11 de desembre de 2005

Què hem de fer, ara?

Baixen el Pep Noguera i el Jordi Royo carrer Major avall en animada conversa sobre el tema d’aquests dies. El Pep se n’ha anat i de pujada s’hi ha afegit el Carreras: “Mira, Jordi, d’aquí a uns anys, quan ja seré mort, passaràs davant la meva tomba i em donaràs la raó; llavors els meus ossos faran crec– crec”, però el Royo sembla més interessat en convèncer-lo en vida i engega de dret tota una bateria d’arguments basats en un recent viatge a la Tate Gallery de Londres. El nen de la Fonda Catalunya, on en altra època dinava el clergat local, ho fa tan bé, això d’argumentar, que un se l’imagina a la feina, davant una situació embolicada... Era la passejada de sortint de missa, després d’aquell acte pirotècnic tan estrany acabat amb pica–pica: fum i fuets a la plaça, però no de Patum.
Més de cinc quarts de missa; sembla que ningú no l’ha trobat llarga. I és que la delegació local del Rotary, gent d’empresa, van pagar un compositor perquè escrivís una missa amb partitures inspirades en la Patum. Això ja sembla un país civilitzat. El Sergi Cuenca, entre “Mar i cel” i “Mar i cel”, ha fet una feina rodona. Ens ha fet aparèixer, a través d’aquells textos llatins (si ho sap li deurà agradar, al papa Benet), els Gegants i les Guites, l’Àliga i els Tirabols, i l’olor de vidalba. Eren a l’ambient que es respirava a la parroquial de Sant Pere avui plena d’agnòstics, descreguts i berguedans de tota la vida. També hi havia els que no hi eren; i el Pep Isanta, que encara no fa un any; i mossèn Armengou, que el gener en farà trenta que no hi és.
Sortint, les autoritats s’han parat al primer replà de l’escala, seguint la indicació del cap de protocol. He sentit que aquest alcalde tan bon noi li demanava: “Què hem de fer, ara?”. El consistori s’ha quedat allà plantat per veure la pirotècnia. L’alcalde ha encès pausadament una cigarreta.
Què hem de fer, ara? Un que hi entén més que jo diu que ja ho havíem d’haver fet: fer-la o no fer-la, però fer alguna cosa. He acabat el dia llegint el Joan de Sagarra en pla realisme màgic: llargues converses i paelles amb marisc compartides a les Set Portes amb el Floquet de Neu. A la vora d’aquest restaurant, el dia de la cimera del Mediterrani, que els mossos i la consellera Tura s’estrenaven a Barcelona, hi havia una llarga corrua de furgonetes dels mossos tipus grisos d’abans. Què hem de fer? Vaig esperar que passés una noia, que en aquest cas era alemanya amb plànol de Barcelona a la butxaca, per immortalitzar l’escena. Va sortir a la fotografia i segur que encara no s’ho creu.