23 de desembre de 2008

Les drogues del Jordi Royo

Jordi Royo

Jaume Farguell presentarà aquest vespre (dos quarts de vuit), al Casal d'Europa del Berguedà, Els rebels del benestar, de Jordi Royo.

Jordi Royo és psicòleg clínic, reconegut autor d'estudis i treballs, sol o en col·laboració, sobre les drogodependències. Dijous passat (18.12.08) era l'entrevistat de 'La contra' de La Vanguardia, on donava uns consells plens de bon sentit sobre com s'han de tractar els adolescents. En el destacat de presentació en primera persona característic del format de 'La contra', Royo ens explicava que creu en el Déu de la Patum, que baixa a la plaça, i que encara creu en el programa social de les esquerres.

El Jordi Royo és el nen petit de la Fonda Catalunya, del carrer Major. Era l'establiment on, quan n'hi havia (més que ara), menjaven els capellans de la parròquia. Hi regnava l'ambient familiar, tirant casolà, que els pares del Jordi van saber-li donar. Aquell aire tan característic de les fondes de les ciutats mitjanes, mig pageses, mig de la primera revolució industrial.

Quan el Jordi era un adolescent com els que ara són objecte del seu llibre va pertànyer al grup del Pare Jordi, Jordi Grau, franciscà que fa més de trenta anys va revolucionar l'ambient juvenil berguedà amb la pràctica de psicofonies i ara lidera activitats grupals relacionades amb l'energia guaridora de l'univers.

Royo va anar a estudiar a Barcelona i és evident que ha triomfat en el seu àmbit. Treballa per l'administració pública, ha estat capaç de reeixir en l'empresa per ell creada. Sap parlar; és convincent. Una sobretaula al seu costat és un passar màgic, imperceptible, del temps: "Ja són les set?". Per Nadal es converteix en mestre garrofaire. Puja per la Patum, els envejosos diuen que per acompanyar alguna patum fent el ple. Cada any fa publicar a l'Avui una esquela amb frases de perenne recordança el dia de l'aniversari de la mort del seu pare. I allò del "programa social de l'esquerra"? Quan el vegi li pregunto i ja els ho explicaré. Que passin unes bones festes de Nadal.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimat Benigne,
he quedat garratibat al llegir al teu quadern l'article "Les drogues del Jordi Royo", i veure'm així retratat com el camell major del regne.
Diuen que les drogues més dures són sempre els afectes. Si això fos cert, hi ha una droga molt addictiva que es diu "Benignina" i de la qual tu en tens el cor ple.
Passo a comentar alguns aspectes del teu escrit:

1. En primer lloc, certament, a La Contra de La Vanguardia vaig declarar que creia en el Déu de la Patum, que és aquell que balla amb el seu poble pels carrers i les places. Certament sempre he cregut, i això deu ser des de l'època adolescent i gràcies a la influència del pare Jordi Grau, que Déu no crida a les guerres santes, ni formalitza inquisicions, ni fa estavellar avions als gratacels, ni vol gestionar emissores de ràdio. Si Déu no és un pare amorós que vol compartir l'alegria amb els seus fills, aleshores, per què el necessitem?

2. Políticament, cada cop em sento més a prop de les persones i més lluny de les organitzacions, però foren les esquerres qui varen formular, per primera vegada, la necessitat d'universalitzar els drets a l'escola, a la sanitat o bé a les prestacions socials. ¿No seria el món un lloc millor si tots els nens poguessin anar a l'escola, si tots els ciutadans tinguessin dret a l'assistència sanitària i també a prestacions bàsiques com ara l'atur o la jubilació?

3. La Fonda Catalunya, que tu vares conèixer prou bé, fou també una mica la casa de tots. En el menjador hi havia una taula que el meu pare anomenava carinyosament la de la "beneficència", i allí shi aplegaven els capellans, els mestres del poble desterrats a Berga, els viatjans i altra gent neta de cor. El meu pare sempre deia que el que guanyava en les altres taules ho perdia a la taula de la beneficència!
L'esperit, però, d'aquella taula m'ha acompanyat sempre amb enyorança i agraiment. En ella s'hi forjaren moltes converses i riallades i moltíssimes reunions de l'Assemblea de Catalunya en temps de dictadura.

4. Certament, he estudiat a Barcelona i ho continuo fent. Això, però, de triomfar és una altra cosa. Si entenem el triomf tal com l'identifiquen els triomfadors de la societat del benestar, és a dir: ser guapo, ric, jove i famós... aleshores podem concloure que tu i jo hem triomfat enormement, perquè l'hermosura ens salta a la cara...

5.Cada any procuro convidar amics de sempre i d'altres de nous a que visquin la Patum. Per a molts d'ells serà la primera... La Patum és patrimoni de la humanitat sensible. M'omple de goig pensar que humilment puc contribuir a fer créixer el patrimoni patumaire, que no és altra cosa que el poble patumaire. I sortosament aquest és universal, va molt més enllà del "tercer pont". Compartir Patums és compartir intimitat, poesia, història, i si tens sort... amors!

6.Ja que parles de garrofes, te n'envio una...

Com a mestre un glop de mel.
D'escriptor en té ben bé l'art.
D'Avià n'és un rebel.
Visca el Benigne Rafart!


Jordi Royo i Isach

Benigne Rafart ha dit...

Amb "carinyu" i pel broc gros
he escrit sobre el Jordi "Royu"
però ell sap -no s'ha confós-
que de mi té tot "l'apoiu".

Benigne Rafart