25 de maig de 2006

Notes de natura

DIETARI

25 de maig. Avui llegiré unes notes que vaig apuntar després d’una sortida feta fa uns anys a prop de Coll de Pal, sobre Bagà.
El marxívol és una planta que encara no floreix. Fa pudor i el nom científic és helleborus phoetidus. Aquesta última paraula, “foetidus”, és de la mateixa família que “fètid”, que fa pudor, i ja s’entén perquè la planta és coneguda amb aquest nom.
L’ausona és una herba que agafa una forma rodona; l’arrel sembla una escombra. Serveix per estabilitzar el terreny. Pels que no hi entenem, sembla una mata de fenàs.
La pota de cavall ja comença de florir. Primer li surten les flors i després les fulles. Per això diuen que té els fills abans que els pares. És de color groc.
La blenera, verbascum de nom científic, servia, abans, per fer el ble dels llums d’oli. També era usada, seca i trinxada, tirada a les basses, per intoxicar els peixos. Com no fa mal a l’home, era un sistema antic de pesca. La seva flor és groga, de vegades blanca. Les fulles són peludes, com de vellut.
Qui ens feia aquestes explicacions era el botànic Josep M. Busquets, sempre tan franciscà tot i la seva dèria, que ja tenia quan anàvem als Hermanos, que ara se’n diu La Salle, de dibuixar avions de guerra amb bolígraf.
Tot d’una el Busquets aparta la mirada de la vegetació, alça la vista cap al cantó d’Encija i ens indica: “Allà, en aquell esvoranc, el Lluís hi va descobrir les petjades de dinosaure”.
El Lluís, que en aquella sortida s’encarregava dels fòssils, polièdric com era, es va embrancar en la toponímia, explicant-nos que, segons el Joan Coromines, el nom Encija ve de sitja, unes cavitats en forma de sitja que ell tenia localitzades.
Ell, el Lluís, aquell dia, no hi va donar massa importància, però jo vaig afegir a les notes que el descobriment de les petjades de dinosaure el va fer el 1985, quan va passar per la paret de calcàries que l’explotació a cel obert de Carbones Pedraforca havia deixat al descobert.
També hi vaig apuntar que el Lluís ens va dir, aquell dia, que era una bestiesa tenir les petjades a la intempèrie, que allò que la natura havia guardat durant unes quantes desenes de milions d’anys nosaltres ho deixarien perdre, a causa de l’erosió, en poc temps.
He explicat tot això perquè a aquest Lluís, el Lluís Viladrich i Pons, de 48 anys, primmirat i polièdric, el vam acomiadar, el dimecres, en una emotiva cerimònia conduïda per Mn. Ramon Viladés, al bosc de les alzines de Santa Maria d’Avia. Al final de l’acte, la banda de l’Escola Municipal de Música va interpretar El Cant dels Ocells mentre el cotxe fúnebre s’enduia el taüt carretera dels xiprers avall, en aquell paisatge que ell tan va estimar. Bonic final per a qui tants esforços va esmerçar en vida en interpretar i entendre els misteris i la bellesa de la natura. Que descansi en pau.

(Ràdio Berga. 26.5.06)

13 de maig de 2006

La cosina colombiana

Dietari

Sant Jordi, 23 d’abril. Baixo a Barcelona amb l’Alsina Graells. Arribant a Pedralbes ens creuem amb el Trambaix i, a l’altra banda, davant la porta del palau s’endevina el moviment de la tradicional recepció, ara en versió progressista. Em diuen que un dels restaurants encarregats del càtering és el Sala, de Berga. Al Palau Robert, a l’exposició de cartells publicitaris, segons el comissari, també Robert de nom i de cognom Rodergas, «per conèixer, recordar i aprendre», hi ha els dels històrics (Utrillo, Opisso, Casas) i imatges que em transporten als anys de la infantesa: Philips, Tintes Iberia, Norit, Cola-Cao... Aquí mateix, mentre a Pedralbes deu seguir formiguejant la fragilitat del poder, veig dues exposicions més. Una, sobre els fotoperiodistes Pérez de Rozas. Em quedo amb la instantània del sumaríssim contra Joan Comorera, del PSUC, amb Josep Benet d’advocat defensor; són fills de Cervera tots dos, igual que el Pep Salat. És de l’any que vaig néixer. L’altra exposició, dedicada al periodista Lluís Carandell, m’ha fet tornar a la memòria una conferència que va fer als anys setanta el seu germà, Josep Maria, col·laborador de les pàgines literàries del Tele/eXprés, a la biblioteca de la Berga de quan la Leonil·la Boixader la portava amb esperit escolta. Va parlar de la literatura com a viatge, els Pastorets com a model, i el desarrelament dels escriptors “d’ara”.
Passeig de Gràcia avall ens trobem mossèn Ballarín amb una noia, la “cosina colombiana”, dels seus parents transatlàntics que no fa molt va descobrir i que han motivat uns quants viatges al país i diversos papers de qui tan bé es mou en el camp de la pastoral mediàtica. Aprofito per a fer-los una foto, riallers tots dos, ell el de sempre, i ella, bé, amb la rosa de Sant Jordi, el mòbil, el casc de la moto, la bossa verd pistatxo a l’espatlla i un top discret. El mossèn se’n va rient, amb un «Ja ens veurem allà dalt» de complicitat gosolana. Diu que ve de signar llibres al costat del Nobel José Saramago, que ahir va ser a Navarcles pel Festival de Cinema Solidari, i aquest lloc, Navarcles, em recorda que he de trobar un exemplar de K. L. Reich, de J. Amat-Piniella, de Manresa, com la Gemma Espelt a qui dec el coneixement del Blue Tròpic. La Gemma de nena era gimnasta del GYC de rítmica i el 1992 va intervenir a la cerimònia inaugural dels Jocs de Barcelona formant part del grup que va donar la volta a l’estadi amb les cintes dels colors olímpics, també va participar en un torneig a Xile amb l’Ester Pons, d’Avià, que no fa molt vaig saludar al ‘Born 12’ del passeig de la Pau anant a recollir el cedé Remixes 06, de Música Global. En aquesta botiga vaig poder felicitar el Josep Tusón, exregidor d’Iniciativa a Berga, que hi era en aquell moment, per haver parlat fa poc en una entrevista de l’aspecte ecològic de l’abocador de Font Ollera.
El dia de Sant Jordi ha donat per a més, però no tinc ganes de seguir aquestes notes mentre l’i-pod, una capseta de mistos, em porta tres versions tres del Yesterday, Lennon, Ray Charles i la que Manel Guix acompanya al piano, i la blanca flor del vell perer que em separa del Pedraforca ara verdeja sota el cel blau com els ulls de qui no escriuré el nom.

------ Publicat a "Baridana". Gósol, Tardor del 2006

19 de març de 2006

Blue tròpic

26 de febrer. «Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Josep Pla, Destino reedita una vivacíssima novel·la seva oblidada, Nocturn de Primavera, del 1953». Així comença avui la columna de Baltasar Porcel a La Vanguardia. Aquesta referència al Pla novel·lista m’ha fet recordar Pa i Raïm, publicada per primer cop el 1951i que explica uns fets que aquí no detallaré i que si s’haguessin de datar deurien ser del 1939, quan el solitari de Llofriu va retirar-se a Fornells, i posteriorment a l’Escala, després de l’intent de dirigir precisament La Vanguardia Española.
A Pa i Raïm, Pla narra en primera persona: «Encara recordo aquella nit de Nadal». (M’acaba de sortir una citació molt semblant al vers «El record d’aquelles nits de Nadal» del Jofre Bardagí, que composa amb la Beth i és fill del malaguanyat Josep Maria Bardagí, autor d’alguns arranjaments per Joan Manuel Serrat, i nét del Bartomeu Bargadí, corrector del Josep Pla).
Tornant a la novel·la, alguna vegada fins i tot hi surt el nom de l’escriptor: «Perdoni, vostè és el senyor Pla» li diu el personatge que més endavant sabrem que és Pa i Raïm i que en un moment determinat li fa aquesta observació: «Em considerava probablement un badoc que anava a escriure versos al Jonquet». És curiós, perquè Pla només en va escriure alguns, no gaires, de versos, i per allò de les mentides al servei de la veritat més d’una vegada diu d’un d’ells que és el primer. Les poesies conegudes de Pla deuen ser aquella en francès per a Lilian «Je ne veux pas t’aimer»; la que comença «Ai, Reparada que és trista la vida», que és a Notes disperses i cantava fa anys Francesc Pi de la Serra; els Versos del retour d’âge publicats a la Revista de Palafrugell, entre ells el dedicat a Aurora amb motiu de la seva mort «Mentre moria Aurora / sortia un sol radiant», que també és a Notes per a Sílvia; i encara el que comença «Així, Aurora, morí» del volum Últimes notes i records.
Novament surt l’ocupació del narrador quan Pa i Raïm s’enfurisma davant la proposició que li fa Pla de compartir la zona de contraban amb el Gras Verdera: «Vostè entendrà molt d’escriure, però en això no hi entén res». En tot cas, les referències a la seva activitat són més versemblants aquí que no pas a El carrer Estret, on fa de veterinari com aquell del Vent del pla.
D’entre les descripcions de personatges i paisatges, destaca la del dia fatídic del temporal de vent: «S’emportava els núvols com parracs, esmolava les primeres estrelles, agenollava els arbres; batuda pel vent, la mar, entre dues llums, era un immens camp d’escuma tumultuosa, incontenible». En una nit així no deu ser impossible que algú demani el miracle, per exemple que surti el sol com a la cançó del Sisa. Elucubrant sobre aquesta possibilitat m’han vingut ganes d’escoltar la peça. Entre el desori de cedés, n’he sabut trobar dues versions, la del concert de Sisa al Zeleste, del 1975, i una del 2000, del Ferran Gallart i el Tony Company, de Cardona, acompanyats per la Beth, de Súria, que aquí va fer, amb tota probabilitat, el seu primer enregistrament.
Les primeres estrofes d’aquesta cançó, retallades d’un diari i enganxades amb cel·lo, van ser molt temps penjades en un dels vidres de la porta de l’entrada del museu de Gósol. Volia fer un escrit demanant que no les traguessin, que quedarien bé allà amb motiu del centenari de l’estada de Picasso. No hi he estat a temps: l’últim dia que hi vaig ser el vidre ja era net. A la paret de dins n’hi havia uns altres, de versos, per cert de la Maria Mercè-Marçal, però, amb perdó de les feministes, ja no és el mateix. (La filla del Josep Tomàs, de cal Fuster, que estudia filologia catalana a Bellaterra, em va dir farà cosa d’un mes, en aquell bar tan modern de la plaça de Gósol, que la Jèssica del Josep Montserrat prepara un llibre sobre Picasso).
Jaume Sisa va actuar fa anys al Patronat de Berga. Crec que duia barretina i en un moment donat va lligar davant del públic una cigarreta de no-sé-què i, després de les primeres calades, es va estirar a terra com un mort. Passen uns moments, el silenci és general. Surt a escena el Sanyes i li etziba: «Escolteu, bon home, us hem pagat per cantar i no per jaure!». Ell s’aixeca com si res, agafa la guitarra i engega «Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant...». Quins temps! El record de la seva estampa, amb aquell decorat tan entranyable dels estels dels Pastorets al darrere, ara que hem abandonat l’alcohol i el tabac, ¿no es mereix un Blue Tròpic?