18 d’agost del 2008

Esportistes i guerrillers. A propòsit de Rafael Nadal


Foto: Esteban Cobo, EFE. (La Vanguardia 17.8.08)

Calaix de sastre motivat per la imatge que avui publiquen alguns diaris on el tennista manacorí Rafael Nadal somriu pletòric, embolcallat amb la bandera espanyola, després d'aconseguir la medalla d'or als Jocs Olímpics de Pequín.

1. De 20 minutos (7.8.08):

Rafa Nadal se cabrea ante la pregunta en catalán de un periodista a Robredo

En apenas media hora, nos dio tiempo a hacer unas veinte preguntas, quince de las cuales fueron para el virtual número uno mundial, Rafa Nadal. Jugadoras como Nuria Llagostera o María José Sánchez no abrieron la boca, mientras otros como Nicolás Almagro y Vivi Ruano bromeaban intercambiándose los papelitos con sus nombres. David Ferrer estaba un poco más a su bola, mientras Robredo, otro que no paraba de bromear con Nadal y Almagro, sólo cambió el gesto cuando le quisieron preguntar en catalán y él se quedó en ascuas. Nadal zanjó el asunto: "Mejor en español". El de Manacor se pilló un cabreo importante por la cosa.

La rueda comenzó con un pequeño lío. Ante la invasión de periodistas, Nadal no supo ni cómo empezar: "¿Contesto en español o en inglés?", dijo entre risas.


2. De La Vanguardia (17.8.08):

El próximo número uno del mundo, que reconoció sentirse más deportista que tenista en los Juegos de Pekín, vivió unas sensaciones especiales en el podio, cuando sonó el himno español.

"No me había imaginado estar en el podio. Pero es especial. Cuando gané Roland Garros oí el himno español, y alguna otra vez. Pero nada como aquí. En los Juegos Olímpicos es especial", añadió Nadal.


3. De Josep Armengou: Nacionalisme català. Idees i pensaments. Sense peu d'impremta (1977?) i Edicions de l'Albí (2006):

L’estat franquista ha transformat l’esport en una droga per a anestesiar el poble. I Catalunya ha picat l’esquer. Com si totes les aspiracions nacionals de Catalunya es reduïssin a conquerir un títol ʺnacionalʺ espanyol. Hom té el pressentiment que cada vegada que el Barça ha guanyat un partit de Lliga espanyola, Catalunya ha perdut una batalla.

Sentimentalment, és clar, tots voldríem que el Barça fos campió cada any. I hem de reconèixer que a través dels colors d’un club també hem defensat el país, quan no hem pogut defensar‐lo d’altra manera. Però potser ens hi hem entossudit massa. Si pensàvem amb el cap potser començaríem a escatir la conveniència que tots els equips catalans se separessin de la Lliga espanyola. La independència esportiva també forma part de la independència nacional. Això, ara com ara, sona a utopia. De tota manera, ens convindria deixar de tenir el futbol com a primera vivència comunitària i començar a pensar en coses més importants.

Hem confiat la defensa de Catalunya a uns equips de futbolistes, la majoria dels quals ni catalans no són. A Catalunya, en lloc de pagar futbolistes, potser li hauria valgut més pagar guerrillers.

1 comentari:

Bergadrak ha dit...

Benigne, treu la foto del Nadal, si us plau, no embrutis el teu blog.

Hèctor Aranda