25 de desembre del 2007

Bon Nadal



Nadal
Jacint Verdaguer

A l'hora en que s'es desclosa,
Jericó, ta blanca rosa,
lo cel obría son cor,
y com gota de rosada
sobre la terra assecada
dexa ploure'l Salvador.

¡Oh! Miràulo a l'Establía,
en los braços de María,
test gentil d'aquella Flor:
sa cara que n'es d'hermosa!
ses galtetes són de rosa,
son cabell es un fil d'or.

Somriuli una nova Estrella,
los arbres trauen poncella,
les nadales trauen flor,
y, saltant entre les branques,
canten les tórtores blanques
sa glosa de més dolçor.

Los Angels a voladuries
hi barregen ses cantúries
puntejant ses arpes d'or:
Gloria a Deu en les altures;
adorèm oh criatures,
adorèm al Criador.

21 de desembre del 2007

Pedagògica

Últim dia d'escola abans de les vacances.
Uf!
Informe Bofill, informe PISA.
Reinstauració de les notes.
Diu que hi haurà vaga al febrer.
Penjo la reflexió que avui ha escrit el filòsof Josep Montserrat i Torrents, de Gósol:

TORNEN LES NOTES ESCOLARS

Gran esverament al galliner pedagògic. Els que manen han decidit tornar a la vella pràctica de l'avaluació dels alumnes de primària per mitjà de notes numèriques.* Els pedagogs refractaris a aquesta mesura haurien de procedir a una severa autocrítica, car són ells els responsables del desgavell de l'educació en els darrers vint-i-cinc anys, aplicant un pretès progressisme pedagògic que no era res més que un poti-poti de romanticisme rousseonià i de llibertarisme rescalfat, oblidats del seny reposat de l'escola nova des de Pestalozzi fins a la seva extinció en la postguerra.

*Crec que les notes són a l'eso (llegiu essa sonora i u, 'sisplau') i a primària tornen les qualificacions Insuficient, Suficient, Bé, Notable i Excel·lent. Aclarit això, la qualificació de l'escrit del Pep Montserrat és Excel·lent.

17 de desembre del 2007

Martín de Riquer

Guillem de Berguedà

Sobre Martín de Riquer, preceptor del rei d'Espanya i autor de la transcripció de referència de l'obra poètica de Guillem de Berguedà, avui l'Enric Vila ofereix al seu blog, http://www.salvadorsostres.com/, del qual sóc assidu, unes ratlles impagables del dietari de Néstor Luján:

Dietari de Néstor Luján. Biblioteca de Catalunya, Fons Néstor Luján.
21.3.1947

(...) Esto me recuerda que hace dos años hablando yo de música con Martín de Riquer le elogié la música de camera y él me respondió:
- La odio... afemina el animo.
Y decía que le agradaba el coñac tres ceros de la casa Osborne –que es el peor y más bronco- porque no era blando ni perfumado. Lo encontraba duro y guerrero, seguramente patriótico.
Pero si Santamarina es de buena fe [es refereix a Luys de Santamarina, falangista que anava amb la pistola per la redacció de Solidaridad Nacional], Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza. Cuando la Guerra Civil quedó en Barcelona y fue profesor de la Escuela de Guerra roja y muchos le recuerdan haberle visto pasear por Barcelona con pistolón al cinto. Llegó el momento de ir al frente y bien pronto buscó el modo de quedarse emboscado. Para ello fue a visitar a Rovira y Virgili y le dijo que procurara que quedase en Barcelona porque estaba escribiendo una “Historia de Cataluña”.
-La Historia de Cataluña se escribe –le respondió Rovira- se escribe ahora en el frente.
Como íntimamente es un cobarde se escondió, logró pasarse a la zona nacional y encontrar a través de Xavier Salas y Masoliver un cargo en Propaganda y se dedicó a organizar discursos por los pueblos ocupados. Al acabar la guerra tuvo la desgracia de perder un brazo al entrar en un pueblo y ello, bien negociado, le ha valido una seria de cargos entre ellos el de auxiliar de Literatura de la Universidad. Antes de la guerra no era ni bachiller. Es un tipo cararedondo, manco de brazo derecho, que lo lleva articulado de madera, pálido de cara, brusco en el hablar y en los movimientos, fatuo, desenfadado, muy amigo de comer y beber, aunque sin refinamiento y muy hábil en tratar y embaucar a los ignorantes, entre los que se encuentra como figura majestuosa, el gordo y sentimental doctor Castro, decano de la Facultad de Filosofía, que tiene una almita de mariposa, lírica y voladora, y una ignorancia maciza, solemne, abovedada, donde revuela insignificantemente esta alma lírica.(...)

I ja que parlem de Martín de Riquer, aquí va una altra perla que va signar el Ramon Barnils ("Operació borbonalla"; El Temps, núm. 413, 18 de maig del 1992)

Així, per acord entre el comte Juan de Barcelona i el dictador general Franco, entre els professors de llur hereu i després legal -i més legal del segon que no pas del primer, lleis en mà- successor l'actual Juan Carlos I, hi trobem situat l'eminent Martí de Riquer: Ex Combatiente del Tercio Nuestra Señora de Montserrat, Cavallero Mutilado i màxima autoritat en literatura medieval catalana, occitana i demana; que després l'alumne se li hagi dedicat preferentment a córrer a motor, a vela i demana no diu res contra Riquer; de pitjors en deu haver tingut -això ho suposem, tot i haver-li sentit el català que ens administra amb puntualitat decennal.






6 de desembre del 2007

La Portella

La Portella (desembre 2007). Foto BNG

Amb mil anys d'història a l'esquena, l'abadia de la Portella no ha perdut encara del tot l'aire senyorívol. Ara, del conjunt d'edificis, només l'església i el campanar resten dempeus. Els altres només són trossos de parets que s'aguanten fràgilment amb una dignitat que encara transmet l'esplendor d'altres temps.
El lloc ha viscut èpoques pròsperes i decadència, ha allotjat monjos, comtes, barons i abats, i ha sofert pestes, partides de bandolers i l'exclaustració que va suposar la davallada definitiva. Després els carlins hi van portar la Universitat de Cervera, va ser just cent anys abans que aquest país visqués la barbàrie d'una guerra entre germans. Acabada la guerra, més anys de ruïna i espoli.
Aquestes parets han resistit com un arbre de vella soca que no es resigna a morir. Si hi aneu a la tarda, quan el sol va marxant darrere l'absis romànic, veureu com els edificis enfosqueixen prenent un aire fantasmagòric. I com, al cap de poc, la Lluna surt per l'altra banda donant una lluminositat diferent a tot aquest paisatge solitari, feréstec i evocador.