèn Barniol i Ramon Felipó (Foto: BNG)

Divendres passat, dia 19, al Cinema Catalunya de Berga es va projectar la pel·lícula Catalunya-España. Abans de la projecció, Ramon Felipó va introduir Isona Passola, productora de Massa d'Or Produccions. Va recordar accions conjuntes durant l'època del franquisme "quan anàvem de còctels, però no de beguda, sinó Molotof". Va remarcar que el pare de la Isona, Ermengol Passola, traspassat fa poc, fou el responsable de l'edició i distribució clandestina, a partir de l'any 1958, de l'edició ciclostilada del llibre Justificació de Catalunya, del berguedà mossèn Josep Armengou. Després de visionar la pel·lícula, els assistents van mantenir un col·loqui amb Isona Passola. Catalunya - Espanya és un documental fet a base d'entrevistes, a la manera de La pelota basca, que incideix en la relació entre Catalunya i l'Estat Espanyol bàsicament des de l'apartat econòmic i on destaquen les visions (Xavier Rubert de Ventós, Ramon Tremosa...) partidàries de la solució independentista.

Isona Passola va aprofitar per conèixer una mica el Berguedà, en concret va visitar el santuari de Queralt, acompanyada pel capellà custodi, mossèn Ramon Barniol, i després el Pi de les Tres Branques.

En el transcurs d'aquesta estada, Isona Passola va manifestar que properament rodarà a la nostra comarca. Es tracta de la pel·lícula basada en la novel·la Pa negre, d'Emili Teixidor, que, entre altres escenaris, tindrà exteriors del poble de Capolat i interiors de la colònial Vidal. El director serà Agustí Villaronga, que ja va dirigir l'adaptació cinematogràfica d'El mar, de Blai Bonet, i comptarà, entre altres, amb els actors Sergi López, Laia Marull, Edu Fernández, Roger Casamajor i Montse Arànega. El rodatge es farà dels dies 19 d'agost al 4 de setembre.

La productora d'Isona Passola, Massa d'Or Produccions, està especialitzada en llargmetratges de qualitat per a sales i televisió. Les properes pel·lícules que rodarà són els llargmetratges Pa negre i Ovelles negres i dues sèries de ficció per a la televisió, La parrilla del Ritz i La flor del desert.

Jordi Cussà, segons Mattheu Tree

Hi havia tanta gent com altres vegades, a la Fira? El que queda clar és que Berga no està preparada per a les aglomeracions. És una ciutat mal construïda, el regne de l'especulació desmesurada. Aquest matí he vist innombrables voreres plenes de cotxes, cotxes que els qui n'hem d'agafar un per anar a la capital comarcal quan hi som no sabem què fer-ne. Aquell cos tan eficaç de les multes d'aparcament suposo que avui no funcionava. Una immoralitat.

"... Ara bé, si ens haguéssim de concentrar en un sol cas flagrant, seria el d'en Jordi Cussà, que malgrat una llarga trajectòria continua essent força desconegut, castigat, potser, pels barcelonins perquè no es mou gaire de la seva Berga natal, on l'editorial l'Albí acaba de treure Contes d'anada i tornada, una mostra magistral de les habilitats estilístiques d'aquest autor de culte que fa que la pròpia llengua flueixi amb una força corprenedora capaç d'engrescar el lector més pàmfil. A diferència de segons quins narradors més cèlebres que fan la impressió que escriuen de puntetes, primparats, com si ja fossin els últims homes que parlessin català". Mattheu Tree, "Dels marges estant", Avui, 1 de maig del 2009, pàgina 23.

Fa l'efecte que tota la comarca s'ha entaforat als voltants del Vall berguedà. Aquí uns pagesos vermells de cara riuen davant d'un tractor John Deere d'un verd líquid, lluent, i negres rodes potents, dinosàuriques. Més enllà unes noies primaverals, enriolades, camines amb pressa. Jo ja no estic per tan tràfec i he anat a casa a llegir el diari. Però abans he trobat el Zapatero -el de debó, que de tota la vida ha arreglat, i qui sap si encara ho fa, sabates a Avià-. M'ha dit que "Ahora nus vamo a reuní uno cuanto ministro pa vé si arreglamo la situación, qu'eto etá mu mal". El Zapatero ha estat tota la vida un home treballador, quan el veig per carrer em sembla que li falta alguna cosa, que sense el davantal de cuiro i el martell no és sencer. La seva recepta davant l'estat actual de coses me l'ha explicat fumant-se un puro al Vall. La gent d'ara gasta massa i s'haurà d'acostumar a viure d'una altra manera. "Yo a las fondas nunca había ido, bastante tenía com poder mantener a mis hijas. Ahora alguna de ellas me ha llevado y ¿qué te dan?. Una patata 'bullida' un poco de carne... y te cobran cuatro mil pesetas". Quan acabava de dir això han aparegut la seva dona i una filla i tots tres han baixat Vall avall vora la filera de cotxes d'exposició dels concessionaris berguedans.

Sobre la corrupció

Lllegeixo això a "El éxito del modelo Berlusconi" de Gregorio Morán (La Vanguardia de dissabte passat (11.4.09), secció 'Sabatinas intempestivas):

Una revisión de los patrimonios de todos los alcaldes españoles, y sus familiares, que en los últimos diez años convirtieron suelo rústico en urbanizable, llenaría las cárceles. Sería una crisis de Estado, porque la mayoría de los ciudadanos están felices, convencidos de que algo les ha tocado en la rebatiña del fraude, de la estafa y del globo inmobiliario. Si no partimos de esto, jamás entenderemos cómo ha sido posible el estruendoso silencio que ha rodeado el informe Auken sobre la economía española en la última década solicitado por el Parlamento Europeo y que presentó recientemente la danesa Margrete Auken. Fue aprobado en Estrasburgo por 349 eurodiputados, con el voto negativo del PP y la abstención del PSOE. En él está escrito que nuestro crecimiento económico era “insostenible”, que alimentamos una “corrupción endémica” compartida por todas las administraciones, “la central, las autonómicas y las locales”, amparadas en una judicatura incompetente y venal.

Per Pasqua, les monges de clausura de Berga a TV3

Diumenge vinent, dia de Pasqua, el programa 'Signes dels temps' de TV3, que s'emet a les 9 del matí, oferirà un reportatge sobre el taller d'elaboració de mones de Pasqua i altres productes de xocolata de les religioses Adoratrius Perpètues del Santíssim Sagrament de Berga.

'Signes del temps' és és un magazín d'actualitat sobre el món de l'Església catòlica i la solidaritat que dirigeix Francesc Rosaura.

Les adoratrius són un convent de clausura i és un fet força excepcional que surtin als mitjans. L'octubre del 2005 van ser objecte d'un reportatge a la revista 'Solc', del bisbat de Solsona, que dirigeix Francesc Cano, periodista de Catalunya Informació.

El tractament del fet religiós per part de la ràdio i televisió autonòmiques sembla que actulament depèn de l'equilibri entre el sector laic - budista (Cullell - Sarsanedas) i el més proper a la confessió majoritària (Sáez - Terribas).

Amb Carles Hug de Borbó-Parma, pretendent carlí al tron d'Espanya

Toni Gol, Carles Hug de Borbó-Parma, Daniel Montañà i Albert

Vancell al Restaurant Sala de Berga. Foto: BNG

El divendres passat, dia 20, a la sala petita del Pavelló de Suècia, hi va haver una conferència commemorativa dels 175 anys del carlisme. Van parlar Daniel Montañà (La sanitat i l'ensenyament carlista, l'hospital de sang de Berga i la universitat de Sant Pere de la Portella); Toni Gol (Pagesia i carlisme); i Jaume Campàs (Furs i confederació). Va moderar l'acte, organitzat pels Amics de la Història del Carlisme, Albert Vancell.

La sorpresa fou que entre el públic hi havia el pretendent carlí al tron d'Espanya, Carles Hug I, sa altesa reial don Carles Hug de Borbó-Parma, cap de la casa ducal de Parma, que al final va adreçar unes paraules i mantenir un col·loqui amb els assistents.

Carles Hug va néixer a París (1930). Establert a l'estat espanyol en ple franquisme, en fou expulsat per les seves activitats polítiques el 1968. Va poder retornar amb l'adveniment de la democràcia. El 1976 va ser present clandestinament a l'aplec de Montejurra, on sota el lema 'Una cita para el pueblo' va encalçalar una ruta diferent a la del seu germà Sixte, representant de l'extrema dreta, a la que va convidar una vintena d'organitzacions polítiques de l'esquerra: PCE, PSUC, PTE, ORT i PSOE entre altres. La jornada es va acabar amb incidents i dos morts víctimes de l'atemptat dels partidaris de Sixte contra els de Carles Hug. Són els 'Fets de Montejurra'.

Carles Hug és llicenciat en econòmiques per la universitat d'Oxford i va ser professor de la de Harvard. Ha publicat Qué es el carlismo, de la Biblioteca de Divulgació Política de la Gaya Ciencia (1976), La via carlista al socialismo autogestionario (1977) i Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004).

La sorpresa de l'acte de Berga, dèiem, va ser que hi havia el pretendent carlí i que va parlar. Però encara més ho va ser que teníem davant un artistòcrata il·lustrat, un professor d'universitat americana que al Pavelló de Suècia i posteriorment al Restaurant Sala -després de beneir la taula- ens parlava llargament de l'aportació de Mao, de la necessitat d'un canvi d'estructures a nivell mundial, de la crisi, de la conveniència que els partits polítics no siguin l'única plataforma a través de la que es pot arribar al govern. Cap referència al passat del partit que encapçala, el partit més vell d'Europa, i molt interès en l'aportació que el carlisme pot fer en el futur. Impossible canviar les coses? Sa altesa va explicar que amb els coneixements del segle XII hauria estat possible construir una bicicleta de fusta i ningú no ho va fer fins segles més tard. Tot això en un sopar / classe magistral / col·loqui presidit per l'oli de Josep M de Martín.

El doctor Gendrau

Aquest matí han enterrat a Berga el doctor Antoni Gendrau. De molt petit havia quedat orfe de pare. De nen va ingressar al seminari de Solsona on va coincidir amb Antoni Deig. Eren anys de partits de futbol amb sotana, d'excursions, de poca abundància. Quan va decidir abandonar els estudis eclesiàstics i fer la carrera de medecina va regalar la sotana al futur bisbe. "Per l'alçada m'anava bé", em va explicar un dia. A Barcelona es va relacionar amb la gent de les escoles Virtèlia, de mossèn Pere Llumà, de la Nou (Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca...). I amb l'Espar Ticó, que el cita a les seves memòries. Devia ser més o menys del curs del Valentí Fuster. Ja metge, es va establir a Berga. Va freqüentar la penya de cal "Jaume Espardenyer", amb el José M de Martín i tota la colla. Va convertir de casa seva en una pinacoteca d'autors locals, del Manel Grau al De Soto passant pel mateix Josep M de Martín.

Era molt berguedà i patumaire. Tant com per guardar uns quants fuets del mític Safont, fets manualment i embolicats amb papaer de partitures musicals. Diu que, des d'aquells, els fuets no peten mai bé del tot. Gràcies a la seva iniciativa es van editar, a cura de mossèn Climent Forner, la poesia i els dietaris de mossèn PereTuyet, que va morir assassinat el 1937 a Santander. Era una promesa de la cultura berguedana valorada pel mateix president del Comitè de Milicies Antifranquistes, l'anarquista "Ramonet Xic.

El doctor Gendrau va ser el cardiòleg del mau pare. De vegades me'l trobava pel carrer i em feia un breu comentari sobre el seu estat. A ell, al meu pare, li comentava algun escrit que havia llegit "del vostre xicot".

Darrerament passejava per Berga la seva imatge cada vegada més semblant a un altre Antoni, el visionari Antoni Gaudí. Era força de missa, tot i que amb idees avançades. Regidor municipal a la primera legislatura de la democràcia, va tenir un (altre) fill en aquella època. Fill que va protagonitzar una imatge impagable. A l'església de Sant Pere, en un dels concerts de Setmana Santa, el nen seia a la falda del seu pare i es va girar cap enrere, on just hi havia l'Agustí de Semir, que li va fer una tendra carícia a la cara davant la mirada complaguda de donya Conxa Millán. El senyor de Semir ho era tot menys tendre, però aquell dia va coprotagonitzar un gest corprenedor. El doctor Gendrau ni sen devia adonar. A mi me'l va fer notar el Pep Malé i encara el guardo a la memòria. Tot i que no conec aquest nen sé que naturalment s'han fet gran. Que va fer periodisme i ara és a la delegació de l'Avui a Madrid.

Al doctor Gendrau li va caure malament quan va nomenar el bisbe Moncadas per la seu de Solsona. Creia que li tocava al seu amic Deig. Però un dia es van trobar, Gendrau i Moncadas, en uns exercicis al santuari de Miracle. La senyora del doctor va demanar a Moncadas on havia passat el Nadal. L'eclesiàstic menorquí li va contestar que "El bisbe el passa sol". Aquesta confessió de solitut els va tocar molt endins i s'hi van fer amics, molt amics. Casa seva es va obrir de bat a bat al prelat que al fons vivia sol. Es va obrir com a molta gent, entre ells el Salvador Sostres, amic d'un dels fills. El Sostres, tan provocador i descarat com pulcre a l'hora d'escriure -bé s'ha de notar que és deixeble del Joan Triadú, ("Triadú, Triadú, cuando muera que harás tú")- va lloar la família Gendrau i el paper de la mare.

El dia que el bisbe Deig va fer l'entrada solemne a la catedral de Solsona el doctor Gendrau era a primera fila, al cantó de la capella del Claustre. Al final de la cerimònia, quan l'Antoni que veia acomplert el seu desig de jubilar-se a casa seva es va trobar amb l'antic condeixeble de Seminari, en aquesll gest tan estimat pels solsonins d'anar a visitar la Mare de Déu que té les trenes més boniques del món, es van fer una abraçada impagable. Pels dos Tons devia ser un dels moments més feliços de la seva vida.

Era amic de mossèn Ballarín, no cal dir. La primera comunió d'un dels fills la va oficiar el bisbe Deig i el nen, en una espontània i sincera expansió, els va confessar que aquell bisbe li havia semblat "tan divertit com el Ballarín". Un dia la muntanya de Queralt es va incendiar, les flames arribaven a les parets del Santuari i el custodi no hi era. El doctor Gendrau es va emportar la imatge cap a casa seva per salvar-la de la malvestat. Salvar la Mare de Déu. És el gest intuïtiu dels berguedans, com el dels republicans que la van amagar per la guerra del 1936 - 39.

En fi, el doctor Gendrau se'ns n'ha anat amb la barba esblanqueïda cap a més amunt de Castellar de n'Hug, segur que acompanyat d'un bon gos d'atura. I nosaltres ens hem quedat una mica més sols perquè, com deia el Manuel Ibáñez Escofet, en anar-nos fent grans, cada vegada "la memòria és un gran cementiri".

Dencaseu en pau, doctor.