22 de juliol del 2007

El 'Carrillet' ha tornat a Cercs



Aquest vespre, exactament a 3/4 de 9, el 'Carrilet' ha tornat a Cercs. No ha passat per la via ni feia fum; les seves rodes ja no són de ferro ni rellisquen pel carril que va ser venut fa anys a preu de ferro vell. No hi anaven minaires, ni fabricantes, ni maquis, ni viatjants, ni contrabandistes. Però avui jo l'he vist pujar per l'Eix, al pont de Cercs, a l'hora dita. I ja tinc ganes d'estrenar-lo si pot ser per una ruta amb vistes al Pedraforca. Són els nous temps. És el Tren Turístic que demà s'inaugurà.
------------

Copio la notícia:



El Carrilet Verd del Berguedà es posa en marxa el proper dilluns, 23 de juliol

El Carrilet Verd del Berguedà és una proposta lúdica i diferent de passejar i conèixer el territori, per gaudir de la natura i del patrimoni històric i industrial. Una proposta per a tothom, petits i grans, famílies i grups, els dies festius i feiners, d’estiu i hivern.Amb una capacitat per a 56 persones, el Carrilet Verd del Berguedà ofereix un viatge còmode i entretingut dalt d’un tractor John Deere 4x4 de 8 tones de pes que disposa de suspensió pneumàtica per garantir la comoditat en circular pels camins no pavimentats.Les rutes que s’ofereixen tenen dos punts de sortida: el Museu de les Mines de Cercs i l’estació de Guardiola de Berguedà. El Carrilet Verd del Berguedà entrarà en ple funcionament el proper dilluns, 23 de juliol, però aquest cap de setmana, 21 i 22 de juliol, ja serà al Festival del Riu de la Baells.

Les diverses rutes del Carrilet Verd del Berguedà

El Carrilet Verd del Berguedà ofereix tres tipologies de rutes:

Les rutes fixes que es realitzen durant tot l’any. El Carrilet Verd del Berguedà posa a l’abast del visitant quatre rutes concretes, dues de les quals tenen com a punt de sortida el Museu de les Mines de Cercs i, les dues restant, surten de l’Estació de Guardiola de Berguedà.

Les rutes per conèixer l’Alt Berguedà. En total, s’ofereixen 11 visites guiades diferents prèviament concertades que permeten conèixer diversos indrets de gran interès de la zona de l’Alt Berguedà.

Les rutes a la carta per a tothom. Es tracta d’un servei personalitzat en quant a ruta, durada i preu. Aquest servei a la carta s’ofereix els 365 dies de l’any.

Les rutes fixes que es poden fer tot l’any:

Els entorns de Sant Corneli i el Museu de les Mines de Cercs La ruta: S’ofereix una volta pels entorns de Sant Corneli, des de la plaça de Sant Romà, la Casa Blanca, amb excepcionals vistes a l’embassament de la Baells. El viatge de tornada es fa passant per l’antic camí de Fígols fins a tornar de nou a Sant Corneli per la carretera. Durada: 1 hora. Lloc de sortida: Museu de les Mines de Cercs. Dies: diumenges, festius i dilluns dels mesos de juliol, agost i fins al 15 de setembre. La resta de l’any només diumenges i en horaris de matins. Horaris: Estiu: 10:30, 11:30, 12:30, 13:30, 16, 17 i 18 hores. Hivern: 10:30, 11:30, 12:30 i 13:30 hores.

Cap a la terra dels dinosaures. La ruta: Des de Sant Corneli i seguint la carretera que porta a Peguera, el Carrilet arriba fins a Fumanya per conèixer el jaciment paleontològic amb més de tres mil petjades de dinosaure. La visita guiada al jaciment, que té una durada de 2 hores, és opcional. Durada: 2 hores. Lloc de sortida: Museu de les Mines de Cercs. Dies: Dimecres dels mesos de juliol, agost i fins al 15 de setembre. Horaris: Matins: 10:30, 11:30, 12:30, 13:30 hores. Tardes: 16:30, 17:30 i 18:30 hores.

De Guardiola a Sant Martí de Brocà. La ruta: Des de l’estació de Guardiola el recorregut porta a l’església de Brocà, un paratge natural de gran bellesa i amb una història mil·lenària. Durada: 1 hora. Lloc de sortida: Estació de Guardiola de Berguedà. Dies: Divendres dels mesos de juliol, agost i fins al 15 de setembre. Horaris: Matins: 10:30, 11:30, 12:30, 13:30 hores. Tardes: 16, 17 i 18 hores.

De Guardiola a la Mina de Petroli de Riutort. La ruta: El punt de sortida és l’estació de Guardiola, on es pot visitar una exposició sobre la història del tren a Catalunya i al Berguedà. El recorregut porta a l’antiga mina de petroli de Riuort que també es pot visitar. Durada: 1 hora. Lloc de sortida: Estació de Guardiola de Berguedà. Dies: Dissabtes dels mesos de juliol, agost i fins al 15 de setembre. Horaris: Estiu: Matins 10:30, 11:30, 12:30 i 13:30 hores. Tardes: 16:30, 17:30 i 18:30 hores. Hivern: Matins 10:30, 11:30, 12:30 i 13:30 hores.

Les rutes per conèixer l’Alt Berguedà. Aquestes rutes, que són concertades, permeten conèixer a fons el territori de l’Alt Berguedà. Es proposen 11 visites guiades diferents, Els entorns de Sant Corneli i el Museu de les Mines de Cercs,Cap a la terra dels dinosaures,
Cap a la Vall de Peguera, De Guardiola a Sant Martí de Brocà, De Guardiola a la mina de petroli de Riutort, De Cercs al Mirador de la Figuerassa, De la Rodonella a Sant Salvador de la Vedella, La ruta dels cels oberts: de Vallcebre a Fumanya, De Saldes a Palomera, De Saldes a Gresolet i De Saldes a Maçaners.

Rutes a la carta per a tothom. A part de les rutes programades que s’ofereixen per Setmana Santa, estiu (del 15 de juliol al 15 de setembre) i els ponts llargs, s’ofereix el servei de Carrilet Verd del Berguedà a la carta, que consisteix en un servei personalitzat quant a ruta, durada i preu. És una oportunitat per escollir viatge, dia i hora de sortida i tornada, recorregut i serveis complementaris: cavalcades de reis, casaments, bateigs, noces d’or, d’argent, de llautó i comiats de solters; recorreguts per amics, famílies, escoles i empreses, recorreguts urbans i rurals, de matí, de tarda, de capvespre i de nit… 365 dies a l’any.

Per a més informació i contractar els serveis del Carrilet Verd del Berguedà cal fer reserva prèvia a: Museu de les Mines de Cercs. Plaça Sant Romà, s/n. Colònia Sant Corneli. 08698 Cercs (Berguedà). Telèfon 93.824.90.25 – 93 824 81 87

18 de juliol del 2007

Educació per a la ciutadania: paraules de monsenyor Blázquez a Vic

Atenent una invitació, avui he assistit a la primera jornada del 20è Curset d'estiu que durant aquests dimecres, dijous i divendres organitza el Bisbat de Vic (Formació permanent del clergat). El ponent del matí i la tarda ha estat monsenyor Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbao i president de la CEE ('Conferencia Episcopal Española'), que el bisbe de Vic ha traduït per Conferència de Bisbes de l'Estat Espanyol. El tema de les ponències ha estat 'El prevere, home de pregària'.
Ja a la tarda, poc abans d'acabar, en el torn de preguntes, se li ha demanat a monsenyor Blázquez la seva opinió sobre l'assignatura Educació per a la ciutadania. La resposta, llevat d'algun error de transcripció meu, és:
a) La Comissió Permanet de la CEE ha tractat el tema dues vegades, emenent resolucions cada vegada, els mesos de febrer i juny. El plenari de la CEE no ha pres cap posició al respecte. La Comissió Permanent té potestat legal per a manifestar-se. Després d'un ampli exercici de comunió, les resolucions s'han pres per unanimitat.
b) Jo no diria més del que s'ha dit en les dues instruccions: és suficient. L'educació per a la ciutadania és una assignatura recomanada per la Comunitat Europea als seus membres. Els experts també diuen es necessita. Ara hi ha necessitats que la fan encara més necessària.
d) El govern espanyol, fent ús de les facultats que té d'aplicació, l'ha constituïda en assignatura obligatòria. Aquest fet presenta dificultats des del punt de vista de la potestat dels pares per establir el tipus d'educació que volen per als seus fills, potestat recollida en la Constitució i els tractats internacionals subscrits per l'estat espanyol.
e) Quan els bisbes vam rebre els primers esborranys ens vam espantar. Amb el diàleg posterior, amb el ministeri s'han clarificat molts punts, no tots. La CEE n'apuntava dos: l'antropologia referent al punt de vista de la diferència sexual i la poca decisió a l'hora de superar el relativisme de la societat. No es pot educar segons el relativisme.
d) La FERE ('Federación Española de Religiosos de Enseñanza') té el seu ideari reconegut pel Tribunal Suprem, de manera que l'assignatura Educació per a la ciutadania no hi pot entrar en contradicció, com tampoc altres assignatures. Educació per a la ciutadania no pot estar en contrast amb l'assignatura de Religió Catòlica, no tindria cap sentit.
e)La Comissió Permanent no es va decantar per cap de les vies democràtiques per a oposar-se a l'assignatura, ni per l'objecció de consciència.

17 de juliol del 2007

Preguntes al conseller Ernest Maragall

Carme Alcoverro, directora de la revista Escola catalana, entrevista, al darrer núm de la publicació (441; juny 2007), Ernest Maragall, conseller d'Educació. Transcriuré, pel seu interès, algunes frases extretes de les preguntes:
a) "La nostra realitat avui, pel que fa a secundària, ens diu que hi ha un percentatge elevat d'alumnat que fa l'ensenyament exclusivament en castellà".
b) "(...) el projecte lingüístic ja hi és, als centres, el que passa és que s'incompleix..."
c) "Però el castellà ja el saben..."
d) "(...) [El professorat] sabem que els docents no estan preparats per ensenyar en anglès, que des de la universitat i les escolaes de mestres se surt sense coneixement d'aquesta llengua..."
e) "Actualment hi ha professors amb deficiències en competència lingüística general, i en català particularment, i em pregunto com ho farem perquè no ho siguin també en anglès i minvi encara més la competència en català..."
f) "(...) A la pública s'hi concentra més alumnat nouvingut i a la concertada més alumnat autòcton (...)".
g) "La formació professional és un dels dèficits del nostre país".
h) "[La sisena hora] ha estat molt contestada per part del professorat. Els estudiosos també pensen que l'augment d'hores no implica una millora en la qualitat educativa, i també s'ha denunciat la manca de planificació, de professorat, i el que ha significat de canvi d'organització de l'escola, que ha portat molts problemes".
i) "Quan es produeixen canvis constants, com passa des de fa anys, n'hi ha que sovint porten més problemes que millores".

15 de juliol del 2007

'Sanfermines' 2007

La 'fiesta' és una salvatjada ("Acció brutal, pròpia de salvatges", segons l'Alcover-Moll) i les cròniques i imatges que durant tota la setmana han arribat des d'Iruña ho reflecteixen prou bé: ferits, caigudes, xafades... Si hi ha animals "humans" que gaudeixen d'aquesta manera, jo proposo deixar en pau els animals "animals" i que els suposats homínids s'ho facin mirar.
Visca la civilització!
............................
'Tanto Serrat como Sabina, sentados uno al lado del otro, asistieron a la corrida, como también lo hicieron el director teatral Albert Boadella o la duquesa de Alba, entre otras caras conocidas' (La Vanguardia 17.6.2007)

22 d’abril del 2007

Dietari (desembre 2006 – març 2007)

Publicat a L’Erol. Revista cultural del Berguedà. Núm. 92 (Primavera 2007)

La cal·ligrafia del Pasqual Burniol

1 de desembre.
Abans, o sigui, ara fa uns 30 – 40 anys, a Avià hi havia dues escoles, una per a nens i l’altra per a nenes. Eren a la part vella del poble, al carrer Abat, on hi havia hagut l’antic cementiri, que va deixar d’usar-se en construir-se el nou, que és l’actual, als afores –cada vegada menys als afores– del poble.
Les escoles d’Avià eren la «Unitaria de niños» i la «Unitaria de niñas». Els nens i les nenes anàvem a edificis diferents; tampoc no jugàvem al mateix pati. Per als nens hi havia un mestre i per a les nenes una senyoreta. Del meu record (hi vaig estar escolaritzat fins als 10 anys) van passar tres mestres. El primer va ser el senyor Joan Algué.
El mestre Algué tenia senyora, dues filles i un fill. El fill era un noi alt i desmanyotat, que va anar a treballar a un taller de venda i reparació de ràdios i tocadiscos. En aquell temps encara no hi havia televisors ni ordinadors. Les noies eren més aviat grassonetes i, quan aquest mestre va marxar d’Avià, encara anaven a escola. El mestre Algué era músic i ens feia cantar cançons com la Balanguera, Al lado de mi cabaña i, per Pasqua, les Caramelles. A les Caramelles hi anàvem vestits de catalans, amb espardenyes, faixa i barretina. Ens acompanyava un ruc o cavall molt guarnit, que duia la panera. El dia que fèiem la passada pel poble, crec que alguna vegada havia vingut amb nosaltres una petita orquestra formada per uns quants músics de Berga. Cantàvem la famosa tonada de l’òpera l’Arlésienne, de Georges Bizet, amb una lletra, em sembla que del mestre, que feia: «Dalt del cel / quin és aquest estel....» i més endavant «Dalt la post / del fresc i humit rebost / veureu que hi penja / una bona llonganissa...». Per dirigir-nos duia per batuta un bastonet segurament de boix al qual havia fet, prèviament, tot un seguit de musicadures.
Recordo els matins d’hivern que arribàvem a l’escola i el mestre ja havia encès l’estufa, que era al mig de l’aula. Algunes vegades el trobàvem escrivint en una llibreta amb mànec, ploma i tinta, fins i tot tintes de colors. Mentre escrivia feia una mena de ganyotes amb la boca. Quan, ja de gran, he tornat a aquella sala que havia estat l’escola de tants nens i de tantes edats diferents, l’he trobat immensament petita: només quatre parets amb unes ridícules columnes de ferro al mig, tot sense ni un bri d’aquella atmosfera d’autoritat que en altre temps va tenir.
El wàter de l’escola era fosc i hi havia una finestra que donava al que anomenàvem «la presó», un passadís exterior que per fora estava tancat per mitjà d’una alta porta de ferro. Els serveis feien una pudor considerable, encara ara la recordo.
A sobre l’escola hi havia el pis del mestre i les oficines de l’ajuntament on, assentat davant l’escriptori –una taula important, de fusta– xerrant amb veu nasal característica, i fumant, el Pasqual Burniol, secretari, treballava envoltat de parers, gent i els volums ennegrits de l’enciclopèdia Espasa. El Pasqual, que tenia 93 anys, ha mort avui a la residència de Prats de Lluçanès. Era tota una institució; fill del secretari municipal Pau Burniol, va treballar a l’ajuntament del 1935 fins al 1975. Enraonador de mena, els seus temes predilectes eren el temps i la Vall d’Aran, on anava a passar els estius. Durant els anys del franquisme diu que va tenir una actuació neutral, que va ajudar i tractar igual a tothom. Quan, d’aquí a molts anys, ja ningú no li recordi ni el nom, ni la veu, ni les converses, als lligalls de l’ajuntament quedaran com a testimoni d’ell els traços de la seva elegant cal·ligrafia.


Solstici d’hivern a Bagà

24 de desembre, nit de Nadal. M’agrada començar la celebració de la nit de Nadal a Bagà. El ritual s’inicia quan ja s’ha fet fosc, en el punt de la carretera de sobre el Parc de la Vila on acaba el caminet que ve del Siti –tot i que per seguir més bé la tradició jo preferiria que vingués del cantó de Santa Magdalena–. Si em voleu creure, situeu-vos en la solitud d’aquest punt i deixeu-vos del brogit dels turistes i els curiosos que esperen a l’altra banda del riu. En la fosca d’aquesta santa nit, prop de les set del vespre, sentireu la fressa dels fallaires que baixen envoltats de guspires i de cop us passaran pel davant i els podeu seguir i aturar-vos davant del Pont de la Vila deixant-los avançar mentre senyoregen el foc que es reflecteix a les aigües pures del Bastareny sota la mirada del campanar de la imponent església que els avantpassats del lloc ban bastir en honor de sant Esteve gloriós. Allà, davant la porta del tan escàs gòtic berguedà, ignorant els àngels músics petrificats que també podrien tocar, perquè és la nit de Nadal, el Pep Miró amb fred i flauta travessera, la Neus Simon, que ha posat música a la festa, i els altres instrumentistes reben els fallaires i se’n van tots plegats a la plaça Porxada a respirar «un medievalisme rústic d’una impressionant qualitat», que deia Josep Pla. Arribat aquí, l’espectacle em sembla bonic però ja ha deixat de ser sublim. Això que m’agrada, perquè sempre entre la gent hi veig coneguts de la fàbrica, les mines i l’escola; i la Bet –no la cantant, sinó la de Bagà, que fa rams de flors seques– i el mestre Rovira i... Però per molts salts, coca amb all-i-oli i escaients beuratges que hi hagi trobo el final com poc apoteòsic, com si hi faltés un salt de plens amb tirabol o, en aquest cas, la Missa del Gall amb nadales, torrons i «què li darem a n’el Noi de la Mare», melodia celta que fa segles va deixar la tonada a la més bonica lletra de Nadal. Segons la tradició, les falles –faies– d’origen aneu a saber si precristià –o no– feien llum als senyors de la torre dels faigs –de Faia– quan baixaven a la capital de la baronia per celebrar el misteri del naixement de Jesús a la palla –paia– de l’establia de Betlem. I el solstici? Després baixo a Avià per la carretera que ja em deu conèixer, de tants anys que fa que la transito, i vaig a la Missa del Gall que ens diu mossèn Ramon Viladés. Abans d’anar a dormir encara pujo a tastar aquells torrons tan bons que la seva germana Roser ens té posats a la taula de l’eixida de la rectoria on van passar fets importants durant les guerres carlines.
--------------------
27 de desembre. A) El Regió7 (27.12.06) titula la crònica Bagà i Sant Julià de Cerdanyola celebren l’arribada del solstici d’hivern cremant unes 400 faies.
B) En un escrit de fa uns anys, el meu amic i arxiver Xavier Pedrals, que tant entén sobre la Fia-faia, n’explica l’origen d’aquesta manera tan enraonada: «És una festa d’arrels precristianes que podria haver format part d’un antic ritu de culte al Sol. Correspondria a la celebració del solstici d’hivern (...). Tan arrelades estaven aquestes celebracions que, l’Església, sàviament, va optar per integrar-les, col·locant festes cristianes en les mateixes dates; en el cas del solstici d’hivern es va fer coincidir amb la commemoració del naixement de Jesús».
C) Per Henri Tincq (Le Monde, 23.12.06), actualment, la visualització del Nadal és considerada políticament incorrecta, ja que «pot ferir la sensibilitat dels creients de religions no cristianes». Esmenta casos de França, Espanya, Estats Units, Anglaterra i Alemanya. «No cal pas sobreestimar –escriu l’especialista i editorialista de temes religiosos de Le Monde– aquests indicis d’una voluntat d’amagar els símbols d’una festa tan típicament religiosa com el Nadal, recuperada i desfigurada, des de ja fa molt temps als ulls dels mateixos cristians, per la societat de consum. Però la qüestió subjacent la tenim veritablement entre nosaltres, perquè és un fet recurrent en les polèmiques dels últims anys sobre l’ús del vel islàmic o de tot altre signe religiós, a l’escola sobretot. En nom del ‘viure-conjunt’ en la societat multicultural d’avui, l’exhibició de símbols, de ritus, de festes pròpies d’una tradició religiosa ha de ser considerada com a inoportuna, fins i tot com a fomentadora de comunitarismes i signe de crispació indentitària? (...) Europa no és certament només cultura cristiana, fins al punt que mai no ho ha estat completament. Però la ignorància del seu patrimoni històric de valors, de referències i de festes religioses va en contra d’una pràctica apaivagada de la laïcitat i del diàleg entre les ètnies, les cultures, les confessions. Una laïcitat intel·ligent passa pel dret de tot ciutadà a professor les seves conviccions, incloent-hi les religioses, tot contribuint d’aquesta manera a la voluntat de conviure amb els altres».

Calçotada pedagògica amb Joan Bonals

17 de febrer. Dissabte plujós. Baixo a Balsareny atenent la invitació del psicòleg Joan Bonals, que em rep al cap de l’escala amb el peculiar posat de Karl Marx parsimoniós que li és propi. Viu en una casa nova, cèntrica, construïda al costat de la vella, restaurada de poc, en part per ell mateix, que és autor dels tocs gaudinians –trencadís– a l’interior. La família del Joan pertany a la menestralia acomodada de la població. Darrere les dues edificacions hi ha un pati de dos nivells amb arbres i un minúscul hortet. Des d’aquesta part es veuen encara –encara perquè qualsevol dia les taparà algun edifici– les parets del Fortí del Serrat del Maurici, mai acabat del tot, pensat al seu dia per a defensar-se dels carlins, que precisament l’ocuparen fins que els liberals els en van treure. Ara, des de can Bonals, les restes d’aquesta edificació militar que corona el serrat són un inofensiu element del paisatge; costa d’imaginar-ho, però des d’aquest lloc, el 1839, el sanguinari Comte d’Espanya disparava l’artilleria contra les cases de Balsareny.
Joan Bonals és un factòtum de l’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP) del Berguedà, on treballa des del 1984. Els EAPs van ser creats pel govern de Jordi Pujol el maig del 1983 i ja des del decret de fundació se’ls va atorgar un camp d’actuació dual: per una banda l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials i, per l’altra, contribuir a la renovació pedagògica de les escoles del país. Aquest segon aspecte és mencionat, en un document del 2001 del Consell Escolar de Catalunya, com a intervenció en els centres promovent canvis de cara a poder atendre la diversitat. Allò que té de peculiar l’activitat professional del Joan Bonals està relacionat de ple amb aquest segon aspecte. Perquè va començar a intervenir a l’escola com a psicòleg clínic, però la sensació inicial va ser de fracàs, que aquest no era el camí. Fins que va veure una llum en descobrir altres possibilitats d’actuació a les III Jornades de Pedagogia Operatòria. A partir d’aquí es va posar en contacte amb la psicòloga argentina Ana Teberosky, deixebla de Jean Piaget. És catedràtica de la Universitat de Barcelona i li devem, a ella i a Emilia Ferreiro, el descobriment de les etapes del desenvolupament de l’escriptura en l’infant. La implantació del constructivisme a l’educació infantil de la majoria d’escoles del Berguedà impulsat des de l’EAP va ser assessorat per Teberosky durant els anys 1984 – 1988. Ara, des del curs 2004 – 05, s’està duent a terme una experiència d’educació inclusiva, concepte que cada vegada, a nivell internacional, està prenent més importància i que, molt resumit, suposa que tots els alumnes han d’aprendre junts sense distincions de procedència social, capacitats o qualsevol altra.
Al currículum professional de Joan Bonals hi ha dues llicenciatures, psicologia i filologia catalana, i un doctorat en filosofia amb la tesi La qüestió de l’alteritat. De la cura a un mateix a l’entesa amb l’altre, dirigida per la Dra. Virgínia Ferrer, que l’any passat, a València, va participar amb Edgar Morin al V encontre internacional del Fòrum Paulo Freire. Bonals es màster en psicopedagogia i assessorament curricular i té formació en psicologia clínica. La seva bibliografia comença amb Assessorar l’aprenentatge de l’escriptura: una aplicació de la proposta teberoskyana a la comarca del Berguedà (1994), premi “Maixerí” del Consell Comarcal del Berguedà (1990 – 1991). Altres llibres, alguns traduïts a l’espanyol i el portuguès, són: Aprendizaje de la escritura (1994), El trabajo en equipo del profesorado (1996), El asesoramiento psicopedagògico: una perspectiva profesional y constructivista (1999) [article dins un llibre col·lectiu], El trabajo en pequeños grupos en el aula (2000), L’assessorament psicopedagògic a Catalunya (2000), Avaluar l’aprenentatge (2003), La evaluación psicopedagógica (2005) i Análisis de centros educativos (2005). A més de publicar articles en revistes especialitzades, ha participat en cursos de formació del professorat en nou comunitats autònomes de l’Estat i a l’estranger (Turquia, Portugal, Marroc, Itàlia i Anglaterra).
Bonals creu que l’escola inclusiva materialitza l’avenç del món de l’educació en la societat occidental en aquest tombant de segle (ho llegeixo a Àmbits de psicopedagogia, tardor 2005). També pensa que estem davant d’un camí sense retorn; així, parlant del treball en petits grups a l’aula, escriu «Això vol dir tolerar que uns [equips docents] l’introdueixin i d’altres prefereixin esperar uns anys» (entrevista a Papers, de l’Escola Pia de Catalunya, abril 2001).
Acabo d’escriure aquestes ratlles biogràfiques sobre el Joan Bonals perquè crec que és, injustament, desconegut a la nostra comarca. Reprenent el fil de la calçotada, no cal dir que he escoltat amb interès totes les seves explicacions. Ell té l’amabilitat de no parlar-me de pedagogia, perquè és un tema sobre el qual ho desconec absolutament tot. L’esmorzar ha acabat cap a dos quarts de dues. Llavors he enfilat per uns camins entre camps fins arribar a la resclosa de la Sèquia de Manresa, on he passat una estona acompanyat només per la cançó de l’aigua –i el record–. A sobre, vigilant, com a únic testimoni, el castell dels barons d’Alòs, de geometria tan acusada i merlets exagerats.


Merda a l’estany de Graugés

25 de febrer. «Malgrat que l’expansió de les nostres ciutats, cas de Berga i Avià, siguin tan nefastes i siguin exemples exactes del que no s’ha de fer en planejament urbà...» va dir Jordi Viola, ara fa trenta anys, en una de les ponències del Congrés de Cultura Catalana. Ho he rellegit perquè, passejant per Avià, comentava al meu acompanyant com és possible que continuï encara un creixement tan caòtic. Ell hi entén: té una explicació tècnica. A Avià no hi ha pla urbanístic. El pla urbanístic d’un municipi ha de ser coherent amb els plans territorials, que a la vegada ho han de ser amb el pla general de Catalunya. Un pla urbanístic té en compte la previsió d’augment de la població, estudi sobre activitats, residus, serveis, nous habitatges, carrers... la compatibilitat d’activitats, etc. En no haver-hi pla urbanístic, les noves construccions es fan amparant-se en modificacions puntuals de les normes subsidiàries de planejament, que també contemplen els usos del sòl, etc, però que per a fer-hi un canvi només cal donar-ne publicitat amb la publicació en un diari regional. De canvis d’aquests se’n poden fer uns quants cada any; quan una immobiliària vol construir en un lloc determinat, n’hi ha prou amb la modificació de les normes. Algú ha dit, sembla que amb veu prou alta i en un lloc suficientment important, que Avià necessita un pla urbanístic. O sigui: és possible que l’actual urbanisme de brida desbocada tingui una data de caducitat no molt llunyana. Del desgavell n’és mostra el tema de la depuradora, que encara s’ha de construir. El 20 de gener passat, una cinquantena de veïns van presentar un escrit a la conselleria de Medi Ambient i Habitatge denunciant la contaminació de la riera de Coforb i l’estany de Graugés. Exposen que s’hi contaminen les aigües amb l’abocament de residus industrials i urbans amb molta intensitat, que es malmet l’ecosistema de ribera, que no es respecten els cabals ecològics, que hi ha masies amb dret de captació d’aigües per a usos agrícoles i ramaders, amb perill fins i tot per a la salut de les persones. M’expliquen que don Álvaro Rosal desvia tota l’aigua riera avall: ja no vol que a l’estany de Graugés hi entri més merda.
-------------------
1 de març. «El fonamental és que hi hagi un planejament adequat. (...) –Com evitar que alguns s’omplin les butxaques? –Amb un marc de planejament no modificable. Això impedeix que cada dilluns es modifiqui el pla en funció de les pressions. Hi ha d’haver un marc clar i suficient per al desenvolupament urbà, que tots sàpiguen a què atenir-se (...)». El Periódico (1.3.07). Entrevista de Margarita Sáenz-Díez a Joan Antoni Solans, vint anys director general d’Urbanisme de la Generalitat, actualment professor a la Universitat Pompeu Fabra. Dibuixa els plans generals de Cardona i Sant Sadurní d’Anoia.