22 d’agost del 2007

'Dietari' publicat a "L'Erol" d'estiu

Portada de L'Erol núm 93



Publicat a L'Erol núm 93. Estiu del 2007

DIETARI

2 de febrer del 1939. La Candelera segons mossèn Armengou

2 de febrer. «La Mare de Déu de Candeler, segon dia de febrer, i Sant Blai el tercer; endevinau quin mes é» és una dita popular de Bagà, on hem passat camí de la font de la Dou del Bastareny. Aquests dies la cascada ofereix l’hivernal aspecte de candeler, en l’accepció de «carandell de gel», que recull el diccionari Alcover-Moll però no el normatiu de l’Institut. El cas és que aquí el mot «candeleru» també té aquest sentit i encara avui l’he sentit en contemplar, després del breu caminet que el separa de la pista forestal, el saltant ara immòbil i glaçat del riu poc després de l’aiguaneix.

El 2 de febrer és, a més de la Candelera, el dia de l’any 1939 que les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Berga. De la celebració i impressions sobre l’efemèride en tinc copiades algunes de les anotacions que mossèn Josep Armengou va anar escrivint durant anys, amb lletra minúscula i atapeïda, a la Crònica menuda –tres llibres de comptabilitat aprofitats com a dietari. Gràcies a l’amabilitat del seu germà Joan, sastre, ja traspassat, vaig poder consultar aquest manuscrit al pis del carrer Major on vivia, concretament a l’estança que té un balcó que dóna al carrer Menorets. A la mateixa casa hi vivia el mossèn, un pis amb piano, molts llibres i el llit. Als baixos hi havia hagut la sastreria familiar.

Les anotacions que transcriuré corresponen al 2 de febrer dels anys 1949 al 1962.

1949 «Mare de Déu de la Candelera. X Aniversari de l’entrada dels nacionals. Aquesta festa oficial ha estat reduïda a l’encarcarament de les festes oficials. Fa deu anys que entre la bona gent hi havia un altre entusiasme... ben aviat el desengany més pregon ha fet retirar cadascú a casa seva. És a dir, tots no s’han retirat. Excaptius, excombatents, experseguits, aquests sí. Perduren només aferrats a les faldilles de la geganta els del “Pacte de Sant Sebastià”, aquells que ja es repartien els càrrecs des de la reraguarda, juntament amb alguns protegits seus».

1950 «La Candelera, àlies Festa de la “lliberació”, festa oficial que es va esllanguint. Hom deia si aquest any ja no es faria».

1951 «Es va celebrant, com cada any, la festa oficial. Una vella s’ha queixat perquè no hem dit missa de 12, per manca de personal... Enguany no s’ha fet l’acte simbòlic de llegir el comunicat de guerra del 2 de febrer del 1939, que anunciava l’ocupació de la ciutat. Veiam l’any que ve què suprimiran».

1952 «La Candelera. El temps s’ha abonançat. Com cada any s’ha celebrat la festa de l’Alliberament de Berga. El nou alcalde ha demanat amb insistència que a la Missa es toqués la “Marxa Reial” a l’elevació. Mn. Miquel l’ha complagut. El restant ho han fet com cada any».

1953 «Enguany el senyor Vilardaga no ens ha empipat demanant-nos la “Marxa Reial” a l’Elevació».

1954 «Vam celebrar la festa de la Candelera amb les seves complicacions polítiques i un fred extraordinari (...) L’Ajuntament suprimí enguany el “Vino de Honor” i donà un dinar –senzillet, val a dir-ho– als excombatents i excaptius a cal Passasserres. Hom diu que aquesta festa, que per a tots té records tristos, valdria més no fer-la».

1955 «Festa de la “Liberación”. A les entrades de la població ha aparegut l’Escarabat de la Falange. Berga sota el jou».

1956 «La Candelera. Avui, novament, festa de la “Liberación”. Festa que ja put, però no saben com defugir-la».

1958 «No podem negar que, per a molts berguedans honestos representà l’alliberament més gran de la seva vida. Molts recordaran sempre aquesta data com una de les més grans que hauran viscut. Sortir del terror, un terror autèntic aclaparador, que mai la història honesta no podrà dissimular, és una emoció que només podem testimoniar els qui hem conegut el terror –i som legió, dissortadament, els homes d’avui, terror roig i terror blanc. Però la urgència i l’esperança d’alliberament dels qui l’esperaren en el camp republicà, i la legitimitat de la commemoració íntima i personal de cada alliberat, no abona que la data sigui convertida en commemoració política, en profit dels qui van desfermar la guerra (...) Data de l’alliberament... però no alliberament total. On és la llibertat? Si no podem ni parlar en català! Amordaçats nosaltres, e co. e ca., amordaçat un poble, una cultura, un idioma, amordaçades les classes obreres (...) Al cap de dinou anys d’alliberament, ja n’esperem un altre».

1960. «El primer any, després de la guerra civil, que es treballa en el dia de la “liberación”. Fa vint-i-un anys que ens van alliberar dels uns i que esperem qui ens alliberi dels altres».

1961. Mossèn Armengou no era a Berga, però comenta un sermó de contingut “patriòtic”. «Tenien passament –i ja és cedir molt– en els darrers moments després de la guerra (...) Ara no tenen cap, però cap, explicació. Què hi farem!».

1962. «Van celebrar l’aniversari de l’entrada dels “nacionals” (de quina nació?) amb els mateixos actes de cada any. Una festa oficial suadíssima».

Mossèn Josep Armengou (Berga, 1910 – 1976) havia ingressat al seminari de Solsona als 21 anys. La sublevació feixista del juliol del 1936 i la reacció dels “incontrolats” d’aquí el van agafar essent seminarista i fent classes d’estiu a cal Rovira, de Sagàs. La persecució religiosa va comportar, al bisbat de Solsona, l’assassinat de prop de 160 sacerdots i membres d’ordes religiosos. Un 85% dels crims es van cometre entre els mesos de juliol i desembre del 1936, especialment a l’agost. Per la lògica de les coses, o sigui, per salvar la vida, mossèn Armengou va passar la frontera per Osseja al desembre i, a través de França, va entrar a Donosti, on hi havia el bisbe de Solsona, Valentí Comellas. Va acabar els estudis eclesiàstics i ordenar-se sacerdot a Logronyo (1937). Va ser capellà militar fins que el 6 d’abril del 1939 va tornar a Berga i es va reincorporar a la diòcesi (colònia Palà de Torruella). El 1946 fou nomenat mestre de capella de Berga.

El pas de mossèn Armengou per l’exèrcit franquista va ser silenciat en les notes biogràfiques escrites arran de la seva mort al Full de la Parròquia de Berga i altres llocs, com el pròleg de la Justificació de Catalunya (La Magrana; Barcelona, 1979): «Ingressà l’any 1931 al Seminari de Solsona, essent ordenat sacerdot l’any 1937. Fou rector de Palà de Torruella». Però el pedagog i escriptor Joan Triadú va publicar a l’Avui (8.4.1986) «en lloc de servir per espanyolitzar-lo o almenys fer-li fer el paperot, com feren més de quatre, [l’estada a l’exèrcit franquista] el portà de dret, si calia, a ‘Justificar Catalunya’». I el teòleg i historiador mossèn Josep Perarnau, especialista en Arnau de Vilanova i director de l’Arxiu de Textos Catalans Antics, havia escrit anys abans al Tele/eXprés (28.5.1976): «Cantó misa en Logroño y volvió a Cataluña en pos de las tropas de Franco. En aquellos momentos de turbulencia en que tantos se desalentaron, quedó radiante su espíritu, además de los valores religiosos, su conciencia de catalanidad». Mossèn Perarnau havia participat ‘de lluny’ en una edició a París, frustrada per la policia, de la Justificació de Catalunya.

Rogatives per la pluja a Correà

25 de març. Hem anat a Correà perquè fan rogatives per la pluja, que prou falta fa als camps d’aquest país. Des del cor de l’església, aturar-se a resseguir amb la mirada l’altar barroc tot daurat, construït el 1717, transmet un efecte impressionant. Va ser netejat el juliol del 1991 pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, també s’hi va fixar la capa pictòrica dels daurats que el cobreixen. És presidit per una talla de Sant Martí, l’únic element nou, ja que l’escultura original va ser destruïda per la guerra.

L’església era plena. Ha predicat mossèn Jaume Ballarà, que va ser rector de Montmajor durant una vintena d’anys i ara viu retirat a Solsona. Ha estat un sermó molt bonic consistent en l’explicació del retaule.

La processó, presidida per dos penons vermells, el Sant Crist i la imatge de fusta de la Mare de Déu dels Torrents, del segle XIII, procedent del santuari homònim que hi ha molt a prop d’aquí. Actualment es guarda en aquesta església. Hem cantat les Súplicas que pera demanar - pluja's canta á la / MARE DE DEU - DELS TORRENTS / en son propi santuari - del terme de Correá, / Bisbat de – Solsona que són de l’època de l’administrador apostòlic Dr. Riu i Cabanas (1895 – 1900) i fan: «Escolteu la humil instancia / De vostres pobres sirvents: / Deunos pluja ab abundancia, / Verge santa dels Torrents».

Mossèn Ballarà surt a A peu pels camins de cendra, de Josep M. Espinàs (La Campana; Barcelona, 1994): «Veig que seu en una cadira, l’aire comença a ser agradable en aquesta hora de la tarda, i es posa a llegir un llibre gruixut, de Josep Pla».

L’edició dels acords reservats de la Junta de Berga per Manuel Santirso

30 de març. Pere Anguera, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i president del Cercle de Lectura de Reus, ha presentat Manuel Santirso, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, on és professor, com un editor, en el sentit anglès del terme, a la presentació del llibre Els acords reservats de la Junta de Berga 1837 – 1839 (Institut Municipal de Cultura; Berga, 2005) que ha tingut lloc aquest vespre al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Berga.

Pere Anguera ha lloat l’obra del doctor Santirso pels vessants històric i literari. Hi ha autors –ha dit– que tenen una bona intuïció històrica però no saben escriure i altres que saben escriure però com a historiadors no van enlloc.

Manuel Santirso ha fet una bona edició (recuperació, edició i hermenèutica) de les actes que a partir de l’entrada dels exèrcits isabelins a Berga el juliol del 1840 van ser guardats, i encara ho són, per la família Puig Campalans, de Borredà, relligats en un llibre. Només hi manca la corresponent a la sessió del 26 d’octubre del 1839, en què fou destituït el Comte d’Espanya a la rectoria d’Avià. Aquest vespre, Santirso ens ha presentat pedagògicament la història com una aventura detectivesca on cada estudi aporta noves dades. Però el descobriment de cap plec de papers, per important que sigui, com és el cas, no ens explicarà per si sol l’entramat necessari per entendre l’anomenada primera guerra carlina o per saber la causa de l’ assassinat el Comte d’Espanya. «S’ha de notificar als amants de les trames detectivesques –escriu Manuel Santirso– que els Acords Reservats de la Junta Carlina de Berga subministren nous indicis sobre el seu assassinat i que, en comptes d’esclarir-lo, en revifen l’enigma».

Esperant les memòries del Ramon Felipó

20 d’abril. L’arxiver diocesà mossèn Enric Bartina tenia a la seva dreta l’autor, Ramon Felipó, del llibre que es presentava, Imatges de la Patum a la II República, i a l’esquerra el president de l’Àmbit de Recerques, mossèn Ramon Viladés. Tots tres han pogut comprovar que no sempre és veritat allò que a les presentacions de llibres només hi van quatre gats, perquè aquest vespre, a la Biblioteca de Berga, hi ha hagut ple i una part de la concurrència ha hagut de romandre dempeus. Mossèn Bartrina ha recordat que el pare de l’autor va lliurar a l’Arxiu Diocesà, quan era jutge de primera instància de Solsona, 4.000 lligalls del fons judicial dels anys 1800 – 1936 amb documentació molt valuosa, entre altres matèries, sobre les guerres carlines, documents que era previst convertir en pasta de paper. L’arxiver ha ressaltat que «mentre la majoria de col·leccionistes de postals i fotos antigues són gelosos, egoistes i se les guarden per a ells, el senyor Felipó és generós i publica aquest llibre» i que «tota la seva obra no és una obra freda, neutra, escrita des de fora, sinó que hi destaca el seu amor apassionat a Berga i a la Patum». Cap al final de l’acte, mossèn Viladés ha explicat que és força impossible de trobar alguna cosa interessant sobre la comarca a les llibreries de vell barcelonines... perquè abans ja hi ha passat el Ramon Felipó.

El Ramon Felipó, abans, no es dedicava a col·leccionar llibres i postals, ni a publicar a corrua feta com ara llibres i articles amarats de vasta documentació. Abans era un agitador polític capaç de mobilitzar un nombre considerable de persones, un home d’acció amb reconegudes connexions amb la classe dirigent i la premsa. Ara s’ha convertit en agitador cultural i té en la temàtica berguedana (un corpus ideat per ell: el Pi de les Tres Branques, Queralt, la Patum –i el Pedraforca aviat) el seu camp d’acció.

Em sembla que al Ramon Felipó el vaig conèixer deu fer uns trenta-cinc anys a la plaça de la Catedral, de Barcelona, un diumenge, durant una ballada de sardanes. Recordo que tot d’una va dir «Me’n vaig a fer un encàrrec» i a només quatre passes d’on érem es posà la mà a la butxaca interior de l’americana i d’allà en va sortir un vol formidable d’octavetes clandestines: la lletra d’Els segadors ciclostilada –finançades, segons es comentava, pel llavors banquer i polític Jordi Pujol–. Tornant cap a nosaltres, com si no hi hagués tingut res a veure, n’agafà una de terra i deixà anar amb parsimònia: «Mireu què he trobat»... L’endemà, com cada dilluns, el Tele/eXprés i la Hoja del Lunes portaven un breu sobre la manifestació catalanista de cada diumenge, informació que, no cal dir, el mateix Felipó havia passat a les respectives redaccions.

Precisament aquest vespre que el Ramon Felipó ens ha ofert una presentació tan republicana i clerical a la Biblioteca, en arribar a casa he descobert que un altre llibre sobre l’època de la Transició parla d’ell i s’afegeix a les ja nombroses referències al Grègor, el seu nom dels anys de clandestinitat. És Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (RBA Libros; Barcelona, 2007), del poeta Pepe Ribas, director de la revista alternativa Ajoblanco, que va sortir per primera vegada l’octubre del 1974. El fet que relata Ribas és del 1969: «Desde la ventana del despacho del rector [de la Universitat de Barcelona], los jóvenes más radicales habían lanzado el busto de Franco contra los adoquines de la calle; uno de ellos, Felipó, había arrancado la cortina de terciopelo rojo del rectorado y la había colgado de la ventana como símbolo de la ocupación roja. La acción despertó tanto el temor de la burguesía barcelonesa como el de los miembros moderados del FOC, entre los que se encontraban Pasqual Maragall, Narcís Serra, Miquel Roca y nuestro profesor de Derecho Político, Isidre Molas». I unes pàgines més endavant afegeix: «En mi facultad no había más que un militante nacionalista llamado Felipó, que era uno de los redactores del boletín [clandestí Avui] (...) Felipó era un tipo valiente que no se andaba con monsergas. Había estudiado bachillerato con los jesuitas y tenía la capacidad de iniciativa que daba aquel colegio. En quinto curso sabía, y por experiencia propia, cómo manipulaban los partidos clandestinos cuando algo no les convenía».

Després de llegir això, d’una carpeta trec un retall de La Vanguardia (el del dia 4.8.05). Eduardo Martín Pozuelo publicava una sèrie d’articles sobre els resultats de les seves investigacions a la documentació dels arxius nord-americans i aquest dia es referia a l’informe del 5 de febrer del 1969 on el cònsol americà a Barcelona, James M. Cortada, informava el departament d’Estat de l’entrevista que havia tingut amb el governador Tomás Garicano Goñi: «Sobre el célebre asalto al rectorado, Garicano le dijo al cónsul que "no habían identificado a la persona que había arrojado el busto del Caudillo por la ventana, ni quién habido enarbolado la bandera comunista" en la escalera de la oficina del rector. "A pesar de la operación policial que hemos montado, todavía no conocemos el principal motivo ideológico de los problemas estudiantiles de Barcelona", manifestó aquel gobernador».

Me’n vaig a dormir pensant que el Ramon Felipó hauria d’escriure les memòries.



17 d’agost del 2007

La tractorada de la Unió de Pagesos

La tractorada de Berga, aquest migdia. Foto: BNG


Aquest migdia i primeres hores de la tarda, una desena de tractors han protestat ocupant el carril d'anada de la carretera d'entrada a Berga, just davant les oficines del departament d'Agricultura. Dos mossos d'esquadra indicaven el pas alternatiu, per sobre el parc. I això seria tot si no fos que amb la desaparició de l'agricultura ens hi juguem molt.
Ja queden pocs pagesos. Les constructores els van foragitant dels camps més propers a les poblacions per a construir-hi pisos, generalment vivendes buides destinades a l'especulació.
A mi m'agraden les fotos antigues dels nostres pobles, uns pobles voltats de terres de conreu i pagesos que llauren. M'agraden els camps que encara queden, el seu color canviant que testifica el pas de les estacions. I quan veig un pagès, feina ara tan poc exitosa i en vies de perdre's, em meravella el seu tossut capteniment.
----------------------------

LA NOTÍCIA A VILAWEB:


Unió de Pagesos recupera les tractorades per exigir millores
Es planteja denunciar el departament d'Agricultura per incompliment del pla de modernització de les explotacions

El sindicat agrari Unió de Pagesos ha tornat a donar un toc d'alerta al departament d'Agricultura amb mobilitzacions avui al matí a quatre poblacions. Amb el lema 'Fets i prou paraules', el sindicat reclama al govern que compleixi els compromisos del pla pilot Contracte Global d'Explotació: modernitzar les explotacions agràries, ajudar els joves a incoporar-se al sector i fomentar, amb ajuts, la diversificació de l'activitat agrícola.

Les tractorades d'avui s'han fet a Banyoles, Montblanc, Berga la Seu d'Urgell. A més, el coordinador nacional d'Unió de Pagesos, Joan Caball, ha dit que el sindicat està estudiant de presentar una denúncia contra el departament d'Agricultura (DAR) per incompliment dels compromisos adoptats.

16 d’agost del 2007

Xirinacs: La traïció dels líders


El cartell de la campanya 'Xirinacs al Nobel' al balcó de l'ajuntament de Sant Jaume de Frontanyà. Foto: BNG
(Per engrandir-lo cal clicar-hi a sobre)



Ha acabat fa poc l'enterrament de Lluís M. Xirinacs a Santa Maria del Mar de Barcelona. Un acte, em comuniquen per mòbil, multitudinari malgrat la pluja i la desmobilització actual. Mentre escric aquestes ratlles continuen els parlaments al Fossar de les Moreres.

Repasso la informació que en dóna la xarxa i el resultat és decebedor: la notícia són els polítics que hi han assistit. Qui ha anat més lluny és el diari digital 'e-notícies', que comença amb l'esperpèntic titular "A Santa Maria del Mar / CiU, ERC i ICV donen l'últim comiat a Xirinacs". Repasso la notícia, deia, i em quedo amb les ganes de saber què ha passat: qui ha oficiat la cerimònia?, qui ha fet l'homilia?, què ha dit?, s'ha fet alguna pregària especial?

Diu l''e-notícies' que Carod ha anat a l'enterrament en representació del govern de la Generalitat. Em sembla que més aviat representava una classe, la dels polítics d'aquest país.
Perdoneu, 'honorable': voleu dir que cal fer tant el paperot? El Xirinacs va trobar una paraula, un adjectiu, per definir la nostra classe política, una paraula tan forta i radical que la faré servir per acabar aquest escrit:
TRAÏCIÓ.

13 d’agost del 2007

Dol a Sant Jaume de Frontanyà

Sant Jaume de Frontanyà. Agost del 2005 (Foto BNG)


En senyal de dol, a Sant Jaume de Frontanyà la senyera de l'Ajuntament oneja a mig pal i un retrat de Lluís M. Xirinacs presideix la seva façana.

11 d’agost del 2007

Lluís M. Xirinacs


La crònica publicada al 'Tele/eXprés' esmentada al punt 4
(Es pot engrandir i fer-la llegible clicant-hi a sobre)

NOTES D'URGÈNCIA, COM A HOMENATGE

Set aspectes de la biografia de Lluís M. Xirinacs
relacionats amb la comarca del Berguedà

1 Quan el 1963 va començar l’activitat pastoral a nivell de parròquia, ho va fer a la de Balsareny, passant, per tant, a dependre del bisbe de Solsona, llavors Josep Bascuñana. Hi va fer de vicari a mossèn Ramon Roca, actual rector de Verdú: “Era molt llest; d’ell vaig aprendre moltes coses. Devíem ser el primer lloc del bisbat on es va dir la missa de cara al poble. De la confessió tradicional, ell ja no n’estava. En moltes coses anava molt més avançat que no pas nosaltres”. A Balsareny, Xirinacs hi va constituir una comunitat de base integrada només per quatre persones, perquè les autoritats no li’n van permetre una de més àmplia. A rel d’una homilia informativa i valorativa sobre la Caputxinada (març del 1966), el bisbe el va confinar a Sant Jaume de Frontanyà.

2 Sant Jaume era, per a ell en aquell temps, un racó de món, amb només 30 habitants i a dues hores a peu de la carretera més pròxima. Només hi va ser uns mesos. El juliol renunciava a cobrar la paga de l’estat i volia repartir les propietats de l’església. I el bisbe el va expulsar de la diòcesi. Xirinacs va pensar plantar-se davant el palau episcopal de Solsona, però mossèn Ballarín (de qui llegia Francesco a la presó de Carabanchel, segons anotació del 28/8/75) li ho va treure del cap. El va acollir el bisbe Ramon Masnou, de Vic, després del vot favorable dels seus sacerdots diocesans.

3 La Florentina, personatge peculiar de Sant Jaume de Frontanyà (+ 30/7/83), guardiana de l’església, en parlava a La Vanguardia: “Tiene ochenta y siete años y cuenta cosas de cunado mossèn Xirinacs era rector de Sant Jaume. Habla en un tono de indignación y, a la vez, con dulzura de abuela. Y es que a ella ya se lo habían advertido: Tindreu un bon capellà, però no per gaire temps”. A la Florentina, Quirze Grifell li va fer una memorable entrevista (L’Erol, desembre/83), respectant-li la dicció en la transcripció de les seves expressions. Climent Forner li va escriure una necrologia (Full Diocesà, 2/10/83).

4 El 2 de febrer (dia de la Candelera) de 1975, la bandera catalana va tornar a onejar, per primera vegada des de l’època republicana, al balcó de l’Ajuntament de Berga. Era el Día de la Liberación, aniversari de la presa de la ciutat per les tropes franquistes durant la guerra civil. Una crònica de Tele/eXprés (4/2/75) se’n feia ressò i després donava aquesta altra informació: “En otro orden de cosas, durante una actuación musical en el casal parroquial, el grupo Coses dedicó una canción con letra de Martí Pol a mossén Lluís Maria Xirinacs, quien encontrándose en la cárcel de Carabanchel, realizaba una huelga de hambre que terminó ayer, esta vez desde el primero de enero, pidiendo una amnistía general para los presos y exiliados políticos”.

5 Lluís, Josep i Nati signen una entrevista a Xirinacs a la revista quinzenal que feien els alumnes de COU de l’Institut de Berga (El Mussol, núm. 2; 28/2/77). Li fan preguntes sobre la no violència, l’amnistia, la vaga dels PNN, la relació església – estat, la postura de Tarradellas... De tema estrictament berguedà només n’hi ha un, mossèn Armengou: “L’he conegut com a historiador de Catalunya en un curset a Navàs, com a músic a la festa de Santa Cecília, a Casserres, i com a home que ajuda a un amic caigut a Berga. Sempre, per a mi, ha estat admirable”.

6 Xirinacs va venir a Berga el divendres 10 de juny de 1977, al Pavelló d’Esports, a les 10 del vespre; hi va fer un multitudinari míting -amb més públic ell tot sol que no pas el PSUC i el Pacte Democràtic junts- dins la campanya que el portaria a ser elegit senador a les primeres eleccions postfranquistes. “No he volgut fer una guerra -va dir- sinó desfer una guerra. (...). Em van demanar que defensés Catalunya com una unitat, no de la manera com ho fan els partits. No hi ha res que representi tot Catalunya. Se’m va demanar que fes de símbol, de drap de la bandera. Vaig pensar-m’ho deu hores. Ho vaig demanar a l’Agustí de Semir, al Josep Benet... Podia dir que sí o que no. Vaig dir que sí”.

7 El 20 N del 1975 algú li va fer arribar (a Montserrat, on era amb altres “captaires de la pau” demanant l’amnistia) la poesia que acaba: “Jo, pel mal immens fet a la meva pàtria, / encara que el cristianisme m’ho té privat, / faig vots perquè l’oblit repòs li negui / tant a ella (l’ànima de Franco) com a la nissaga que ha deixat”. És anònima i Xirinacs anota: “L’estil recorda el de mossèn Armengou”.


5 d’agost del 2007

Ha mort M. Antònia Simó, pionera de l'escalada

Portada del butlletí del Club Montañés Barcelonés


Repassant diaris endarrerits, llegeixo l'esquela publicada ahir (4.5.07) a l' Avui: el dia 3 va morir a Barcelona Maria Antònia Simó i Andreu. Tenia 92 anys. La nota diu "Pionera de l'escalada a Catalunya", i l'adjectiu és exacte, perquè ella "va obrir camí en les exploracions de noves terres" en el doble sentit de coronar per primera vegada, l'agost del 1941, juntament amb Raimon Estrems, la via dels Cabirols que porta el seu nom, la Via Maria Antònia - Estrems, i en el de ser una de les primeres dones que va practicar l'escalada al país. L'ascenció als Cabirols va ser explicada per ella mateixa a la circular núm 53 del Club Montañés Barcelonés de la Sociedad de Ciencias Naturales. A aquest escrit correspon el següent fragment:

Por fin, después de superar un "magnífico" desplome en el que utilizamos un pitón nos encontramos situados bastante más arriba del "Planell dels Diables", que logro reconocer por dos agujas que destacan allí cual fieles centinelas que hacen guardia; y que si impresión me causaron a plena luz, al efectuar mi ascensión al "Gat", es inenarrable por quien como yo no posee el precioso don de poder expresarse por mediación de la escritura, la que me causan ahora teniendo por fondo un cielo clarísimo sin luna, solamente iluminado por las estrellas; estoy además ya emocionada por la alegría de ver que por fin nuestros esfuerzos serán colmados y premiados ya que la ascensión toca a su fin. Ahora seguimos adelante por una amplia canal que pierde en su mayor parte la verticalidad y notando el cercano aire de la cima. Superamos como final unos desplomes y nos encontramos en la cresta, a unos veinticinco metros del "pedró" del Cabirols; allí calculamos por la posición de las estrellas que serán aproximadamente las nueve de la noche; sin luz de ninguna clase ponemos la fecha y firmamos en un pedazo de papel a falta de libro registro en aquel pico y después de depositarlo debajo de unas piedras del "pedró" empezamos a discutir como efectuaremos el descenso, pues, como ya dijimos anteriormente, la cuerda la tenemos rota por tres sitios. Entretanto trato de persuadir a Raimundo de que aguardemos al amanecer del nuevo día, pues creo que descender con nuestra cuerda es una verdadera temeridad; él no es partidiario de mi opinión y dice que de ninguna forma quiere pasar frío, el cual ya empieza a notarse. Entonces avanzamos hasta pocos metros de la brecha que conduce al "Gat", desde donde por suerte oímos a nuestros compañeros Pany y Ferrera que regresan por la enforcadura hacia el campamento. Aprovecha Raimundo unos momentos en que el viento cesa y los llama, pues sigue en la misma manía de no quedarse allí, siendo contestado por aquellos que se dirigían ya en nuestra ayuda, de la cual les quedamos sumamente agradecidos. La espera se hace interminable pero finalmente oímos el choque de unos clavos contra la roca, y luego nos cercioramos de que suben por la canal del "Gat" al oír las voces de Pany y Jorge que preguntan donde nos encontramos. Pany nos ata otra cuerda a la nuestra y entonces efectúo el primer trozo de descenso de los Cabirols al Gat. Al ascender nuevamente Pany por el "Gat", tiene la sorpresa de que una de las presas en que pone la mano se le marcha volando; es que ha turbado el tranquilo sueño de uno de los muchos "Ducs" y "Grallas". moradores de estos parajes.

3 d’agost del 2007

Josep / José Saña, del Partido Popular


El regidor elegit / trànsfuga / dimitit / ocupant i repescat pel partit pel qual originàriament fou designat, publica una carta al setmanari Berguedà actual (premsa gratuïta) núm 35, on explica una nova conversió i tornada a les últimament cada vegada més 'prietas filas' del Partido Popular. Tota la carta és en espanyol, fins i tot el nom: "José". Això que va fer la publicitat electoral sense renunciar "a mis orígenes catalanes" (Josep), però ara es veu que ja no és català -només ho era originàriament- i s'ha passat a l'espanyol "soy consciente que [potser millor "de que", no?] el castellano es una gran riqueza común de todos los españoles y, por este motivo, a partir de ahora me esforzaré al máximo en procurar una mayor presencia del mismo en la sociedad de Cataluña". Per començar abandona el "Josep" i passa a autoanomenar-se "José", traduint-se el nom de pila com la reialesa i els papes, que no és poca pretensió per part de tan novell regidor.
El més xocant és que la carta en qüestió diu que estarà al nostre servei per defensar el programa del Partido Popular de Berga "con la ayuda de Dios todopoderoso". Sobre aquesta proposició del regidor saltimbanqui, dues coses.
Primera. Estar al nostre servei i defensar el programa del Partido Popular és un oxímoron.
Segona. Suposar que "Dios todopoderoso" l'ajudarà en les seves tasques... Tan poc consistents són les idees del regidor José i etern és l'altre personatge, que és, per part seva, una ingènua temeritat.
--------------------------
PD. Escrit de propaganda electoral de les passades eleccions municipals on l'ara José encara signava Josep:

Os doy la bienvenida a la Web del Partido Popular de tu municipio. Desde el Partido Popular volamos [la paraula, com altres d'aquesta carta, denota traducció automàtica no revisada: 'volem', en aquest cas, no és 'volamos', sinó 'queremos'] estar próximos a las personas y por esto mejoramos día a día nuestros sistemas de comunicación con vosotros.
El portal popularsbcn, es una forma de comunicaros de forma directa y rápida con los representantes del Partido Popular de vuestro municipio.
Os agradezco vuestra visita y os invito a que me preguntáis cualquier cosa que queráis.
Los regidores y cargos del Partido Popular estamos para ayudaros, por esto estamos abiertos a cualquier consulta o sugerencia.
Saludos,
Josep Saña Aubets
Partido Popular de Berga

30 de juliol del 2007

Josa de Cadí i Gósol, país de càtars

Anne Brenon va parlar l'any passat (6.8.06) a l'església de Josa (al seu costat, l'historiador Xavier Escura). Foto: BNG


L'any passat, a l'església de Josa vam poder escoltar l'Anne Brenon, fundadora de la revista Heresis, arxivera, paleògrafa, diplomada en Ciències Religioses a l'École des Hautes Études, especialista en catarisme. El 1988 va publicar a Tolosa, a l'editorial Lobatières, Le vrai visage du catharisme, traduït aquí per El veritable rostre dels càtars (Pagès; Lleida, 1998). Va generar sorpresa, en certs ambients, el plagi que li va fer Jesús Rodés a Els càtars; problema religiós, pretext polític (Ed. 62; Barcelona, 1994). Jesús Rodés havia polemitzat sobre el tema càtar amb l'historiador Jordi Ventura (1932 - 1999).
En acabar l'acte de l'any passat, vaig veure el filòsof Josep Montserrat, que té casa a Gósol, acostar-se a l'Anne Brenon: li va lliurar un exemplar de la seva traducció de l'Evangeli de Judes a l'espanyol (Edaf; Madrid, 2006); traducció meritòria, perquè és directa del copte i inclou un estudi sobre la tradició gnòstica, tema en el que Montserrat és especialista internacionalment reconegut.

Aquest any parlarà Camila del Mármol, becària de doctorat al departament d'Antropologia Cultural i Història d'Amèrica i Àfrica de la Universitat de Barcelona. Té un treball publicat, Escenificando tradiciones. Una aproximación a los usos del pasado cátaro en los Pirineos catalanes a la Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales (núm 674; Universitat de Barcelona, 2006).El tema de la conferència serà La recuperació de la memòria dels càtars.
Una altra activitat d'interès de la Jornada és la visita guiada, especialment a la balma de Cal Colomer, on la llegenda situa un episodi càtar, i a l'església, edificada sobre les runes del castell i aprofitant les seves pedres. Els comentaris aniran a càrrec del berguedà Miquel Moya, popular empleat de farmàcia i col·leccionista d'armes antigues, i l'historiador Carles Gascon.

I encara una recomanació: visita a la fonda cal Joan Fuera, on el Ramon Canudas, homònim del Ramon de Josa que protegia l'heretgia, acull el visitant en un ambient tan casolà que plau en gran manera per la seva familiaritat.


XII Jornades dels refugis càtars al Pirineu català
Programa

Dissabte, 4 agost del 2007, Gósol
Centre Ordenador d'Activitats de Muntanya
7 de la tarda Xerrada-col·loqui sobre cuina medieval amb el gastrònom Toni Massanés i la Dra. en Història M. Dolors Santandreu.

Diumenge, 5 d'agost del 2007,
Josa de Cadí
10 Parades d'artesans i llibres de tema càtar
11 Visita comentada per Miquel Moya i Carles Gascón a la balma de Cal Colomer (lectura de la llegenda) i a l'església (antic castell). Cercavila.
12 Concert a l'església pel Cor Burdieu
2/4 d'1 Taller infantil de manualitats
2/4 de 2 Animació infantil
2 Dinar popular (reserves al tel 973 35 31 12)
4 Gimcana infantil (Recerca del tresor càtar)
2/4 de 5 Conferència: La recuperació de la memòria dels càtars, per l'antropòloga Camila del Mármol
6 Cercavila i cançons

29 de juliol del 2007

Jornada de refugis càtars a Josa de Cadí

Foto: BNG

Seran a primers d'agost. Ja n'informaré més detalladament. De moment hi poso aquesta foto de l'any passat (6.8.06): el campanar.

27 de juliol del 2007

43es Nits Musicals de Guardiola de Berguedà


Encara no es faran al monestir de Sant Llorenç prop-Bagà. Foto: BNG

Els tres primers divendres d'agost tindrem una altra edició, la 43a, de les Nits Musicals de Guardiola de Berguedà. No es podran fer al monestir de Sant Llorenç prop-Bagà, sinó a l'església parroquial, a 2/4 d'onze de la nit.
Programa
Divendres 3 d'agost
Quartet vocal Sixters. Formació creada el 1993 per quatre noies estudiants de música, en un primer moment anomenada Sextet Vocal Impromptus. Ens oferiran cançó africana, espirituals negres i estàndard.
Divendres 10 d'agost
Orquestr@ Berguedà. Actualment la formen 15 instrumentistes de corda vinculats amb la comarca del Berguedà i 7 alumnes de les escoles municipals de música de Berga i Puig-reig. Va ser una iniciativa de Carles Planas, professor de violí i membre de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Va fer el primer concert el 2001 a Sagàs. Després dels incendis va promoure el cicle Concerts verds i, amb el mateix nom, un premi de composició en forma de sardana. El programa inclou obres de Sibelius, Mozart, Txaikovski i Bartók.
Divendres 17 d'agost
Gumbo Jass Band. Són sis músics: trompeta, clarinet, trombó, tuba i bateria i washboard, que des del 1998 ens transporten a l'ambient dels inicis del jazz, el de principis del segle passat a Nova Orleans. Interpretaran blues.

24 de juliol del 2007

La COPE segons Mons. Blázquez, president de la CEE


Segueixo amb els apunts del 18 de juliol a Vic. Transcric les meves notes, espero que siguin fidels a les paraules de Mons. Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbao i president de la Conferencia Episcopal Española (CEE).
Preguntat sobre la COPE, sobre el fet que sembla el mitjà d'expressió de la CEE, Mons. Blázquez va contestar:
"La COPE no depèn de la CEE, té un consell d'administració, un president del consell d'aministració i un ideari. O sigui: COPE, igual Conferència Episcopal, igual Jiménez Losantos... en absolut. L'ideari, de vegades es compleix i altres vegades, ho dubto. Cal distingir entre els locutors i programes i l'ideari COPE, que es manifesta tres vegades al dia. Hi ha persones que ens agraden més que altres; hi ha dies que un diu 'Com diu aquestes coses?'. No es faci la transferència immediata Església o Conferència Episcopal i Cope. Quan la societat viu un clima encrespat, els mitjans aixequen la veu perquè se'ls senti. 'Quan cruixen coses, els mitjans bramen'. Comprenc que en llocs hi ha coses que molesten, que aquí molesten; també ho compartim al País Basc".

23 de juliol del 2007

El berguedà Toni Castells i la Beth actuen avui a Londres

Aquest vespre, a les 7:30 PM, Toni Castells, Momo,(Berga, 1976)* presentarà el cedé Unharmed al concert Momo Live Show, en el que també intervindrà la Beth de Súria. Serà al Bush Hall de Londres, amb preu d'entrada de 8 £.
El Bus Hall de Londres és una sala que ha tingut com a clients la BBC, la Paramount, Endemol o la revista Vogue. Curiosament la seva publicitat indica que no es lloga per a actes de caire polític o religiós.
La Beth és una de les veus femenines d'aquest disc que fins fa poc només es venia virtualment a través d'iTunes i ara es pot adquirir a les botigues i al nostre país a través de la pàgina amazon.co.uk.
El pare del Toni Castells, Tomàs Castells i Manent, va residir 13 anys a Berga; raó per la qual aquí van néixer els seus dos fills. Treballava al Servei d'Extensió Agrària. És l'autor del text de la secció Història gràfica del Berguedà, amb fotos de l'arxiu del Manel Escobet, sota el títol A pagès anys enrere, publicat a L'Erol núm 1 (abril 1982, pps 19-22); i del documentat article El mercat de Montmajor dins de L'Erol núm 2 (setembre 1982, pps 37-38). El 18 de març del 2005 va participar a L'Espunyola, com a responsable d'Assessorament Rural i Innovació Tecnològica a Barcelona del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, a la Jornada sobre la cria ecològica de porcins amb una ponència sobre Divulgació de tècniques i resultats de granges porcines al Berguedà.
-------------------------------
*Més informació en la meva nota 'Momo a iTunes', publicada en aquest mateix blog l'1.1.07, corresponent al 'Dietari 2006. (Abril - Novembre').

22 de juliol del 2007

El 'Carrillet' ha tornat a Cercs



Aquest vespre, exactament a 3/4 de 9, el 'Carrilet' ha tornat a Cercs. No ha passat per la via ni feia fum; les seves rodes ja no són de ferro ni rellisquen pel carril que va ser venut fa anys a preu de ferro vell. No hi anaven minaires, ni fabricantes, ni maquis, ni viatjants, ni contrabandistes. Però avui jo l'he vist pujar per l'Eix, al pont de Cercs, a l'hora dita. I ja tinc ganes d'estrenar-lo si pot ser per una ruta amb vistes al Pedraforca. Són els nous temps. És el Tren Turístic que demà s'inaugurà.
------------

Copio la notícia:



El Carrilet Verd del Berguedà es posa en marxa el proper dilluns, 23 de juliol

El Carrilet Verd del Berguedà és una proposta lúdica i diferent de passejar i conèixer el territori, per gaudir de la natura i del patrimoni històric i industrial. Una proposta per a tothom, petits i grans, famílies i grups, els dies festius i feiners, d’estiu i hivern.Amb una capacitat per a 56 persones, el Carrilet Verd del Berguedà ofereix un viatge còmode i entretingut dalt d’un tractor John Deere 4x4 de 8 tones de pes que disposa de suspensió pneumàtica per garantir la comoditat en circular pels camins no pavimentats.Les rutes que s’ofereixen tenen dos punts de sortida: el Museu de les Mines de Cercs i l’estació de Guardiola de Berguedà. El Carrilet Verd del Berguedà entrarà en ple funcionament el proper dilluns, 23 de juliol, però aquest cap de setmana, 21 i 22 de juliol, ja serà al Festival del Riu de la Baells.

Les diverses rutes del Carrilet Verd del Berguedà

El Carrilet Verd del Berguedà ofereix tres tipologies de rutes:

Les rutes fixes que es realitzen durant tot l’any. El Carrilet Verd del Berguedà posa a l’abast del visitant quatre rutes concretes, dues de les quals tenen com a punt de sortida el Museu de les Mines de Cercs i, les dues restant, surten de l’Estació de Guardiola de Berguedà.

Les rutes per conèixer l’Alt Berguedà. En total, s’ofereixen 11 visites guiades diferents prèviament concertades que permeten conèixer diversos indrets de gran interès de la zona de l’Alt Berguedà.

Les rutes a la carta per a tothom. Es tracta d’un servei personalitzat en quant a ruta, durada i preu. Aquest servei a la carta s’ofereix els 365 dies de l’any.

Les rutes fixes que es poden fer tot l’any:

Els entorns de Sant Corneli i el Museu de les Mines de Cercs La ruta: S’ofereix una volta pels entorns de Sant Corneli, des de la plaça de Sant Romà, la Casa Blanca, amb excepcionals vistes a l’embassament de la Baells. El viatge de tornada es fa passant per l’antic camí de Fígols fins a tornar de nou a Sant Corneli per la carretera. Durada: 1 hora. Lloc de sortida: Museu de les Mines de Cercs. Dies: diumenges, festius i dilluns dels mesos de juliol, agost i fins al 15 de setembre. La resta de l’any només diumenges i en horaris de matins. Horaris: Estiu: 10:30, 11:30, 12:30, 13:30, 16, 17 i 18 hores. Hivern: 10:30, 11:30, 12:30 i 13:30 hores.

Cap a la terra dels dinosaures. La ruta: Des de Sant Corneli i seguint la carretera que porta a Peguera, el Carrilet arriba fins a Fumanya per conèixer el jaciment paleontològic amb més de tres mil petjades de dinosaure. La visita guiada al jaciment, que té una durada de 2 hores, és opcional. Durada: 2 hores. Lloc de sortida: Museu de les Mines de Cercs. Dies: Dimecres dels mesos de juliol, agost i fins al 15 de setembre. Horaris: Matins: 10:30, 11:30, 12:30, 13:30 hores. Tardes: 16:30, 17:30 i 18:30 hores.

De Guardiola a Sant Martí de Brocà. La ruta: Des de l’estació de Guardiola el recorregut porta a l’església de Brocà, un paratge natural de gran bellesa i amb una història mil·lenària. Durada: 1 hora. Lloc de sortida: Estació de Guardiola de Berguedà. Dies: Divendres dels mesos de juliol, agost i fins al 15 de setembre. Horaris: Matins: 10:30, 11:30, 12:30, 13:30 hores. Tardes: 16, 17 i 18 hores.

De Guardiola a la Mina de Petroli de Riutort. La ruta: El punt de sortida és l’estació de Guardiola, on es pot visitar una exposició sobre la història del tren a Catalunya i al Berguedà. El recorregut porta a l’antiga mina de petroli de Riuort que també es pot visitar. Durada: 1 hora. Lloc de sortida: Estació de Guardiola de Berguedà. Dies: Dissabtes dels mesos de juliol, agost i fins al 15 de setembre. Horaris: Estiu: Matins 10:30, 11:30, 12:30 i 13:30 hores. Tardes: 16:30, 17:30 i 18:30 hores. Hivern: Matins 10:30, 11:30, 12:30 i 13:30 hores.

Les rutes per conèixer l’Alt Berguedà. Aquestes rutes, que són concertades, permeten conèixer a fons el territori de l’Alt Berguedà. Es proposen 11 visites guiades diferents, Els entorns de Sant Corneli i el Museu de les Mines de Cercs,Cap a la terra dels dinosaures,
Cap a la Vall de Peguera, De Guardiola a Sant Martí de Brocà, De Guardiola a la mina de petroli de Riutort, De Cercs al Mirador de la Figuerassa, De la Rodonella a Sant Salvador de la Vedella, La ruta dels cels oberts: de Vallcebre a Fumanya, De Saldes a Palomera, De Saldes a Gresolet i De Saldes a Maçaners.

Rutes a la carta per a tothom. A part de les rutes programades que s’ofereixen per Setmana Santa, estiu (del 15 de juliol al 15 de setembre) i els ponts llargs, s’ofereix el servei de Carrilet Verd del Berguedà a la carta, que consisteix en un servei personalitzat quant a ruta, durada i preu. És una oportunitat per escollir viatge, dia i hora de sortida i tornada, recorregut i serveis complementaris: cavalcades de reis, casaments, bateigs, noces d’or, d’argent, de llautó i comiats de solters; recorreguts per amics, famílies, escoles i empreses, recorreguts urbans i rurals, de matí, de tarda, de capvespre i de nit… 365 dies a l’any.

Per a més informació i contractar els serveis del Carrilet Verd del Berguedà cal fer reserva prèvia a: Museu de les Mines de Cercs. Plaça Sant Romà, s/n. Colònia Sant Corneli. 08698 Cercs (Berguedà). Telèfon 93.824.90.25 – 93 824 81 87

18 de juliol del 2007

Educació per a la ciutadania: paraules de monsenyor Blázquez a Vic

Atenent una invitació, avui he assistit a la primera jornada del 20è Curset d'estiu que durant aquests dimecres, dijous i divendres organitza el Bisbat de Vic (Formació permanent del clergat). El ponent del matí i la tarda ha estat monsenyor Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbao i president de la CEE ('Conferencia Episcopal Española'), que el bisbe de Vic ha traduït per Conferència de Bisbes de l'Estat Espanyol. El tema de les ponències ha estat 'El prevere, home de pregària'.
Ja a la tarda, poc abans d'acabar, en el torn de preguntes, se li ha demanat a monsenyor Blázquez la seva opinió sobre l'assignatura Educació per a la ciutadania. La resposta, llevat d'algun error de transcripció meu, és:
a) La Comissió Permanet de la CEE ha tractat el tema dues vegades, emenent resolucions cada vegada, els mesos de febrer i juny. El plenari de la CEE no ha pres cap posició al respecte. La Comissió Permanent té potestat legal per a manifestar-se. Després d'un ampli exercici de comunió, les resolucions s'han pres per unanimitat.
b) Jo no diria més del que s'ha dit en les dues instruccions: és suficient. L'educació per a la ciutadania és una assignatura recomanada per la Comunitat Europea als seus membres. Els experts també diuen es necessita. Ara hi ha necessitats que la fan encara més necessària.
d) El govern espanyol, fent ús de les facultats que té d'aplicació, l'ha constituïda en assignatura obligatòria. Aquest fet presenta dificultats des del punt de vista de la potestat dels pares per establir el tipus d'educació que volen per als seus fills, potestat recollida en la Constitució i els tractats internacionals subscrits per l'estat espanyol.
e) Quan els bisbes vam rebre els primers esborranys ens vam espantar. Amb el diàleg posterior, amb el ministeri s'han clarificat molts punts, no tots. La CEE n'apuntava dos: l'antropologia referent al punt de vista de la diferència sexual i la poca decisió a l'hora de superar el relativisme de la societat. No es pot educar segons el relativisme.
d) La FERE ('Federación Española de Religiosos de Enseñanza') té el seu ideari reconegut pel Tribunal Suprem, de manera que l'assignatura Educació per a la ciutadania no hi pot entrar en contradicció, com tampoc altres assignatures. Educació per a la ciutadania no pot estar en contrast amb l'assignatura de Religió Catòlica, no tindria cap sentit.
e)La Comissió Permanent no es va decantar per cap de les vies democràtiques per a oposar-se a l'assignatura, ni per l'objecció de consciència.

17 de juliol del 2007

Preguntes al conseller Ernest Maragall

Carme Alcoverro, directora de la revista Escola catalana, entrevista, al darrer núm de la publicació (441; juny 2007), Ernest Maragall, conseller d'Educació. Transcriuré, pel seu interès, algunes frases extretes de les preguntes:
a) "La nostra realitat avui, pel que fa a secundària, ens diu que hi ha un percentatge elevat d'alumnat que fa l'ensenyament exclusivament en castellà".
b) "(...) el projecte lingüístic ja hi és, als centres, el que passa és que s'incompleix..."
c) "Però el castellà ja el saben..."
d) "(...) [El professorat] sabem que els docents no estan preparats per ensenyar en anglès, que des de la universitat i les escolaes de mestres se surt sense coneixement d'aquesta llengua..."
e) "Actualment hi ha professors amb deficiències en competència lingüística general, i en català particularment, i em pregunto com ho farem perquè no ho siguin també en anglès i minvi encara més la competència en català..."
f) "(...) A la pública s'hi concentra més alumnat nouvingut i a la concertada més alumnat autòcton (...)".
g) "La formació professional és un dels dèficits del nostre país".
h) "[La sisena hora] ha estat molt contestada per part del professorat. Els estudiosos també pensen que l'augment d'hores no implica una millora en la qualitat educativa, i també s'ha denunciat la manca de planificació, de professorat, i el que ha significat de canvi d'organització de l'escola, que ha portat molts problemes".
i) "Quan es produeixen canvis constants, com passa des de fa anys, n'hi ha que sovint porten més problemes que millores".

15 de juliol del 2007

'Sanfermines' 2007

La 'fiesta' és una salvatjada ("Acció brutal, pròpia de salvatges", segons l'Alcover-Moll) i les cròniques i imatges que durant tota la setmana han arribat des d'Iruña ho reflecteixen prou bé: ferits, caigudes, xafades... Si hi ha animals "humans" que gaudeixen d'aquesta manera, jo proposo deixar en pau els animals "animals" i que els suposats homínids s'ho facin mirar.
Visca la civilització!
............................
'Tanto Serrat como Sabina, sentados uno al lado del otro, asistieron a la corrida, como también lo hicieron el director teatral Albert Boadella o la duquesa de Alba, entre otras caras conocidas' (La Vanguardia 17.6.2007)

22 d’abril del 2007

Dietari (desembre 2006 – març 2007)

Publicat a L’Erol. Revista cultural del Berguedà. Núm. 92 (Primavera 2007)

La cal·ligrafia del Pasqual Burniol

1 de desembre.
Abans, o sigui, ara fa uns 30 – 40 anys, a Avià hi havia dues escoles, una per a nens i l’altra per a nenes. Eren a la part vella del poble, al carrer Abat, on hi havia hagut l’antic cementiri, que va deixar d’usar-se en construir-se el nou, que és l’actual, als afores –cada vegada menys als afores– del poble.
Les escoles d’Avià eren la «Unitaria de niños» i la «Unitaria de niñas». Els nens i les nenes anàvem a edificis diferents; tampoc no jugàvem al mateix pati. Per als nens hi havia un mestre i per a les nenes una senyoreta. Del meu record (hi vaig estar escolaritzat fins als 10 anys) van passar tres mestres. El primer va ser el senyor Joan Algué.
El mestre Algué tenia senyora, dues filles i un fill. El fill era un noi alt i desmanyotat, que va anar a treballar a un taller de venda i reparació de ràdios i tocadiscos. En aquell temps encara no hi havia televisors ni ordinadors. Les noies eren més aviat grassonetes i, quan aquest mestre va marxar d’Avià, encara anaven a escola. El mestre Algué era músic i ens feia cantar cançons com la Balanguera, Al lado de mi cabaña i, per Pasqua, les Caramelles. A les Caramelles hi anàvem vestits de catalans, amb espardenyes, faixa i barretina. Ens acompanyava un ruc o cavall molt guarnit, que duia la panera. El dia que fèiem la passada pel poble, crec que alguna vegada havia vingut amb nosaltres una petita orquestra formada per uns quants músics de Berga. Cantàvem la famosa tonada de l’òpera l’Arlésienne, de Georges Bizet, amb una lletra, em sembla que del mestre, que feia: «Dalt del cel / quin és aquest estel....» i més endavant «Dalt la post / del fresc i humit rebost / veureu que hi penja / una bona llonganissa...». Per dirigir-nos duia per batuta un bastonet segurament de boix al qual havia fet, prèviament, tot un seguit de musicadures.
Recordo els matins d’hivern que arribàvem a l’escola i el mestre ja havia encès l’estufa, que era al mig de l’aula. Algunes vegades el trobàvem escrivint en una llibreta amb mànec, ploma i tinta, fins i tot tintes de colors. Mentre escrivia feia una mena de ganyotes amb la boca. Quan, ja de gran, he tornat a aquella sala que havia estat l’escola de tants nens i de tantes edats diferents, l’he trobat immensament petita: només quatre parets amb unes ridícules columnes de ferro al mig, tot sense ni un bri d’aquella atmosfera d’autoritat que en altre temps va tenir.
El wàter de l’escola era fosc i hi havia una finestra que donava al que anomenàvem «la presó», un passadís exterior que per fora estava tancat per mitjà d’una alta porta de ferro. Els serveis feien una pudor considerable, encara ara la recordo.
A sobre l’escola hi havia el pis del mestre i les oficines de l’ajuntament on, assentat davant l’escriptori –una taula important, de fusta– xerrant amb veu nasal característica, i fumant, el Pasqual Burniol, secretari, treballava envoltat de parers, gent i els volums ennegrits de l’enciclopèdia Espasa. El Pasqual, que tenia 93 anys, ha mort avui a la residència de Prats de Lluçanès. Era tota una institució; fill del secretari municipal Pau Burniol, va treballar a l’ajuntament del 1935 fins al 1975. Enraonador de mena, els seus temes predilectes eren el temps i la Vall d’Aran, on anava a passar els estius. Durant els anys del franquisme diu que va tenir una actuació neutral, que va ajudar i tractar igual a tothom. Quan, d’aquí a molts anys, ja ningú no li recordi ni el nom, ni la veu, ni les converses, als lligalls de l’ajuntament quedaran com a testimoni d’ell els traços de la seva elegant cal·ligrafia.


Solstici d’hivern a Bagà

24 de desembre, nit de Nadal. M’agrada començar la celebració de la nit de Nadal a Bagà. El ritual s’inicia quan ja s’ha fet fosc, en el punt de la carretera de sobre el Parc de la Vila on acaba el caminet que ve del Siti –tot i que per seguir més bé la tradició jo preferiria que vingués del cantó de Santa Magdalena–. Si em voleu creure, situeu-vos en la solitud d’aquest punt i deixeu-vos del brogit dels turistes i els curiosos que esperen a l’altra banda del riu. En la fosca d’aquesta santa nit, prop de les set del vespre, sentireu la fressa dels fallaires que baixen envoltats de guspires i de cop us passaran pel davant i els podeu seguir i aturar-vos davant del Pont de la Vila deixant-los avançar mentre senyoregen el foc que es reflecteix a les aigües pures del Bastareny sota la mirada del campanar de la imponent església que els avantpassats del lloc ban bastir en honor de sant Esteve gloriós. Allà, davant la porta del tan escàs gòtic berguedà, ignorant els àngels músics petrificats que també podrien tocar, perquè és la nit de Nadal, el Pep Miró amb fred i flauta travessera, la Neus Simon, que ha posat música a la festa, i els altres instrumentistes reben els fallaires i se’n van tots plegats a la plaça Porxada a respirar «un medievalisme rústic d’una impressionant qualitat», que deia Josep Pla. Arribat aquí, l’espectacle em sembla bonic però ja ha deixat de ser sublim. Això que m’agrada, perquè sempre entre la gent hi veig coneguts de la fàbrica, les mines i l’escola; i la Bet –no la cantant, sinó la de Bagà, que fa rams de flors seques– i el mestre Rovira i... Però per molts salts, coca amb all-i-oli i escaients beuratges que hi hagi trobo el final com poc apoteòsic, com si hi faltés un salt de plens amb tirabol o, en aquest cas, la Missa del Gall amb nadales, torrons i «què li darem a n’el Noi de la Mare», melodia celta que fa segles va deixar la tonada a la més bonica lletra de Nadal. Segons la tradició, les falles –faies– d’origen aneu a saber si precristià –o no– feien llum als senyors de la torre dels faigs –de Faia– quan baixaven a la capital de la baronia per celebrar el misteri del naixement de Jesús a la palla –paia– de l’establia de Betlem. I el solstici? Després baixo a Avià per la carretera que ja em deu conèixer, de tants anys que fa que la transito, i vaig a la Missa del Gall que ens diu mossèn Ramon Viladés. Abans d’anar a dormir encara pujo a tastar aquells torrons tan bons que la seva germana Roser ens té posats a la taula de l’eixida de la rectoria on van passar fets importants durant les guerres carlines.
--------------------
27 de desembre. A) El Regió7 (27.12.06) titula la crònica Bagà i Sant Julià de Cerdanyola celebren l’arribada del solstici d’hivern cremant unes 400 faies.
B) En un escrit de fa uns anys, el meu amic i arxiver Xavier Pedrals, que tant entén sobre la Fia-faia, n’explica l’origen d’aquesta manera tan enraonada: «És una festa d’arrels precristianes que podria haver format part d’un antic ritu de culte al Sol. Correspondria a la celebració del solstici d’hivern (...). Tan arrelades estaven aquestes celebracions que, l’Església, sàviament, va optar per integrar-les, col·locant festes cristianes en les mateixes dates; en el cas del solstici d’hivern es va fer coincidir amb la commemoració del naixement de Jesús».
C) Per Henri Tincq (Le Monde, 23.12.06), actualment, la visualització del Nadal és considerada políticament incorrecta, ja que «pot ferir la sensibilitat dels creients de religions no cristianes». Esmenta casos de França, Espanya, Estats Units, Anglaterra i Alemanya. «No cal pas sobreestimar –escriu l’especialista i editorialista de temes religiosos de Le Monde– aquests indicis d’una voluntat d’amagar els símbols d’una festa tan típicament religiosa com el Nadal, recuperada i desfigurada, des de ja fa molt temps als ulls dels mateixos cristians, per la societat de consum. Però la qüestió subjacent la tenim veritablement entre nosaltres, perquè és un fet recurrent en les polèmiques dels últims anys sobre l’ús del vel islàmic o de tot altre signe religiós, a l’escola sobretot. En nom del ‘viure-conjunt’ en la societat multicultural d’avui, l’exhibició de símbols, de ritus, de festes pròpies d’una tradició religiosa ha de ser considerada com a inoportuna, fins i tot com a fomentadora de comunitarismes i signe de crispació indentitària? (...) Europa no és certament només cultura cristiana, fins al punt que mai no ho ha estat completament. Però la ignorància del seu patrimoni històric de valors, de referències i de festes religioses va en contra d’una pràctica apaivagada de la laïcitat i del diàleg entre les ètnies, les cultures, les confessions. Una laïcitat intel·ligent passa pel dret de tot ciutadà a professor les seves conviccions, incloent-hi les religioses, tot contribuint d’aquesta manera a la voluntat de conviure amb els altres».

Calçotada pedagògica amb Joan Bonals

17 de febrer. Dissabte plujós. Baixo a Balsareny atenent la invitació del psicòleg Joan Bonals, que em rep al cap de l’escala amb el peculiar posat de Karl Marx parsimoniós que li és propi. Viu en una casa nova, cèntrica, construïda al costat de la vella, restaurada de poc, en part per ell mateix, que és autor dels tocs gaudinians –trencadís– a l’interior. La família del Joan pertany a la menestralia acomodada de la població. Darrere les dues edificacions hi ha un pati de dos nivells amb arbres i un minúscul hortet. Des d’aquesta part es veuen encara –encara perquè qualsevol dia les taparà algun edifici– les parets del Fortí del Serrat del Maurici, mai acabat del tot, pensat al seu dia per a defensar-se dels carlins, que precisament l’ocuparen fins que els liberals els en van treure. Ara, des de can Bonals, les restes d’aquesta edificació militar que corona el serrat són un inofensiu element del paisatge; costa d’imaginar-ho, però des d’aquest lloc, el 1839, el sanguinari Comte d’Espanya disparava l’artilleria contra les cases de Balsareny.
Joan Bonals és un factòtum de l’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP) del Berguedà, on treballa des del 1984. Els EAPs van ser creats pel govern de Jordi Pujol el maig del 1983 i ja des del decret de fundació se’ls va atorgar un camp d’actuació dual: per una banda l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials i, per l’altra, contribuir a la renovació pedagògica de les escoles del país. Aquest segon aspecte és mencionat, en un document del 2001 del Consell Escolar de Catalunya, com a intervenció en els centres promovent canvis de cara a poder atendre la diversitat. Allò que té de peculiar l’activitat professional del Joan Bonals està relacionat de ple amb aquest segon aspecte. Perquè va començar a intervenir a l’escola com a psicòleg clínic, però la sensació inicial va ser de fracàs, que aquest no era el camí. Fins que va veure una llum en descobrir altres possibilitats d’actuació a les III Jornades de Pedagogia Operatòria. A partir d’aquí es va posar en contacte amb la psicòloga argentina Ana Teberosky, deixebla de Jean Piaget. És catedràtica de la Universitat de Barcelona i li devem, a ella i a Emilia Ferreiro, el descobriment de les etapes del desenvolupament de l’escriptura en l’infant. La implantació del constructivisme a l’educació infantil de la majoria d’escoles del Berguedà impulsat des de l’EAP va ser assessorat per Teberosky durant els anys 1984 – 1988. Ara, des del curs 2004 – 05, s’està duent a terme una experiència d’educació inclusiva, concepte que cada vegada, a nivell internacional, està prenent més importància i que, molt resumit, suposa que tots els alumnes han d’aprendre junts sense distincions de procedència social, capacitats o qualsevol altra.
Al currículum professional de Joan Bonals hi ha dues llicenciatures, psicologia i filologia catalana, i un doctorat en filosofia amb la tesi La qüestió de l’alteritat. De la cura a un mateix a l’entesa amb l’altre, dirigida per la Dra. Virgínia Ferrer, que l’any passat, a València, va participar amb Edgar Morin al V encontre internacional del Fòrum Paulo Freire. Bonals es màster en psicopedagogia i assessorament curricular i té formació en psicologia clínica. La seva bibliografia comença amb Assessorar l’aprenentatge de l’escriptura: una aplicació de la proposta teberoskyana a la comarca del Berguedà (1994), premi “Maixerí” del Consell Comarcal del Berguedà (1990 – 1991). Altres llibres, alguns traduïts a l’espanyol i el portuguès, són: Aprendizaje de la escritura (1994), El trabajo en equipo del profesorado (1996), El asesoramiento psicopedagògico: una perspectiva profesional y constructivista (1999) [article dins un llibre col·lectiu], El trabajo en pequeños grupos en el aula (2000), L’assessorament psicopedagògic a Catalunya (2000), Avaluar l’aprenentatge (2003), La evaluación psicopedagógica (2005) i Análisis de centros educativos (2005). A més de publicar articles en revistes especialitzades, ha participat en cursos de formació del professorat en nou comunitats autònomes de l’Estat i a l’estranger (Turquia, Portugal, Marroc, Itàlia i Anglaterra).
Bonals creu que l’escola inclusiva materialitza l’avenç del món de l’educació en la societat occidental en aquest tombant de segle (ho llegeixo a Àmbits de psicopedagogia, tardor 2005). També pensa que estem davant d’un camí sense retorn; així, parlant del treball en petits grups a l’aula, escriu «Això vol dir tolerar que uns [equips docents] l’introdueixin i d’altres prefereixin esperar uns anys» (entrevista a Papers, de l’Escola Pia de Catalunya, abril 2001).
Acabo d’escriure aquestes ratlles biogràfiques sobre el Joan Bonals perquè crec que és, injustament, desconegut a la nostra comarca. Reprenent el fil de la calçotada, no cal dir que he escoltat amb interès totes les seves explicacions. Ell té l’amabilitat de no parlar-me de pedagogia, perquè és un tema sobre el qual ho desconec absolutament tot. L’esmorzar ha acabat cap a dos quarts de dues. Llavors he enfilat per uns camins entre camps fins arribar a la resclosa de la Sèquia de Manresa, on he passat una estona acompanyat només per la cançó de l’aigua –i el record–. A sobre, vigilant, com a únic testimoni, el castell dels barons d’Alòs, de geometria tan acusada i merlets exagerats.


Merda a l’estany de Graugés

25 de febrer. «Malgrat que l’expansió de les nostres ciutats, cas de Berga i Avià, siguin tan nefastes i siguin exemples exactes del que no s’ha de fer en planejament urbà...» va dir Jordi Viola, ara fa trenta anys, en una de les ponències del Congrés de Cultura Catalana. Ho he rellegit perquè, passejant per Avià, comentava al meu acompanyant com és possible que continuï encara un creixement tan caòtic. Ell hi entén: té una explicació tècnica. A Avià no hi ha pla urbanístic. El pla urbanístic d’un municipi ha de ser coherent amb els plans territorials, que a la vegada ho han de ser amb el pla general de Catalunya. Un pla urbanístic té en compte la previsió d’augment de la població, estudi sobre activitats, residus, serveis, nous habitatges, carrers... la compatibilitat d’activitats, etc. En no haver-hi pla urbanístic, les noves construccions es fan amparant-se en modificacions puntuals de les normes subsidiàries de planejament, que també contemplen els usos del sòl, etc, però que per a fer-hi un canvi només cal donar-ne publicitat amb la publicació en un diari regional. De canvis d’aquests se’n poden fer uns quants cada any; quan una immobiliària vol construir en un lloc determinat, n’hi ha prou amb la modificació de les normes. Algú ha dit, sembla que amb veu prou alta i en un lloc suficientment important, que Avià necessita un pla urbanístic. O sigui: és possible que l’actual urbanisme de brida desbocada tingui una data de caducitat no molt llunyana. Del desgavell n’és mostra el tema de la depuradora, que encara s’ha de construir. El 20 de gener passat, una cinquantena de veïns van presentar un escrit a la conselleria de Medi Ambient i Habitatge denunciant la contaminació de la riera de Coforb i l’estany de Graugés. Exposen que s’hi contaminen les aigües amb l’abocament de residus industrials i urbans amb molta intensitat, que es malmet l’ecosistema de ribera, que no es respecten els cabals ecològics, que hi ha masies amb dret de captació d’aigües per a usos agrícoles i ramaders, amb perill fins i tot per a la salut de les persones. M’expliquen que don Álvaro Rosal desvia tota l’aigua riera avall: ja no vol que a l’estany de Graugés hi entri més merda.
-------------------
1 de març. «El fonamental és que hi hagi un planejament adequat. (...) –Com evitar que alguns s’omplin les butxaques? –Amb un marc de planejament no modificable. Això impedeix que cada dilluns es modifiqui el pla en funció de les pressions. Hi ha d’haver un marc clar i suficient per al desenvolupament urbà, que tots sàpiguen a què atenir-se (...)». El Periódico (1.3.07). Entrevista de Margarita Sáenz-Díez a Joan Antoni Solans, vint anys director general d’Urbanisme de la Generalitat, actualment professor a la Universitat Pompeu Fabra. Dibuixa els plans generals de Cardona i Sant Sadurní d’Anoia.