3 de febrer del 2008

Contra els bisbes

Set apunts motivats per la nota de deu punts o decàleg dels bisbes espanyols.

1. El portaveu dels bisbes espanyols i des fa poc bisbe auxiliar de Madrid, monsenyor Martínez Camino, explica en roda de premsa la nota de 10 punts de la Comisión Permamente de la Conferencia Episcopal Española ante las eleciones generales de 2008 (document del dimecres 30 de gener).
Sobre l'encara jesuïta Martínez Camino, escriu Josep Martí Gómez va ser a la universitat de Comillas i va marxar disgustat en considerar que el claustre dels jesuïtes era liberal en excés. Va voler anar com a professor a la Gregoriana , a Roma, però no li van acceptar les seves condicions. Se'n va anar a la trapa, on sols va aguantar un any. La vida a la trapa és dura i allà es parla poc o res. Els seu últim itinerari l'ha portat com a sacerdot a un col·legi universitari regit per monges. Vida de jesuïta fa temps que no en fa. És un home orgullós i dur de temperament. Intel·ligent, però no tant com ell creu o li han fet creure. Ambiciós i molt, molt, molt de dretes. (...) Em pregunto: qui ha protegir Martínez Camino, que a més de bisbe és portaveu de la Conferència Episcopal española? Ha estat el cardenal Cañizares. Es van conèixer quan Martínez Camino va deixar la trapa i amb´dós van coincidir en la seva crítica als sectors progressistes de l'Església i a la política socialista.

2. El punt 8 del "decàleg" dels bisbes espanyols diu literament: El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo. Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político.

3. Els bisbes de la Tarraconense, reunits a Vic
els dies 31 de gener i 1 de febrer, contesten tímidament la nota de la permanent dels bisbes espanyols en el primer punt del seu comunicat: Amb motiu de les properes eleccions generals, i després de considerar la Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola del dia 30 de gener de 2008, els bisbes de Catalunya desitgen que l'esmentada Nota no sigui interpretada com una limitació de la llibertat d'opció política sinó com uns principis orientatius que ajudin el discerniment moral perquè els ciutadans puguin votar en consciència.

4.
El bisbe d'Urgell (no de la Seu d'Urgell, com diu la nota de Catalunya Ràdio que copio) té tanta imaginació que creu que el punt 8 del decàleg de la permanent dels bisbes espanyols no es refereix a ETA: En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", el bisbe de la Seu d'Urgell i copríncep d'Andorra, Joan Enric Vives, ha dit que "no és veritat" que la Conferència Episcopal demani el vot pel PP en la seva última nota, i lamenta que la premsa hagi interpretat el text "interessadament". "Era un moment que, per dir-ho d'alguna manera, escolti, millor no digue'm massa perquè diguis el que diguis serem malinterpretats", ha afirmat Vives, convençut que s'ha fet "una simplificació molt gran" d'una nota de deu punts que més enllà del terrorisme parla dels pobres, dels nens explotats o objecte d'abusos, o de les dones. El bisbe de la Seu d'Urgell ha insistit que la nota "no està feta per la confrontació, sinó perquè la gent pugui tenir uns criteris" i, en aquest punt, ha remarcat que el text no parla d'ETA, sinó del terrorisme en general. "Quin esverament que hi ha! Però si això no és el que diu. Per què el PSOE s'ha de sentir aquí al·ludit? Ja s'espavilarà. Que se senti al·ludit qui ho cregui. Nosaltres el que diem és: escolteu els cristians en aquest tema del terrorisme que fa patir tant i tant, i de tots els tipus de terrorisme, no s'oblidi, doncs això val per aquí i val per a tot arreu. Que s'ha de buscar una sortida a aquesta societat? És clar que sí", ha argumentat.


5. L'atzar em porta a la sala d'exposicions de cal Balaguer del Porxo, de Súria, on
aquests dieshi ha l'exposició Pere Casaldàliga. Una veu compromesa. Llegeixo a Crònica de Súria que la va inaugurar el rector de Berga, Mn. Josep M. Santcliments, amb una conferència.

6. Les meves causes són la causa indígena, la causa dels 'sense terra', la causa del poble negre, la causa de la Pàtria Gran, d'una església de diàleg, de suport als pobres, l'ecumenisme (...) Pere Casaldàliga.


7. Avui, diumenge, solemnitat de la dedicació de basílica de Montserrat, l'abat Josep M. Soler ha dit a l'homilia: El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui nocomparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del conciliVaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual, amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.

26 de gener del 2008

Pep Bernadas, Josep M. Ballarín i Jaume Farguell a BCN

La missa de Mn. Ballarín a Gósol,
diumenge
passat. Foto: BNG


El Sàhara avui, més enllà dels mites
Altaïr

Gran Via 616, BCN. Tel 93 342 71 70

Dimarts, 5 de febrer, a dos quarts de 8 del vespre

Presentació del núm 51 de la revista Altaïr. El polítòleg Dr. Manuel Julivert, professor emèrit de l'UB, i el Pep Bernadas, gironellenc, antropòleg i fundador d'Altaïr, parlaran sobre la formació del paisatge del desert, la seva prehistòria, l'evolució de les societats nòmades, la vida en els grans oasis, els conflictes polítics i molts altres aspectes de la realitat sahariana.


El Berguedà, ressons europeus

Òmnium Cultural

Diputació 276, pral; BCN. Tel 93 319 80 50

Dimecres, 6 de febrer, a les 7 del vespre

Dins de la sèrie de conferències Els dijous de l'Òmium, presentació del llibre de Jaume Farguell que recull les col·laboracions al diari Regió7. Són impressions escrites pel polític i filòsof berguedà a rel dels seus viatges europeus. A més de l'autor, Jaume Farguell, exalcalde de Berga i actualment president del Casal d'Europa del Bergueda, parlarà Mn. Josep M. Ballarín, escriptor, ninotaire i vicari de Gósol.

19 de gener del 2008

Peter-Hans Kolvenbach, Adolfo Nicolás, el Pep Graus i la Xina

Per a engrandir la infografia, cal clicar-hi a sobre


Aquesta tarda he llegit a Le Monde:
Avui dissabte, els jesuïtes han escollit el seu superior, l'espanyol Adolfo Nicolás, en el transcurs d'un conclave a porta tancada, manera com s'elegeix el nou "papa negre" de l'orde catòlic, el més important, reputat per a la seva influència, el seu prestigi però també el seu caràcter polèmic. Amb 71 anys d'edat, el Sr. Nicolás dirigia les activitats del seu orde a l'Est d'Àsia i a Oceania des de 2004. És a Extrem-Orient, que ha exercit la major part del seu ministeri des de la seva ordenació a Tòquio el 1967. Els jesuïtes han anunciat que el Sr. Nicolás havia estat escollit per succeir el sacerdot neerlandès Peter-Hans Kolvenbach, que ha estat autoritzat pel papa Benet XVI a dimitir de les seves funcions al capdavant de la Companyia de Jesús. -(Reuters)
Entre altres informacions, el rotatiu esquerrà de la laica França inclou el mapa que he copiat al principi, una infografia sobre la presència dels jesuïtes al món. M'ha cridat l'atenció el fet que les ordes religioses, entre elles els jesuïtes, són il·legals a la Xina.
Gent tota igual, de faccions estrafetes i paraules amb la lletra ela omnipresent, els xinesos. Gent estranya, els xinesos: volen que el meu veí Pep Graus hi faci negocis immobiliaris i no volen que els jesuïtes hi fundin cap establiment educatiu. Els xinesos són molts, tots iguals, però també n'hi deu haver algun de savi. Immobiliàries sí / jesuïtes, no. Quan el xino savi s'adoni de la barrabassada, segur que rectificarà. Encara que sigui sense pressa, xino-xano.

10 de gener del 2008

El Mingu i el Rosendu, de la TV Comarcal del Berguedà

El Mingu i el Rosendu. Foto: BNG

Hi ha un humor intel·ligent i un altre de tan poca volada que sembla fruit de l'aletejar d'una gallina. Hi ha l'humor del Joan Capri, el del Jaume Perich i el del Cesc. Però també hi ha el de l'Eugenio, el de los Morancos i el del Peix de l'eix del greix, de títols tan escaients per a una emissora berguedana com El asesino anda suelto, Hijos con apellido distinto i Madre no hay más que una (que deu ser "E'paña, su lengua y su imperio").
En la línia del Capri, el Perich o el Cesc,
la TV Comarcal del Berguedà ofereix l'espai del Mingu i el Rosendu, que si puc mai no em perdo just a l'hora de sopar. A través d'aquest breu programa sé més coses de l'actualitat local que no pas mirant o escoltant les notícies o llegint la premsa, sigui gratuïta o de pagament. Això és possible perquè el Mingu i el Rosendu, dos entranyables jubilats, estan atents a allò que passa, als fets i les persones, i ho expliquen amb el punt exacte de crítica per dir les coses que s'han de dir sense ferir. Si de mi depengués, l'any que ve els donaria el Premi a la Cultura Popular.

3 de gener del 2008

Quan 'El Periódico de Catalunya' i 'El País' atribuïen l'11M a ETA

La portada de l'edició especial de
'El País' esmentat per Vicent Partal


Vacances. Dies de lectures reposades amb possibilitat de contrastar opinions. Les motivades per l'especial de 'Capçalera', del Col·legi de Periodistes de Catalunya, per exemple. O sigui, per comprovar que allà on l'editor de Vilaweb sent vergonya per com s'ha passat l'òrgan dels periodistes catalans col·legiats l'antic diputat d'Iniciativa hi veu una publicació exemplar que ajuda a entendre les relacions entre política i mitjans de comunicació. Com si diguéssim que Partal o Riera, un dels dos, ens dóna gat per llebre. En això pensava aquesta tarda mentre rere la finestra, i ja era hora,
la meteorologia ens regalava una diada plujosa de gener.
----------------------------------------------------
.


a) Blog del Vicent Partal

Col·legi de Periodistes: quina vergonya!

dimecres, 19 de desembre de 2007 | 19:01h

M'arriba l'exemplar mensual de la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes. Un dels problemes que té el col·legi és la percepció pública que es tracta d'una institució molt pro-socialista. Molt pro-PSC o directament controlada pel PSC. I sovint s'hi nota i molt. Aquesta vegada, però, s'han passat.

En companyia de la revista envien un suplement. No recorde que mai abans hagen fet un suplement. I aquest suplement és un "Dossier Especial 11 M" que porta per títol "Història d'una conspiració" i que intenta denunciar els mitjans de l'extrema dreta espanyola i el PP per haver insistint tant i tant en la teoria segona la qual era ETA i no al Qaeda l'autora dels atemptats de l'11M.

No tinc cap possibilitat que se'm confonga amb un fan de la Cope o d'El Mundo però aquesta publicació especial, a dos mesos d'unes eleccions em fa una olor a pamflet ideològic a favor del PSOE que no puc ni llegir-la. No sé si el que diu hi té interès però em negue a llegir-la més enllà d'una mirada transversal que he fet. Em sembla un instrument barroer de propaganda partidista emparat sota el nom del Col·legi que mai l'hauria d'haver repartit. Entre altres coses perquè curiosament només ataca els errors, pitjor que errors, de la Cope i companyia. Però no diu res dels errors dels mitjans pro-socialistes. Per exemple hi ha una secció que es diu "visita a l'hemeroteca" on hi manquen dues portades que cal recordar una vegada i una altra. Que són les d'El País i El Periódico de l'11M a la vesprada, en les dues quals s'acusava a ETA de ser autor de l'atemptat. Portades que, per cert, són gairebé impossibles de trobar avui en dia.

Que la critica "professional" només s'exercisca contra els mitjans del PP li treu tota la credibilitat i embruta la presumpta independència del Col·legi.

b) Article d'Ignasi Riera


Diari 'Avui' 2.1.08


Conspiracions
Ignasi Riera / Escriptor

Suplement exemplar de 'Capçalera', del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Dossier especial 11-M. Història d'una conspiració. Ajuda a entendre les relacions entre política i mitjans de comunicació. Si en la conspiració per fer fora Felipe González Luis M. Ansón reconeix que "fue necesario poner en riesgo al Estado para acabar con Felipe González", en l'intent per manipular la investigació i el judici de l'11-M, tan terrible, fan pinya per conspirar El Mundo, de Pedro J. Ramírez i la COPE, del cardenal Rouco Varela i de Jiménez Losantos, sempre sota el mandat en l'ombra de J.M. Aznar i dels seus escolanets. Una de les diferències entre les dues conspiracions és l'actitud en contra del diari Abc. Ho explica Pablo Sebastián: "Pedro J. ha volgut repetir l'espectacle però aquest cop no hi havia res al darrere".

No és menor el paper de Rouco Varela, a qui Enric Sopena definia, abans de la concentració de diumenge a favor de la família cristiana (?), com "més guru de FAES que cardenal de Madrid". Fa ben pocs dies, i en un acte públic, deia Pedro J. Ramírez: "Sin la COPE -milagro y logro de la Conferencia Espiscopal, que ha tenido la visión empresarial y la voluntad política de dar la batalla de la radio- la situación de la radio sería como la de la televisión: una situación de absoluto dominio progubernamental, de absoluto dominio de la izquierda". ¿No seria bo, abans del 9-M-2008, saber qui està disposat a cedir els seus vots als membres de la conspiració, tan ben estudiada en aquest dossier? ¿I no té sentit la pregunta, reiterada, de per què els bisbes catalans continuen en el si de la Conferència Episcopal Espanyola?




25 de desembre del 2007

Bon Nadal



Nadal
Jacint Verdaguer

A l'hora en que s'es desclosa,
Jericó, ta blanca rosa,
lo cel obría son cor,
y com gota de rosada
sobre la terra assecada
dexa ploure'l Salvador.

¡Oh! Miràulo a l'Establía,
en los braços de María,
test gentil d'aquella Flor:
sa cara que n'es d'hermosa!
ses galtetes són de rosa,
son cabell es un fil d'or.

Somriuli una nova Estrella,
los arbres trauen poncella,
les nadales trauen flor,
y, saltant entre les branques,
canten les tórtores blanques
sa glosa de més dolçor.

Los Angels a voladuries
hi barregen ses cantúries
puntejant ses arpes d'or:
Gloria a Deu en les altures;
adorèm oh criatures,
adorèm al Criador.

21 de desembre del 2007

Pedagògica

Últim dia d'escola abans de les vacances.
Uf!
Informe Bofill, informe PISA.
Reinstauració de les notes.
Diu que hi haurà vaga al febrer.
Penjo la reflexió que avui ha escrit el filòsof Josep Montserrat i Torrents, de Gósol:

TORNEN LES NOTES ESCOLARS

Gran esverament al galliner pedagògic. Els que manen han decidit tornar a la vella pràctica de l'avaluació dels alumnes de primària per mitjà de notes numèriques.* Els pedagogs refractaris a aquesta mesura haurien de procedir a una severa autocrítica, car són ells els responsables del desgavell de l'educació en els darrers vint-i-cinc anys, aplicant un pretès progressisme pedagògic que no era res més que un poti-poti de romanticisme rousseonià i de llibertarisme rescalfat, oblidats del seny reposat de l'escola nova des de Pestalozzi fins a la seva extinció en la postguerra.

*Crec que les notes són a l'eso (llegiu essa sonora i u, 'sisplau') i a primària tornen les qualificacions Insuficient, Suficient, Bé, Notable i Excel·lent. Aclarit això, la qualificació de l'escrit del Pep Montserrat és Excel·lent.

17 de desembre del 2007

Martín de Riquer

Guillem de Berguedà

Sobre Martín de Riquer, preceptor del rei d'Espanya i autor de la transcripció de referència de l'obra poètica de Guillem de Berguedà, avui l'Enric Vila ofereix al seu blog, http://www.salvadorsostres.com/, del qual sóc assidu, unes ratlles impagables del dietari de Néstor Luján:

Dietari de Néstor Luján. Biblioteca de Catalunya, Fons Néstor Luján.
21.3.1947

(...) Esto me recuerda que hace dos años hablando yo de música con Martín de Riquer le elogié la música de camera y él me respondió:
- La odio... afemina el animo.
Y decía que le agradaba el coñac tres ceros de la casa Osborne –que es el peor y más bronco- porque no era blando ni perfumado. Lo encontraba duro y guerrero, seguramente patriótico.
Pero si Santamarina es de buena fe [es refereix a Luys de Santamarina, falangista que anava amb la pistola per la redacció de Solidaridad Nacional], Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza. Cuando la Guerra Civil quedó en Barcelona y fue profesor de la Escuela de Guerra roja y muchos le recuerdan haberle visto pasear por Barcelona con pistolón al cinto. Llegó el momento de ir al frente y bien pronto buscó el modo de quedarse emboscado. Para ello fue a visitar a Rovira y Virgili y le dijo que procurara que quedase en Barcelona porque estaba escribiendo una “Historia de Cataluña”.
-La Historia de Cataluña se escribe –le respondió Rovira- se escribe ahora en el frente.
Como íntimamente es un cobarde se escondió, logró pasarse a la zona nacional y encontrar a través de Xavier Salas y Masoliver un cargo en Propaganda y se dedicó a organizar discursos por los pueblos ocupados. Al acabar la guerra tuvo la desgracia de perder un brazo al entrar en un pueblo y ello, bien negociado, le ha valido una seria de cargos entre ellos el de auxiliar de Literatura de la Universidad. Antes de la guerra no era ni bachiller. Es un tipo cararedondo, manco de brazo derecho, que lo lleva articulado de madera, pálido de cara, brusco en el hablar y en los movimientos, fatuo, desenfadado, muy amigo de comer y beber, aunque sin refinamiento y muy hábil en tratar y embaucar a los ignorantes, entre los que se encuentra como figura majestuosa, el gordo y sentimental doctor Castro, decano de la Facultad de Filosofía, que tiene una almita de mariposa, lírica y voladora, y una ignorancia maciza, solemne, abovedada, donde revuela insignificantemente esta alma lírica.(...)

I ja que parlem de Martín de Riquer, aquí va una altra perla que va signar el Ramon Barnils ("Operació borbonalla"; El Temps, núm. 413, 18 de maig del 1992)

Així, per acord entre el comte Juan de Barcelona i el dictador general Franco, entre els professors de llur hereu i després legal -i més legal del segon que no pas del primer, lleis en mà- successor l'actual Juan Carlos I, hi trobem situat l'eminent Martí de Riquer: Ex Combatiente del Tercio Nuestra Señora de Montserrat, Cavallero Mutilado i màxima autoritat en literatura medieval catalana, occitana i demana; que després l'alumne se li hagi dedicat preferentment a córrer a motor, a vela i demana no diu res contra Riquer; de pitjors en deu haver tingut -això ho suposem, tot i haver-li sentit el català que ens administra amb puntualitat decennal.






6 de desembre del 2007

La Portella

La Portella (desembre 2007). Foto BNG

Amb mil anys d'història a l'esquena, l'abadia de la Portella no ha perdut encara del tot l'aire senyorívol. Ara, del conjunt d'edificis, només l'església i el campanar resten dempeus. Els altres només són trossos de parets que s'aguanten fràgilment amb una dignitat que encara transmet l'esplendor d'altres temps.
El lloc ha viscut èpoques pròsperes i decadència, ha allotjat monjos, comtes, barons i abats, i ha sofert pestes, partides de bandolers i l'exclaustració que va suposar la davallada definitiva. Després els carlins hi van portar la Universitat de Cervera, va ser just cent anys abans que aquest país visqués la barbàrie d'una guerra entre germans. Acabada la guerra, més anys de ruïna i espoli.
Aquestes parets han resistit com un arbre de vella soca que no es resigna a morir. Si hi aneu a la tarda, quan el sol va marxant darrere l'absis romànic, veureu com els edificis enfosqueixen prenent un aire fantasmagòric. I com, al cap de poc, la Lluna surt per l'altra banda donant una lluminositat diferent a tot aquest paisatge solitari, feréstec i evocador.