22 de setembre de 2007

Retrat d'Enric Vila: mossèn Ballarín

El president Maragall i mossèn Ballarín a Gósol (13.7.06)
Foto: BNG


De l'Enric Vila trobo a faltar les entrevistes a l'última pàgina de l'Avui, desaparegudes amb el nou disseny. De fa un temps, però, no em perdo cap dels escrits del seu Dietari a destemps. Hi vaig a través de la webblog del Salvador Sostres, que acull, a més de les d'Enric Vila, col·laboracions de Miquel Colomer, Maria Vila, Raül Alcón, Jordi de la Torre, Àstrid Bierge, Otger Miralles, Marga Colomer i Ferran Caballero. La weblog del Sostres és un espai literari de qualitat, on l'excés i la polèmica s'hi donen la mà en un ambient que no defuig cap de les bestieses més forassenyades mentre no sigui la vulgaritat.

Sempre m'ha sorprès, o no, que molts dels capellans que conec són lectors assidus del Sostres. Coincideixen tots en valorar d'excel·lent la seva prosa i hi ha diversitat d'opinions a l'hora d'interpretar si allò que explica, aquells embolics sentimentals i familiars, aquells viatges i àpats, són realitat o ficció literària. Ho fa molt bé i de vegades 'hi toca' -em va dir l'altre dia un mossèn. Fruit d'aquesta admiració clerical deu ser que en una web de capellans progres, Església Plural, hi havia hagut la secció 'El millor Sostres'.

Tornant a l'Enric Vila, crec que ara està escrivint un llibre sobre els presidents Pujol i Maragall. En el marc d'aquest treball -és una suposició meva- va venir a Berga i es va entrevistar amb mossèn Ballarín. L'escrit que va publicar després d'aquesta trobada és l'afinat retrat que copio al final.

No cal dir que espero córrer a comprar el llibre i anar de dret a les pàgines on l'Enric Vila explicarà la influència que en els dos honorables va tenir el capellà de la Nou mossèn Pere Llumà, de les Escoles Virtèlia.

------------------------------------------------------
Retallo i enganxo l'article del blog Dietari a destemps
d'Enric Vila
http://www.enricvila.cat/?p=270
-------------------

MOSSÈN BALLARÍN

09.09.07

Cita amb Mossèn ballarín, a Berga. Quedem a les quatre. A l’hora aquesta sol ficar-se al llit, es fa portar un cafè i es fuma un puro pertegàs: “Vaig estar sis anys malalt i em vaig acostumar a fer-ho tot al llit”, m’explicava amb aquella rialleta seva de nen entremaliat que tot ho escombra cap a casa. Com que havia quedat amb mi i jo no havia dinat encara, hem baixat al bar de sota. He demanat un plat combinat i ell s’ha pimpat, amb el cafè i el puro, una grapa. També m’ha ajudat amb el vi; no ha permès, de cap manera, que demanés una cocacola. El puro l’ha obert amb una navalla de pam, molt rústica, amb mànec de banya. Mentre me l’ensenyava, els enamorats de la taula del costat han deixat de besar-se i ens miraven encuriosits: una navalla, una boina i un bastó ja fan impressió fins i tot a Berga. Al cambrer li deia, cridant una mica perquè s’està quedant sord: “Ja teniu oli? L’última vegada només tenieu ketxup.” 87 anys i encara prou vitalitat per mantenir el personatge, no està gens malament. Les malalties, en segons quins caràcters, deixen aquestes inesgotables ganes de viure, i aquest record idealitzat del llit.

M’ha dit una frase que l’explica molt bé: “Si no et mous de casa, t’ho porten tot a domicili.” Tot i que hauria d’haver afegit que el principi és més vàlid si ets capellà i, com ell, has enterrat mig Catalunya. Quan li vaig demanar per parlar de Maragall i de Pujol em va dir: “Molt bé, però t’aviso que me’ls estimo a tots dos i no en diré mal.” És de frases amb més pa que formatge però sempre amb un fons de veritat polèmica, vibrant, entranyable. Encara en diu moltes, de manera que la tarda ha estat divertida i profitosa. Hem acabat al seu pis, o al de la senyora que viu amb ell, no sé com ho tenen negociat, enfonsats en uns sillons de cuir gastat, estovats per l’ús, la mar de còmodes. M’ha acomiadat a l’ascensor amb una salutació militar i el seu gos de tura, que es diu com ell i és un manyoc de rinxols gris perla, rondant-li els peus. Aleshores, quan s’ha posat ferms i he vist que el cos se li estirava sense gaires dificultats, m’ha semblat molt més jove. “Sort que vosaltres que seguiu (m’ha dit), jo ja només puc passar el testimoni”. No pateixi, mossèn: no ens els acabaran.