25 de maig del 2006

Notes de natura

DIETARI

25 de maig. Avui llegiré unes notes que vaig apuntar després d’una sortida feta fa uns anys a prop de Coll de Pal, sobre Bagà.
El marxívol és una planta que encara no floreix. Fa pudor i el nom científic és helleborus phoetidus. Aquesta última paraula, “foetidus”, és de la mateixa família que “fètid”, que fa pudor, i ja s’entén perquè la planta és coneguda amb aquest nom.
L’ausona és una herba que agafa una forma rodona; l’arrel sembla una escombra. Serveix per estabilitzar el terreny. Pels que no hi entenem, sembla una mata de fenàs.
La pota de cavall ja comença de florir. Primer li surten les flors i després les fulles. Per això diuen que té els fills abans que els pares. És de color groc.
La blenera, verbascum de nom científic, servia, abans, per fer el ble dels llums d’oli. També era usada, seca i trinxada, tirada a les basses, per intoxicar els peixos. Com no fa mal a l’home, era un sistema antic de pesca. La seva flor és groga, de vegades blanca. Les fulles són peludes, com de vellut.
Qui ens feia aquestes explicacions era el botànic Josep M. Busquets, sempre tan franciscà tot i la seva dèria, que ja tenia quan anàvem als Hermanos, que ara se’n diu La Salle, de dibuixar avions de guerra amb bolígraf.
Tot d’una el Busquets aparta la mirada de la vegetació, alça la vista cap al cantó d’Encija i ens indica: “Allà, en aquell esvoranc, el Lluís hi va descobrir les petjades de dinosaure”.
El Lluís, que en aquella sortida s’encarregava dels fòssils, polièdric com era, es va embrancar en la toponímia, explicant-nos que, segons el Joan Coromines, el nom Encija ve de sitja, unes cavitats en forma de sitja que ell tenia localitzades.
Ell, el Lluís, aquell dia, no hi va donar massa importància, però jo vaig afegir a les notes que el descobriment de les petjades de dinosaure el va fer el 1985, quan va passar per la paret de calcàries que l’explotació a cel obert de Carbones Pedraforca havia deixat al descobert.
També hi vaig apuntar que el Lluís ens va dir, aquell dia, que era una bestiesa tenir les petjades a la intempèrie, que allò que la natura havia guardat durant unes quantes desenes de milions d’anys nosaltres ho deixarien perdre, a causa de l’erosió, en poc temps.
He explicat tot això perquè a aquest Lluís, el Lluís Viladrich i Pons, de 48 anys, primmirat i polièdric, el vam acomiadar, el dimecres, en una emotiva cerimònia conduïda per Mn. Ramon Viladés, al bosc de les alzines de Santa Maria d’Avia. Al final de l’acte, la banda de l’Escola Municipal de Música va interpretar El Cant dels Ocells mentre el cotxe fúnebre s’enduia el taüt carretera dels xiprers avall, en aquell paisatge que ell tan va estimar. Bonic final per a qui tants esforços va esmerçar en vida en interpretar i entendre els misteris i la bellesa de la natura. Que descansi en pau.

(Ràdio Berga. 26.5.06)