6 de desembre del 2007

La Portella

La Portella (desembre 2007). Foto BNG

Amb mil anys d'història a l'esquena, l'abadia de la Portella no ha perdut encara del tot l'aire senyorívol. Ara, del conjunt d'edificis, només l'església i el campanar resten dempeus. Els altres només són trossos de parets que s'aguanten fràgilment amb una dignitat que encara transmet l'esplendor d'altres temps.
El lloc ha viscut èpoques pròsperes i decadència, ha allotjat monjos, comtes, barons i abats, i ha sofert pestes, partides de bandolers i l'exclaustració que va suposar la davallada definitiva. Després els carlins hi van portar la Universitat de Cervera, va ser just cent anys abans que aquest país visqués la barbàrie d'una guerra entre germans. Acabada la guerra, més anys de ruïna i espoli.
Aquestes parets han resistit com un arbre de vella soca que no es resigna a morir. Si hi aneu a la tarda, quan el sol va marxant darrere l'absis romànic, veureu com els edificis enfosqueixen prenent un aire fantasmagòric. I com, al cap de poc, la Lluna surt per l'altra banda donant una lluminositat diferent a tot aquest paisatge solitari, feréstec i evocador.

25 de novembre del 2007

Jordi Romero elaborarà el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal d'Avià

Em diuen que l'Ajuntament d'Avià ha escollit l'equip de l'arquitecte Jordi Romero per a elaborar el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM).

M'expliquen -jo no hi entenc res- que Jordi Romero té experiència en l'àmbit municipal, doncs ha tingut càrrecs a Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Gramanet i Sant Just Desvern, on devia coincidir amb Anna Hernàndez i Bonancia, esposa actual del President.


Afegeixen que Jordi Romero ha fet projectes d'habitatges, rehabilitacions, escoles públiques (Ceips), jardins, biblioteques, teatres municipals... fins i tot l'edifici de la Guàrdia Urbana del districte de Gràcia de BCN. Però també parcs, zones verdes, centres històrics i un munt d'actuacions que inclou l'estació i l'entorn dels Ferrocarrils Catalans de Terrassa. I encara el Pla d'Ordenació Plurimunicipal de la Cerdanya, estudi d'accessibilitat i mobilitat a Pedralbes (BCN), Regulació de Sòl no Urbanitzable a l'Escala, el Catàleg del Patrimoni Històric d'uns quants barris de BCN per encàrrec del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i un llarg etcètera que té com a projectes estrella els plans generals de Lleida i Donosti.


-Què et sembla? -em demana l'interlocutor.


Li responc que considero molt plausible que es vulgui posar fi al desori urbanístic d'Avià i que s'encomanin les regnes de la tasca a un equip liderat per un arquitecte tan qualificat.


Comento aquestes coses amb una persona entesa i en sentir-les sembla que reflexioni en veu alta: "El Romero és molt bo, però el desgavell urbanístic d'Avià només es pot ordenar fent miracles".
Doncs esperem el miracle.

18 de novembre del 2007

Dinar d'homenatge a Mn. Climent

Mn Climent Forner i Mn. Jesús Huguet
al dinar de Gaià. Foto: BNG

Ahir (17.11.07) al restaurant de Gaià hi va haver un dinar sorpresa en homenatge a Mn. Climent Forner amb motiu dels seus vuitanta anys. El van convocar els integrants del 'Grup de Viver', que tenen cura de la redacció de la Biblioteca d'Escriptors dels Berguedà, que edita l'Albí, de Jaume Huch.
Entre els presents hi havia Mn. Enric Bartrina, arxiver diocesà de Solsona; J. Tomàs Cabot, periodista científic i novel·lista manresà; Isidor Cònsul, crític literari, estudiós de Verdaguer i editor de Proa; Mn. Joan García, militar
jubilat i capellà (no sé si jubilat) i escriptor; Quirze Grifell, autor d'un llibre sobre Anna Murià, col·laborador del programa de Catalunya Ràdio 'El mínim esforç' (de Jordi Vendrell i Ramon Barnils), col·laborador també de Regió7; Mn. Jesús Huguet, col·laborador de 'El Pregó' on publica, amb un llenguatge molt acurat, articles breus sobre fets d'actualitat religiosa o política, també autor de Encara ens hem de confessar? (Montserrat, 1983) i Cap a on va la catequesi (Madrid, 1983) i coautor dels llibres de catequesi Caminem amb Jesús, darrerament ha publicat dues pàgines centrals al Full Diocesà sobre, respectivament, el cardenal Tarancón i Mn. Climent Forner; Martí Just, músic berguedà resident a Navàs que acaba de publicar el llibre de poesia 52 salms; Jordi Lladó, especialista en Ramon Vinyes, autor de Ramon Vinyes: un home de lletres entre Barcelona i el Carib, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat; Mn. Jordi Mas Antó, l'amic canonge de Mn. Climent; i així fins a unes cinquanta persones. Entre els convidats que van excusar l'absència hi havia Màrius Sampere (poeta) , David Jou (poeta i científic), Àlex Susanna (editor) , Mn. Josep Perarnau (director de l'Arxiu de textos catalans antics, especialista en Arnau de Vilanova i Ramon Llull), Joan Ferrer (biblista, va ser col·laborador de Joan Coromines) i Lluís Calderer (poeta i crític literari).
Com és de suposar, el dinar va ser emotiu, amb parlaments i poesia. Mn Climent va ser la diana de totes les lloances, destacant-se el fet que la crítica el menysté pel fet d'escriure poesia de temàtica religiosa. Mn. Huguet va fer notar que en un acte així hi hauria hagut, de ser encara viu, el bisbe Deig (i de fet no n'hi havia cap, de bisbe).
L'editor Jaume Huch va dir que ja és a punt de sortit l'obra completa de Mn. Climent en un sol volum, Preneu-m'ho tot, deixeu-me la Paraula (Poesia 1945 -2007). I que s'ha constituït la comissió organitzadora de l'Any Climent Forner 2007 - 08 per tal de celebrar com cal l'efemèride dels vuitanta anys del màxim poeta vivent de la Catalunya interior. Els seus membres són: Carme Barniol, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Berga; Josep Oliva, id. de Navàs; Isabel Serra, id. de Viver i Serrateix; i Montserrat Altarriba (Sallent), Josep M. Badia (Navàs), Jaume Huch (Berga), Joaquim Pujolar ( Navàs) i Joan Tuneu (Gironella).
...I entre tanta gent de lletra menuda, mentre Mn. Climent recitava amb declamació digna del més selecte auditori la primera poesia que va escriure, Melangia panoràmica (1947), i després Picapedrer de mots,
el sol es ponia lentament pel cantó de Castelladral.






13 de novembre del 2007

La pega de mossèn Climent Forner

Mn. Climent a l'ermita de Sant Sebastià,
on començà la 'revolta dels Vigatans',
amb la plana de Vic al fons (any 2005). Foto: BNG.


Va fer 80 anys el passat 31 d'octubre i no n'han dit res, em sembla, ni TV3, ni l'Avui, ni ... sort que el Quirze Grifell va tenir l'encert de felicitar-lo al Regió7 el mateix dia. No n'han dit res perquè el fill de la Lola de ca la Guillema té una pega:
"La pega de mossèn Climent, que l'ha portat, per part de la crítica literària anomenada progressista, a un oblit i preterició tan injustos com incomprensibles, és la de ser un poeta creient, més que no pas religiós, que escriu sempre des de la fe" (Jesús Huguet a Full Diocesà; 11.11.07).

10 de novembre del 2007

16.000 ceps a les Cots de Serrateix

Capvespre al monestir de Serrateix. Foto: BNG

Rebo el Montbordó núm 32 (octubre del 2007), del Patronat d'Amics de Serrateix. Articles interessants sobre els trenta anys del Patronat, inventari de barraques, records, informacions, òbits, cuina... Un anuari amb curiositats, amè i interessant, sobretot molt digne. Copio un fragment d'Isidre Soler (pàg 27), exemple de literatura memoralística, gènere predominant en aquesta publicació per altra banda ben plena de vida :

Les Cots, la propietat que jo conec més perquè hi havia intervingut des de l'any 1931 fins al 1983. Les propietàries eren Lola i Mercedes Masnou, cultivaven aquell pla de vinya de 16.000 ceps a jornal, i feien moltes altres feines de la casa. En tants anys havia fet tota classe de treballs i em cuidava de moltes altres coses de la casa. Elles estaven a Manresa, dues germanes solteres; l'estiu el passaven molt a la finca de les Cots amb la seva criada. Però es van anar fent grans, com passa a tothom, i ja no pujaven tant, i a l'hivern mai, i va arribar el dia en què ja no podien viure a la finca, ja de grans i faltades de salut, però elles sempre pensant en les Cots. Van arribar cada setmana cartes dient: "Isidre, cuida de la casa, del bosc, de les collites, dels masovers, dels parcers, de la verema, del premsar, de les parts de gra, de les tales del bosc, com si fos teu. Les claus de casa ja les tens, allà al clauer hi trobaràs tota la resta de claus (...).

14 d’octubre del 2007

Un monjo de Montserrat a l'escola pública

El germà Gabriel signant al Llibre d'Or del col·legi

El germà Gabriel (Jaume Soler), benedictí de l’abadia de Montserrat, va venir el dia 11 al matí al CEIP Sant Joan de Berga, l'escola on jo treballo. El germà Gabriel, de vint-i-set anys, llicenciat en ciències polítiques, fa quatre anys que és al monestir de Montserrat. És de la família del cafè Cal Negre, els Villegas, per part de mare.

La vinguda a l'escola es deu al fet que ell havia manifestat el seu interès en tornar-la a veure, perquè és on va estudiar fins a vuitè de l’antiga EGB. La visita es va dur a terme aprofitant una estada de pocs dies a Berga.

Què va fer el germà Gabriel en una escola pública? Doncs d'entrada va saludar tot el professorat que es va trobar pel camí, alguns coneguts (més aviat algunes conegudes) per ser de Berga, fins i tot dues senyoretes que li havien fet classe -una d'anglès i l'altra de socials. Després va fer un recorregut per les instal·lacions, manifestant que les trobava més petites que quan era alumne «Aquest pati em semblava immens, i aquestes columnes...»

Acabat el pati va anar a la classe de tercer, que són dues, però les van ajuntar perquè el germà Gabriel no hagués de repetir la sessió. És el curs de l'escola que cada any fa una visita pedagògica (abans se'n deia excursió) a Montserrat. Els va explicar per què es va fer monjo i aspectes de la vida monacal i de l’escolania. Els nens el van escoltar durant prop d'una hora amb molt d'interès, tot i que ells eren de l'escola pública i ell els parlava de coses trasncendents, com com Déu i la fe. Va respondre a les seves preguntes, moltes preguntes. Fins i tot, davant la insistència de la mainada, que a classe de música havien escoltat una peça del Llibre Vermell, va cantar un breu Kyrie gregorià. Van anar passant els minuts i es va haver de donar per acabada la sessió perquè havia de marxar. Abans de fer-ho, va signar al Llibre d’Or del centre, on va escriure una citació d'un monjo antic -el nom és escrit allà, però la cal·ligrafia no és el fort del germà Gabriel. Diu, la frase, que «el Regne del Cel és la pau a l’ànima i el coneixement del món». Va estar-s'ho pensat una mica, al final la va explicar: «En el meu cas, el segon aspecte, el de coneixement del món, va començar en aquesta escola». I va marxar per la porta -el frare de Montserrat va marxar per la porta de l'escola pública- perquè havia d'anar al CES o com es digui l'institut dels barracons on té una germana a primer d'ESO i una professora havia estudiat amb ell. Quan hi va arribar, la seva germana ja l'esperava.

El dijous a la tarda, tornant cap a la feina, vaig tenir una idea genial: traient-ne això de "Regne del Cel", perquè és una escola pública, podríem aprofitar la frase i fer-ne el lema: «Pau a l'ànima i coneixement del món».


9 d’octubre del 2007

Quim Monzó a Frankfurt

Després de llegir el peculiar discurs del Quim Monzó a Frankfurt, he corregut a buscar un exemplar de l'Avui per veure quan va sortir, el diari, per primera vegada: Any XXXII. Aquell primer número amb la vaga explicada per mossèn Subirà i el ninot del Cesc 'Així ara ja només ens falta l'Estaut' (cita de memòria) el vaig rebre a Canàries, on feia el servei militar. També rebia la revista Canigó on, un dia d'aquells, el Quim Monzó va publicar-hi una portada amb una caricatura del Suàrez amb la inscripció 'Reformil'. El cas és que la portada va caure a mans d'un 'mando', de qui he oblidat el nom i la graduació, i en saber que jo n'era el propietari em va aconsellar que abandonés segons quines lectures 'porque todavía, a vuestra edad, no estais preparados'.
Trenta-dos anys després, per edat suposo que ja preparat per a tota classe de lectures, he llegit, deia, el discurs - conte del Monzó. Que m'ha fet venir ganes de mirar pel 33 l'obertura de la Fira. Que ha estat una sort, perquè he pogut escoltar en directe la versió que el saxofonista Llibert Fortuny, fill de Gósol, ha fet del Ball de l'Àliga.

22 de setembre del 2007

Retrat d'Enric Vila: mossèn Ballarín

El president Maragall i mossèn Ballarín a Gósol (13.7.06)
Foto: BNG


De l'Enric Vila trobo a faltar les entrevistes a l'última pàgina de l'Avui, desaparegudes amb el nou disseny. De fa un temps, però, no em perdo cap dels escrits del seu Dietari a destemps. Hi vaig a través de la webblog del Salvador Sostres, que acull, a més de les d'Enric Vila, col·laboracions de Miquel Colomer, Maria Vila, Raül Alcón, Jordi de la Torre, Àstrid Bierge, Otger Miralles, Marga Colomer i Ferran Caballero. La weblog del Sostres és un espai literari de qualitat, on l'excés i la polèmica s'hi donen la mà en un ambient que no defuig cap de les bestieses més forassenyades mentre no sigui la vulgaritat.

Sempre m'ha sorprès, o no, que molts dels capellans que conec són lectors assidus del Sostres. Coincideixen tots en valorar d'excel·lent la seva prosa i hi ha diversitat d'opinions a l'hora d'interpretar si allò que explica, aquells embolics sentimentals i familiars, aquells viatges i àpats, són realitat o ficció literària. Ho fa molt bé i de vegades 'hi toca' -em va dir l'altre dia un mossèn. Fruit d'aquesta admiració clerical deu ser que en una web de capellans progres, Església Plural, hi havia hagut la secció 'El millor Sostres'.

Tornant a l'Enric Vila, crec que ara està escrivint un llibre sobre els presidents Pujol i Maragall. En el marc d'aquest treball -és una suposició meva- va venir a Berga i es va entrevistar amb mossèn Ballarín. L'escrit que va publicar després d'aquesta trobada és l'afinat retrat que copio al final.

No cal dir que espero córrer a comprar el llibre i anar de dret a les pàgines on l'Enric Vila explicarà la influència que en els dos honorables va tenir el capellà de la Nou mossèn Pere Llumà, de les Escoles Virtèlia.

------------------------------------------------------
Retallo i enganxo l'article del blog Dietari a destemps
d'Enric Vila
http://www.enricvila.cat/?p=270
-------------------

MOSSÈN BALLARÍN

09.09.07

Cita amb Mossèn ballarín, a Berga. Quedem a les quatre. A l’hora aquesta sol ficar-se al llit, es fa portar un cafè i es fuma un puro pertegàs: “Vaig estar sis anys malalt i em vaig acostumar a fer-ho tot al llit”, m’explicava amb aquella rialleta seva de nen entremaliat que tot ho escombra cap a casa. Com que havia quedat amb mi i jo no havia dinat encara, hem baixat al bar de sota. He demanat un plat combinat i ell s’ha pimpat, amb el cafè i el puro, una grapa. També m’ha ajudat amb el vi; no ha permès, de cap manera, que demanés una cocacola. El puro l’ha obert amb una navalla de pam, molt rústica, amb mànec de banya. Mentre me l’ensenyava, els enamorats de la taula del costat han deixat de besar-se i ens miraven encuriosits: una navalla, una boina i un bastó ja fan impressió fins i tot a Berga. Al cambrer li deia, cridant una mica perquè s’està quedant sord: “Ja teniu oli? L’última vegada només tenieu ketxup.” 87 anys i encara prou vitalitat per mantenir el personatge, no està gens malament. Les malalties, en segons quins caràcters, deixen aquestes inesgotables ganes de viure, i aquest record idealitzat del llit.

M’ha dit una frase que l’explica molt bé: “Si no et mous de casa, t’ho porten tot a domicili.” Tot i que hauria d’haver afegit que el principi és més vàlid si ets capellà i, com ell, has enterrat mig Catalunya. Quan li vaig demanar per parlar de Maragall i de Pujol em va dir: “Molt bé, però t’aviso que me’ls estimo a tots dos i no en diré mal.” És de frases amb més pa que formatge però sempre amb un fons de veritat polèmica, vibrant, entranyable. Encara en diu moltes, de manera que la tarda ha estat divertida i profitosa. Hem acabat al seu pis, o al de la senyora que viu amb ell, no sé com ho tenen negociat, enfonsats en uns sillons de cuir gastat, estovats per l’ús, la mar de còmodes. M’ha acomiadat a l’ascensor amb una salutació militar i el seu gos de tura, que es diu com ell i és un manyoc de rinxols gris perla, rondant-li els peus. Aleshores, quan s’ha posat ferms i he vist que el cos se li estirava sense gaires dificultats, m’ha semblat molt més jove. “Sort que vosaltres que seguiu (m’ha dit), jo ja només puc passar el testimoni”. No pateixi, mossèn: no ens els acabaran.

7 de setembre del 2007

Anna M. Guijarro, de la CUP de Berga


Ahir vaig veure el ple de l'Ajuntament de Berga, en directe, per la televisió. El tema estrella va ser, suposo, l'alçada d'una edificació de les Estaselles, que ha mogut enrenou. Aquest migdia hi he passat davant i fa mal als ulls, és com aquella paraula que esguerra el vers d'una poesia coherent: un nyap, per dir-ho a la manera dels socialistes berguedans. Sembla que propietaris, algun arquitecte i algun polític s'hagin posat d'acord en deixar aquesta enlairada teulada com a llegat de difícil solució. I arribats aquí vull citar-los el poeta JV Foix: "És molt més fàcil corregir o esquinçar un poema o una partitura, o esborrar o repintar una tela, que fer desaparèixer un edifici ineurítimic. Un edifici acusa, pels segles, l'obra mal reeixida. És un pecat de difícil redempció" (Lectura feta al Club dels Estats Units, de Sarrià, el 3 de març del 1933).

Jo no hi entenc, però em sembla que ahir el Juli ho va fer bé. No s'esvera, va al gra i té planta d'alcalde. El Camps: no sé, una mica estrany veure'l tan aferrissat en la defensa de l'
ordre antic. Al Boixader me'l mirava i me l'imaginava fent de metge, un bon metge. Del Saña, que ha tingut l'amabilitat d'escriure algun comentari en aquest bloc, no en tinc cap opinió perquè la fatalitat va voler que les seves intervencions em trobessin bevent un got d'aigua de la nevera (aigua de Torrent Senta), o consultant una frase al diari (frase de l'article del Sostres), o... Un altre dia m'hi fixaré més. El Natxo potser va pecar d'agressiu i segur que de poca estabilitat aguantant el micro. Ara bé, si hagués de donar un premi, una matrícula, la donaria a l'Anna Guijarro. Aquesta noia es comporta al ple de la mateixxa manera que l'aigua surt de la prospecció de Torrent Senta. És el futur, la Beth de la política municipal berguedana (les 2 són del 81). Sentir-la és com si de cop la cosa pública tingués ànima.

L'Anna, el 20 de juliol va anotar al seu blog "Era el meu primer ple com a regidora de la CUP i la veritat és que estava força nerviosa". L'escrit, amb aquesta frase d'una sinceritat tan aclaparadora, acabava: "Vàrem ser coherents amb el nostre programa electoral, vàrem fer propostes i vàrem aconseguir fer un pas endavant cap a una gestió més transparent dels diners públics". Tan clar i net, tan nou i esperançador que... '
Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels'!