10 d’agost del 2009

Sobre l'intent d'expulsió d'un pagès de Peguera: una notícia, una lletra i una una cançó dedicada

1. Una notícia de Dberguedà

La Generalitat aprova el Pla Urbanístic de Fígols que permet la construcció d'un hotel al poble abandonat de Peguera

La Generalitat aprova el Pla Urbanístic de Fígols que permet la construcció d'un hotel al poble abandonat de Peguera

Amb el pla aprovat, el xeic àrab propietari del poble espera pressionar un pagès que no vol marxar

10/08/2009 21:05

La Generalitat ha aprovat el Pla Urbanístic de Fígols, el qual inclou els plans de l’Ajuntament per al nucli de Peguera. El poble abandonat és propietat des de fa gairebé sis anys, d’un xeic àrab membre de la família Al Maktoum, que governa els Emirats Àrabs. El gestor immobiliari Pep Graus, que va fer de mitjancer en la venda de Peguera, ha explicat que la intenció del xeic és, des que va comprar Peguera per 3,6 milions d’euros, rehabilitar completament el poble i posar-hi en marxa un projecte de turisme rural.

El pla urbanístic, publicat al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) el passat 6 de juliol, preveu que “en cas d’alguna actuació urbanística”, ja sigui “rehabilitació, reforma de cases, establiment d’alguna activitat o instal·lació o qualsevol altre tipus d’actuació constructiva”, haurà de tenir com a objectius “primordials” la rehabilitació i reconstrucció de les cases del nucli i la conservació del medi natural. De fet, segons explica Graus, la intenció del xeic, i de l’administrador de l’empresa Serchs (propietària del terreny), l’alemany Harald Kuspert, ha estat des de bon principi impulsar projectes respectuosos amb el medi ambient.

Dins la planificació de nous usos, el pla permet la instal•lació a Peguera d’establiments de turisme rural, d’hoteleria i restauració, de caire esportiu i d’hípica, a més d’una escola de natura i centres d’interpretació de la natura o de temes comarcals. El document també concreta que per a ús residencial només es podran fer servir cases rehabilitades i que de les cases existents no es podrà enderrocar més d’un 20%.

Ara, un cop superat aquest llarg procés administratiu i amb la nova planificació urbanística a la mà, s’espera poder pressionar el pagès que no vol treure dels terrenys del xeic àrab les seves vaques. Fins al moment, el xeic s’ha mostrat molt pacient. Segons recorda Graus, “el xeic va dir que no seria ell qui fes marxar un català de la seva terra, fins que no ho digues una llei”.

El nucli de Peguera té una superfície de 750.800 metres quadrats i està situat a 1.701 metres d’altitud, es troba totalment abandonat i tan sols queda una casa en peu que s’ocupa esporàdicament. A mitjans del segle passat, era un important nucli de tradició minera i de fet, la majoria d’habitatges daten d’aquella època.

2. Una lletra: Pare, de Joan Manuel Serrat

Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingeu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.
3. Una cançó dedicada


8 d’agost del 2009

Bill Viola i una tarda plujosa a Santa Maria d'Avià

Ramat a Santa Maria d'Avià, ahir a la tarda. Foto: BNG

El videoartista Bill Viola, XXI Premi Internacional Catalunya, va visitar el MNAC acompanyat de la galerista -Galeria Marlborough Barcelona-, crítica d'art i comissària d'exposicions Violant Porcel Roque, filla de l'escriptor d'Andratx. Copio del suplement Cultura/s, de La Vanguardia (5.8.09), el fragment on Violant explica la reacció del novaiorquès que treballa a Califòrnia davant les sales del romànic: "Llegamos al románico y parece que tenga una revelación, se mueve de un lado a otro, tomando apuntes emocionado. '¡Esto sí que es moderno!'. Encontramos el Frontal de [sic] Avià, la virgen con el niño flanqueada por las escenas evangélicas, de la Anunaciación a la Presentación en el tTmplo, expresión evolucionada dentro de este estilo. 'Fíjate. Estos episodios, aunque esquemáticos, son precursores del cine, narran la historia de forma secuencial para que el pueblo lo entienda'. Precisamente el videoarte recibe a veves críticas por su conexión cojn el gran público. 'No me interesa hacer arte para el gran público, sinó para todo el mundo', responde resuleto".
Llec total en videoart, em venen ganes de llegir Arte, Arquitectura y Sociedad digital, de Lourdes Cirlot, publicat per les Edicions de la Universitat Barcelona (2007). Ahir a la tarda em trobava a Santa Maria d'Avià quan començava a ploure. Un ramat pasturava el rostoll de la part de llevant mentre que de ponent, dels Porxos al Grau, una nuvolada grisenca difuminava la muntanya. A les primeres gotes, un moviment ràpid del gos va congregar la ramada cap a la banda de l'església. Només un animal solitari va quedar separat de la resta: amb el morro iniciava el seu blanc xaiet en l'art de tenir-se dret i començar a caminar. Amb el paraigua estès, el pastor s'hi va acostar seguit del fidel, obedient i negre gos d'atura.
Els trons ressonaven com una batalla llunyana que es va acostant. Les quatre gotes s'anaven convertint en llavassi. Mentre tractava d'immortalitzar l'escena amb la càmera digital em va venir a la memòria que Baltasar Porcel havia visitat la rectoria d'aquest poble seguint les passes del sinistre Comte d'Espanya (Camins i ombres)...

7 d’agost del 2009

El Pedraforca de Sabater Pi

El naturalista Sabater Pi agafa un
dibuix seu del Pedraforca. Foto: BNG

18 d’agost del 2007. Visita al Parc Científic de Barcelona per tal de veure els dibuixos del Pedraforca de la Col·lecció Sabater Pi, formada pel fons del catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Jordi Sabater Pi (Barcelona, 1922), científic i dibuixant que li dóna nom amb qui avui hem quedat.

«Vos sou mestre? Espanya és un país estrany. A Anglaterra i als Estats Units els nens van al zoo i dibuixen els animals. Aquí hi van a veure’ls, fer fotos i a dinar, no? Dibuixar és la manera de conèixer els animals, no fent fotos, dibuixant-los encara que ho facin malament», em diu aquest savi senzill i afable que entre els dibuixos de paisatges de Catalunya té unes quantes visions del Pedraforca i un corniol de Castellar de n’Hug a l’apartat de flora. «El Pedraforca és una muntanya maca, ben delimitada –agafa un dibuix i ressegueix la silueta amb el dit–. A més, té forma de forquilla. La vaig voler dibuixar a l’estiu i a l’hivern. Pujava amb un altre dibuixant; esmorzàvem, dibuixàvem i tornàvem a baixar a Barcelona. Vaig començar a dibuixar als quatre anys sense mestre: sóc autodidacte. No m’interessa la creació sinó copiar del natural, no de fotos, que és el que fan el 90 per cent dels pintors». Als Estats Units és considerat un dels millors dibuixants d’animals. Fa servir el llapis i l’aquarel·la.

Evidentment li he de preguntar pel Floquet de Neu, però em contesta que «És una anècdota; no en parlo mai jo, d’això. Era blanc...». De la seva vida m’explica que va ser 30 anys a l’Àfrica, va començar a estudiar als 40 anys i als 55 era professor de la universitat. «A la Universitat de Zuric comencen les classes explicant la meva teoria sobre la disposició de les vivendes dels homes primitius, que està a les bases de l’arquitectura. Sap que els egipcis ja multiplicaven?».

Sabater Pi considera que no tractem bé els animals «Els pagesos són terribles, no tenen cap amor als animals. Veuen una serp i la maten per ignorància, per falta de cultura. El que es fa amb els gossos a l’estiu, que s’abandonen, no té perdó. La civilització fa que s’estimin més els animals; l’home primitiu no els estimava, els matava per menjar-se’ls. Som més salvatges nosaltres que els animals. Els tractem amb crueltat. Els toros? Això és cosa d’Espanya». Sobre el zoo creu que «és lògic que els animals estiguin allà on han d’estar» i en referència a les granges es manifesta vegetarià i afegeix: «Quan veig els pollastres o els porcs en una granja penso que jo no ho podria tenir».

El naturalista diu que li interessa tot. «La religió és una cosa que la humanitat necessita; des del neolític apareixen religions a tot arreu del món. Confuci, Lao Tse, Buda, Crist... Buda era un home tremendo que va dir ‘No provoquis dolor a cap ésser vivent’, en el sentit que tingui sistema nerviós, que sofreixi; ho va dir 500 anys abans de Crist».

El final no és gaire afalagador: « D’espècies se’n perden moltes, cada dia alguna; els goril·les, per exemple, dintre de 30 anys només quedaran els del parc zoològic. La raça humana desapareixerà i si no fos així evolucionaria cap a una altra espècie».


Publicat a la secció Dietari de L'Erol ( primavera del 2008).

4 d’agost del 2009

Ikea

Flor captada aquest matí als estanys de la Pera. Foto: BNG

Ikea: Benvingut -però no benvinguda- a la República Independent de Casa teva. Idees i solucions per a moblar la llar i l'oficina. Gent, més gent, escales, passadissos, sofàs... A la mateixa hora José Amor, guarda del refugi dels estanys de la Pera, construït el 1957, deu estar servint uns cafès amb llet a dos matiners muntanyencs que volen arribar al port de Perafita (2570 m), a la ratlla del principat d'Andorra. Quan passin la porta, tindran davant les dues taules i els respectius bancs, tot de granit del país, i un núvol blanc separarà les muntanyes properes de les de la serralada del Cadí que en aquesta hora tallarà la ratlla de l'horitzó allà lluny, tocant el blau del cel. Els productes d'Ikea tenen una presentació austera, actual, benèfica i funcional. Responen a la idea "quan s'espatlli n'hi posem un altre" però solen fer la seva feina honestament. Aquest matí he vist una flor blava que semblava disseny Ikea: un focus d'escriptori d'aquells que van tan bé per llegir l'últim llibre de l'Enric Vila. Per exemple.

3 d’agost del 2009

La Lluna...

Per veure-la millor podeu clicar-hi a sobre.

... havia anat a fer un volt, aquella tarda, i jo vaig tenir la sort de fotografiar-la quan, distreta, passava just pel mig de l'enforcadura.

31 de juliol del 2009

Jaume Farguell i l'omissió del cristianisme al preàmbul de la Constitució Europea

Interessant -com tots els seus escrits- l'apunt que el polític, advocat i filòsof berguedà Jaume Farguell publica a l'últim butlletí dels Amics del Romànic del Berguedà (núm 73; sense data). En copiem un fragment:
"La influència del
Cristianisme i del seu art en el moment de naixement de les nacions europees és fonamental. Tant com ho foren les aportacions de la racionalitat de Grècia, Roma o, després, de la Il·lustració. (...) L'empremta del Cristianisme es perpetua avui. Fins i tot l'agnosticisme i l'ateisme, que progressivament envaeixen aquest espai geogràfic, tenen com a punt de partida argumental els antecedents del missatge judeocristià. A banda de les intencionades declaracions de Vàclav Klaus [el txec, president de torn europeu, va negar la identitat europea] el que em semblà més seriosament incomprensible fou que la comissió redactora del preàmbul del projecte de Constitució Europea, a l'hora de definir els orígens del nostre passat comú, apel·lés sols a les arrels grecoromanes i a les de la Il·lustració i silenciés el decisiu influx del Cristianisme".

15 de juliol del 2009

Bolet de soca de pollancre


Hi ha qui diu que els bolets de soca tots són bons però jo només en conec d'una mena. El divendres passat en vaig collir peu del Pedraforca. L'endemà, dia 11, va complir setanta-cinc anys el bisbe de Solsona, l'edat que marca el cànon 401 § 1 del Codi Dret Canònic per presentar la renúncia al Sant Pare: "El Bisbe diocesà que hagi complert els setanta-cinc any és pregat de presentar la renúncia al Summe Pontífex, el qual, després de sospesar totes les circumstàncies, proveirà". Es diu per Solsona que monsenyor Traserra pot haver presentat la renúncia ara o ja fer temps que està presentada. "Hagués estat molt bon bisbe de Terrassa, o fins i tot de Barcelona. És una home de gran cultura -la literatura, la música... però Solsona no és ben bé un bisbat a la seva mida; això que hi ha fet coses molt bones, com enviar seminaristes a estudiar a l'estranger: el fruit es veurà d'aquí a uns anys". Demano al jesuïta que m'ho explica, coneixedor d'anys de Trasserra, què pot passar a partir d'ara. Se li escapa una ampla riallada... "Hauríeu de demanar al vostre bisbe que durés dos anys més, els que li falten a monsenyor Rouco per a jubilar-se, perquè qui té la veu cantant en el nomenament de bisbes és Rouco, escoltat, en el cas dels catalans, el cardenal Carles". Home savi, el jesuïta, que se'n va a dormir cada dia a la mateixa hora, dos quarts d'onze, es lleva abans de les set i després de la sobretaula mai no es perd la migdiada. Ara rellegeix Sèneca però sospito que mai deu haver provat una truita amb pollancró, de la família dels Armillaria mellea.


2 de juliol del 2009

Baltasar Porcel i la negror dels gats de Bagà

La mineria havia tingut una presència molt important al Berguedà. En un dels articles de viatges pel país, Baltasar Porcel parlava, a El Correo Catalán, del fum de les xemeneies i la negror dels gats de Bagà provocada pel fet de dormir sobre el carbó emmagatzemat als baixos de les cases. El recull d'aquests articles és el llibre Camins i ombres, que comença a les Fonts del Llobregat i va baixant cap a la Pobla de Lillet, Bagà, Berga, les colònies tèxtils... Té il·lustracions d'Arranz Bravo i Bartolozi.

A Avià, Porcel anà als baixos de la rectoria on fou destituït i empresonat el Comte d'Espannya. A Queralt va visitar mossèn Ballarín, de qui va escriure aquesta curiosa descripció "Creu en Déu i en l'anarquia, en l'Església Catòlica i la llibertat de l'amor".

Baltasar Porcel es va establir a Barcelona a principis de la dècada dels seixanta; crec que de primer va anar a viure a casa de Joan Triadú, que el va fer entrar als Mobles Maldà, d'Ermengol Passola. En aquella època va participar en la distribució clandestina del mecanoscrit ciclostilat de la Justificació de Catalunya, de mossèn Armengou. Escrivia en català a l'únic lloc on llavors es podia fer, a Serra d'Or. També escrivia a Destino i, fins fa una setmana, la La Vanguardia. Participava, amb la barba característica i les vocals salades d'Andratx, a les tertúlies radiofòniques i programes de televisió. Era mallorquí com el bisbe Moncades, amb qui sempre es va relacionar. Un dia em va explicar, el bisbe, que havia batejat un fill de Porcel. Ara ja es passegen, amb calma balear, un al cel dels bisbes i l'altre al cel dels escriptors.