26 de gener del 2009

2 de febrero, la Liberación de Berga

La Vanguardia Española del dia. Per a engrandir-la, cliqueu a sobre.
va ser cap a la tarda, jo t'ho explico així però tu ho escrius de la teva manera. Ja feia dies que se sentia un soroll luny, un soroll que s'anava acostant, com quan ve una tronada. Era el front que anava venint. Aquí a Avià va venir pel cantó de Casserres. Feia dies que hi havia molt moviment: homes que s'escapaven, s'emportaven coses, en deixaven pel camí. Va ser cap a la tarda, deia, i el lloc on hi va haver més toritejos va ser dalt a la serra de Noet, on encara hi deu haver les trinxeres. No me'n recordo gaire, perquè només tenia deu anys, però tu escriu-ho de la teva manera. Era a la tarda i es van sentir les sirenes. Corríem a amagar-nos quan trobem el veí del costat que ens avisa que no tinguem por, que "són dels nostres". El meu pare li va dir: "Veuràs prou, si són dels nostres".


amb els soldats dels nacionals hi anaven molts moros. Prendre coses? Com els altres, tots et prenien el que trobaven, patates, una gallina. Aviat van tornar a fer missa. Hi anava molta gent, molta, no com ara. Primer a la rectoria. Es va acabar la guerra però va començar la misèria. Tot estava racionat. De pa, que de primer el feien de blat de moro, te'n tocava tant. D'oli una atra mica. Allò era misèria, Déu vulgui que no torni.

alguns homes van anar a la frontera a buscar animals que els rojos havien deixat per aquelles muntanyes. El besavi del Marc aquest de les motos, l'avi del de cal Pagès que va ser alcalde, també el teu avi, van anar a peu cap a la frontera a buscar un animal. Van tornar que semblava que havien tret de la rifa.


el racionament, sí. Tot estava racionat. El Martí de cal Serra, Déu li perdó que ja és mort, era un nen una mica entremeliat. La seva mare el cridava "Martí, quan en posaràs de seny?" i ell sempre contestava "Quan en donin de ració, encara si me'n toca!". Com passa el temps! Sí, sí, el dimarts que ve, dia de la Candelera, ja farà els setanta anys de l'acabament de la guerra.












11 de gener del 2009

Crònica matinal

Al seu germà el matar vora la Balma, anant a la barraca que s'havien construït per amagar-se, fa prop de setanta anys, i no anar a la guerra. Era, com ell, desertor. Va tenir la sort de sobreviure la revolució i poder treballar de pagès, com sempre, anys i anys de sol a sol tots els dies de l'any. Agricultor i ramader. Molt més cap enquí els amos van necessitar la casa i es va traslladar a Berga amb la família. És rialler. Li falta poc per complir els noranta. Aquest matí, a la missa de quarts de dotze a Sant Francesc, el Joan, que així es diu l'home de qui parelm, ha patit una lipotímia. Els serveis d'urgència -l'ambulància- han estat prop de mitja hora en arribar. Se l'han endut a l'hospital i ara ja és a casa. Gràcies a Déu, però el cronista vol destacar dues coses. Primera: La professionalitat, el bon fer del pare Jordi, franciscà, que ha aturat la missa demanant si hi havia cap metge o infermera entre els presents, ha tranquilitzar el personal informant que els serveis d'urgència ja estaven avisats, ha convidat a pregar per la persona afectada i al final ha agraït els treballs esmerçats per tots els qui han col·laborat en la resolució de la situació. Segona: No és molta estona, mitja hora, a l'època dels mòbils, un diumenge al matí, en plena ciutat de Berga? El Joan segur que ho troba bé, és bon bome i a la vida n'ha passat de molt pitjors. I les comoditats actuals res tenen a veure amb quan s'estaven en aquella casa amb sostres de fusta, sense aigua ni llum... Ara rai!

10 de gener del 2009

LLibres infantils

Durant un temps comprava tot el es publicava al Berguedà -tot el que tenia coneixement que es publicava. Ara fer-ho seria una empresa molt costosa, difícil de mantenir per una butxaca corrent.
Té algun interès intentar tenir-ho tot? Hi ha l'aspecte de col·lecció temàtica, de recopilació, d'estar al cas sobre el tema. Té interès tot allò que es publica, té una qualitat mínima?
Aquesta tarda hi pensava quan llegint l'Avui, pàgina 15 de suplement "Cultura" he ensopegat amb aquesta frase d'Emili Teixidor: "Llibres infantils més que contes perquè la part literària no compta tant com les il·lustracions i el muntatge del llibre convertit en una joguina més". I una mica abans, a la pàgina 12, la crítica de Petons de diumenge, de Sílvia Soler, col·laboradora un dia a la setmana (els dissabtes, avui mateix) de l'última pàgina del diari. Crítica que signa Xavier Pla: "(...) és una novel·la ben escrita, però sense voluntat d'estil, construïda en forma d'investigació biogràfica en què l'autora no sempre aconsegueix evitar caigudes en la sensibleria" i uns paràgrafs més endavant "(...) hi sobren o no queden ben articulades les al·lusions a l'actualitat".
Algú s'atreveix a passar pel sedàs d'una crítica literària seriosa els llibres que es publiquen al Berguedà?

5 de gener del 2009

Conte de la nit de Reis

Les restes de cal Coromines de Gisclareny
dissabte passat a mitja tarda. Foto: BNG

Abans els Reis venien amb carro, el millor carro del poble, que era el de cal Coromines. Tenia les rodes, els setze barrots de raigs de cada roda i la fusta coberta per la llanta de ferro, pintats de vermell. Del carro en baixava el rei de manera desimbolta, perquè era pagès avesat a fer el moviment. Abrigat amb apedaçada manta virolada, rostre i mans enfarinades, repartia presents -poca cosa- a la mainada de les masies de la ruralia cada nit de Reis que allà dalt era més freda i estrellada que enlloc.

Aquells nens es van fer grans i van abandonar la pau de la part solella de la Gargallosa, les sortides de sol impressionants, les postes vora l'enforcadura, la verdor dels prats del Roser a la primavera. També van deixar enrere el crit del gall fer, els salts dels isards sobre els roquissars, les esquelles de les vaques i els ramats, les mandroses campanes del Roser i Sant Miquel que cridaven a oració, a gaudi o a dol.

Van deixar l'agricultura i la ramaderia i uns es van ennegrir de lignit a la conca minera, altres envelliren al compàs de la sirena de la fàbrica i l'anar i venir de les llençadores, els que quedaven van emigrar més avall, cap a vora el mar on la gent és més senyora.

Aquells que un dia van ser nens es van fer molt vells o ja es miren aquesta nit des de més enllà de l'Orient d'on venen els Reis. Es van casar, van tenir fills i néts...

A un d'aquests néts li han anat bé les coses i ara amb la crisi està pensant seriosament la possibilitat de permetre's un somni. Fa anys que vol abandonar el brogit. Aquesta nit màgica l'ha vist més clar: demanarà als Reis -es comprarà- una casa al poble on els seus passats havien fet marges de pedra seca per aplanar el terreny rocós i convertir-lo en hort. On havien guardat els ramats, portant-los els mesos de bon temps fins a dalt als Cortils. On havien passat inigualables històries de contrabandistes i maquis que el seu pare les havia sentit a l'avi i ell n'escoltava la primera part cada nit abans d'adormir-se...

M'han dit que la casa escollida podria molt ben ser cal Coromines, perquè el carro hi fa guàrdia davant les parets descobertes de teulada i espera impassible qualsevol destí.



4 de gener del 2009

Tres notícies clericals

El físic Jorge Wagensberg

Primera. El 14 de desembre, Lluís Tollar i Puig (Puig-reig, 1975), va ser ordenat sacerdot pel bisbe Traserra a la catedral de Solsona. És llicenciat en Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2003 va ingressar al Seminari Interdiocesà de Barcelona i dos anys més tard va seguir els estudis al Seminario Filosófico Teológico Internazionale 'Giovanni Paolo II' de Roma. Primera destinació: vicari a la parròquia de Súria, on fins ara servia com a diaca.


Segona. El fill de l'advocat berguedà Joan Güell, Joan Güell i Cardona, secretari del consell d'administració d'Iberpotash de Súria, ha estat admès aquest estiu passat pel bisbe Traserra com a candidat a diaca permanent. Güell és, juntament amb la seva esposa, Núria Companyó, delegat de Pastoral Familiar del bisbat. Actualment compagina aquesta tasca amb l'activitat professional a Iberpotash i els estudis de teologia.

El diaconat és una orde del cristianisme antic, desapareguda a l'edat mitjana i recuparada per concili Vaticà II. El primer diaca permanent de l'estat fou ordenat a Barcelona el 1980. El bisbe Traserra ha introduït aquesta pràctica al bisbat de Solsona. El diaca permanent és un grau obert als homes casats que té la missió d'ajudar el bisbe i els preveres en les tasques litúrgiques, de predicació i de caritat fraterna.


Tercera. El físic Jorge Wagensberg, que fa estades i fins ha datat algun llibre a Graugés, té un dubte teològic: "L'eternitat és una gran vanitat. No necessito que em venguin el més enllà. La meva vida quotidiana ja està prou plena. [A més ciència menys religió?] No es pot dir això, Per alguns és veritat, pr altres no, Jo crec que hi ha coses de la mística i la religió que fins i tot són necessàries per a la ciència. Perquè no pots fer ciència sense intuïcions. Una intuïció és com una veritat revelada. El que passa és que, després, l'investigador hi aplica el mètode científic. Però en aquest punt a mi hi ha una hipòtesi fonamental que no sé com resoldre. [Sobre religió?] Sobre teologia. Déu, tal com el definim, no pot ser alhora omnipotent i bo. N'hi ha prou de mirar les portades dels diaris. Aquí hi ha una contradicció que no tinc manera de resoldre". (Entrevista a l'Avui d'avui; 3.1.09).

Està bé que els savis parlin de religió. No és primera vegada que el físic ho fa. En una iniciativa de la revista Foc Nou recollida al llibre Cartes creuades (Mediterrània, 1999) hi va haver un interessanat diàleg a dos entre un creient i un agnòstic on van participar entre altres el bisbe Carrera i el polític Joan Raventós, el físic i poeta David Jou i el físic Jorge Wagensberg, els filòsofs Francesc Torralba i Xavier Ruber de Ventós i el teòleg Josep M Rovira Belloso i el filòsof Eugenio Trías. Llibre interessant, amb pròleg del benedictí Evangelista Vilanova i epíleg del filósof Norbert Bilbeny.